Castell del Papiol
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Castell  | |||
| Primera menció escrita | 1115 | |||
| Construcció | segle xii | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Romànic, Gòtic | |||
| Altitud | 135 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Papiol (Baix Llobregat) | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 1201-MH-EN | |||
| Codi BIC | RI-51-0005585 | |||
| Id. IPAC | 1340 | |||
El castell del Papiol s'alça sobre la roca i la població, al Puig del Papiol. Aquest castell forma part de la xarxa castellera que vigilava el curs del Llobregat i el camí d'accés a Barcelona enfront de les ràtzies musulmanes procedents fonamentalment del Penedès. Formen part d'aquesta xarxa diversos castells com són el de Sant Jaume (o Castell Vell de Rosanes), el de Rosanes (el Pairet), el d'Eramprunyà o el proper Castellciuró. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.[1]
Història[modifica]
El 18 de gener de l'any 1115 els comtes de Barcelona Ramon Berenguer III i esposa Dolça de Provença, infeudaren als seus vassalls, germans Arnau (o Artal) Pere i Bernat Pere el «castro quod vocant Papiol» (o castell de Papiol) i l'honor del castell perquè el tinguessin, el posseïssin i el defensessin. Els comtes se'n reservaren la potestat, la quarta part de les eixides i els plets. Els comtes també es reserven la torre on es farien una mansió sota la roca. Aquesta infeudació es compren si es recorda que a l'època es produïren dues ràtzies almoràvits contra el pla i la vall del Llobregat, concretament el 1107 i el 1114-15. El castell acomplia una funció estratègica com a enllaç entre la vall del Llobregat i el Vallès. El perill musulmà també explica que Ramon Berenguer IV concedis franqueses a la vila de Papiol l'any 1132. És versemblant, tanmateix, que el castell existís anteriorment.[1]
El 1206, el rei Pere el Catòlic donà en feu a Ramon de Papiol certs drets reials sobre el castell amb reserva de la host i cavalcada i de la senyoria i potestat. Galceran de Papiol acompanyà al dit rei a la batalla de les Navas de Tolosa (1212). Sembla que els Papiol eren al seguici de Jaume I quan visità Roma, Sicília i Mallorca. L'any 1315, com que els intents de poblament del lloc començaven a reeixir, la parròquia de Santa Eulàlia que era al Puig Madrona es traslladà al castell de Papiol amb permís episcopal i reial. Galceran de Papiol era senyor del lloc que el tenia com a feu reial. En els fogatges del 1365-70 i de 1377-79 consten 32 «fochs» en la parròquia de Santa Eulàlia del terme del castell de Papiol.
El 24 de maig de 1448, gran part de Catalunya patí els efectes d'un terratrèmol potser el moviment sísmic més terrible a les nostres terres del qual hi hagi notícia. El dietari de la Generalitat consigna la caiguda del castell i la mort de tres homes. De fet, només caigueren els pisos alts, ja que als baixos es conserva gran part de la construcció romànica. A les capitulacions de la ciutat de Barcelona amb Joan II —octubre del 1472— figura citat expressament «lo Castell den Papiol». Deu anys de guerra causaren el despoblament de molts castells i termes. Joan Galceran de Papiol, pare i Joan Galceran, fill, senyors del Papiol, a fi que es poblés el terme i es conreés la terra, en març del 1482 declararen l'afranquiment dels mals usos i limitaren els arbitris sobre el pa, el vi, les hortalisses, el lli i el cànem.
La plena jurisdicció civil i criminal dels Papiol fou concedida per Felip II, l'any 1587, a Gispert de Guimerà i de Llupià, rebesnet de Joan Galceran de Papiol, fill. Els senyors del Papiol exercien un poder absolut expressat pel títol que ostentaven: «Senyor jurisdiccional, Baronal, alodial i campal del Lloc i Terme de Santa Eulàlia d'El Papiol i Quadra de Roquer».
El 1505 la baronia d'El Papiol passà a mans de la família Marimon, després als Guimerà, que el 1661 varen vendre-la al mercader Francesc Argemir.[1] S'interrompé, doncs, la continuïtat familiar i els senyors de la baronia passaren a ésser-ho per dret de compra. Així consta que l'any 1771, pel lluïsme (percepció proporcional en cas de venda), foren satisfetes 1.800 lliures. Després de diversos propietaris, Calders, Copons, Bustamante, Cebrià, trobem Rafael Llozer i Cebrià (qui ho era en 1886); i el nebot d'aquest Joaquim Almirall i Llozer. El polític i escriptor republicà Valentí Almirall i Llozer, impulsor del catalanisme polític, mai no volgué usar el títol de baró del Papiol a què tenia dret. El cognom Almirall segueix unit a la propietat de l'immoble.[1]
En el segle xix, aquest castell serví d'alberg a la milícia durant les Guerres Carlines. El títol ha estat succeït a les propietàries Adela Mora i Mª Teresa Mora, aquesta última casada amb Manuel Bofarull, que va iniciar una restauració amb l'assessorament de Lluís Monreal i Martí de Riquer. En l'actualitat els descendents de la baronia del Papiol es entronquen amb antigues dinasties del municipi com els Bofarull, Presas o Ros-Colomé.Tots els estius s'hi organitza un festival de música a més d'altres activitats culturals.
Arquitectura[modifica]
Castell de planta rectangular, format per diversos cossos d'edificacions juxtaposats. La part més antiga és a la planta baixa, tot just traspassada l'entrada: una escala excavada a la roca mena cap a una sala estreta i allargada, amb les parets d'aparell d'espiga, més sortides que no pas la volta de mig punt que sostenen. Al costat hi ha una altra sala més àmplia, també coberta amb volta i més tardana. Entre totes dues hi ha ubicada l'antiga masmorra medieval. Més enllà, el basament de la torre s'eleva per damunt la fàbrica del castell, probablement del s.XIII. Vora seu hi ha un vaixell amb veles hissades esgrafiat a la paret. Els pisos superiors han estat molt reforçats i enriquits amb mobiliari antic i amb una pinacoteca de pintors catalans de finals del segle xix i principis del segle xx. L'exterior també ha estat restaurat.[1] Té dues finestres dobles, polilobulades i separades cadascuna en dos, per una petita columna molt esvelta, amb capitell corinti. Totes dues estan alineades al mateix eix.[1] També té una finestra amb llinda treballada en forma d'arc mixtilini de la mateixa època. Es troba a la mateixa paret que les altres dos, a la part menys modificada del castell.[1]
La sala és l'estructura medieval més antiga. Les parets són construïdes amb «opus spicatum» i es poden datar dins del segle x. El sostre de volta de canó irregular, devia ser construït més tard. El corredor, d'entre 1,40 i 2,50 m d'ample, és contemporani de la torre rodona, anterior a 1115. S'obre amb un arc de mig punt i la volta de falsa ferradura és formada per llosetes i carreus disposats a plec de llibre, travats amb morter de calç. Conserva restes d'encanyissat.
La torre rodona situada al nord ja existia el 1115. Es conserva la meitat del semicilindre del pis inferior. Fa 2 m de diàmetre interior i els murs tenen 1 m de gruix. Està encastada dins els murs de les façanes de tramuntana i de llevant del castell i, probablement no fou enderrocada perquè deu actuar de contrafort i era un bon amagatall. L'aparell de la torre és de pedres i carreus sense tallar, desbastats, disposats en filades horitzontals amb morter de calç abundant. La torre quadrada, situada a migdia, devia substituir la que l'any 1115 era contra el riu Llobregat i tenia un porxo. A l'interior fa 2,60 m de cantó i els murs tenen un gruix d'1,65 m. L'entrada, a llevant, formada per un arc de mig punt adovellat. Aquesta porta es fermava en l'arc pla de l'interior, per la qual cosa sabem que donava a l'exterior. La torre quadrada es dataria el segle xiii. És bastida amb carreus rectangulars molt regulars disposats en filades homogènies.
La paret exterior de la torre rodona es veu des d'una estança interior situada just darrere la façana nord. Aquesta estança devia ser usada com a presó els segles xvi i xvii, perquè a part de no tenir obertures, conserva grafits dels que se solen trobar en les masmorres dels castells. Concretament aquí s'hi pot observar una galera armada amb canons.
El dipòsit de cereals presenta les parets i volta amb un lliscat per aïllar-les d'humitats. Un mur que arriba a mitjana alçada, just sota l'arrencada de la volta, separa el dipòsit en dos compartiments. L'alçada del dipòsit és d'uns 3 m i la capacitat d'uns 14 m³. La torre es dataria com la torre rodona, ja que els murs són formats de carreus rectangulars, col·locats en filades regulars en una disposició molt semblant a la de la torre.
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Catalunya Romànica,vol. XX El Barcelonès El Baix Llobregat El Maresme. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 396 a 397. ISBN 84-7739-401-6.
- Els Castells Catalans,vol. I Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2000. ISBN 84-2320-290-4.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell del Papiol |