Vés al contingut

Conflicte armat colombià

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de conflicte militarConflicte armat colombià
Guerra Freda i Guerra contra el terrorisme Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata
Tipusrebel·lió i període històric Modifica el valor a Wikidata
Data27 maig 1964 Modifica el valor a Wikidata –
LlocColòmbia Modifica el valor a Wikidata
EstatColòmbia Modifica el valor a Wikidata

Es coneix com a Conflicte armat colombià el conflicte guerriller que es va iniciar aproximadament el 1964, entre el govern colombià i les guerrilles camperoles, i diverses guerriles com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN). Segons un informe del govern, 220.000 persones han mort en el conflicte entre 1958 i 2013, la majoria d'ells civils.

Antecedents

[modifica]

El Conflicte armat colombià està fonamentat històricament en el conflicte conegut com La Violencia, que va ser provocat per l'assassinat del líder polític Jorge Eliécer Gaitán, i la ingerència dels Estats Units, que exercí una forta repressió contra el comunisme en zones rurals de Colòmbia en la dècada de 1960, cosa que va portar diversos militants liberals i comunistes a reorganitzar a les FARC. El conflicte ha travessat diverses fases amb major o menor intensitat i ha vist com els grups implicats utilitzaven diverses tàctiques de confrontació al llarg de la història.

Les raons per combatre varien d'un grup a un altre. Els diversos moviments guerrillers com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) afirmen estar lluitant pels drets dels pobres a Colòmbia i per protegir-los de la violència del govern i per aconseguir justícia social a través del socialisme. El govern colombià diu que està lluitant per mantenir l'ordre i l'estabilitat, i per protegir els drets i interessos dels seus ciutadans. Els grups paramilitars, com les AUC, afirmen estar reaccionant a l'amenaça dels moviments guerrillers. Tant els grups guerrillers com els paramilitars han estat acusats de participar en el tràfic de drogues i de ser grups terroristes. Totes les parts implicades en el conflicte han estat criticades per nombroses violacions de drets humans.

El conflicte armat durant el Frente Nacional

[modifica]

La primera etapa del conflicte es va donar durant el sistema d'alternança en el poder bipartidista conegut com a Front Nacional, que es va crear per acabar amb la violència causada pel bipartidisme.

Un cop d'Estat del General Gustavo Rojas Pinilla va deposar Laureano Gómez Castro el 1953,[1] qui davant les seves intencions populistes per mantenir-se al poder va ser seguit d'una Junta Militar transitòria entre el 1957 i el 1958, per donar lloc al Front Nacional un pacte polític entre els partits Liberal i Conservador de Colòmbia en què es van alternar el poder durant 16 any en 4 períodes presidencials de 4 anys cadascun.[2] Durant les administracions d'Alberto Lleras Camargo (1958-1962), Guillermo León Valencia (1962-1966), Carlos Lleras Restrepo (1966-1970) i Misael Pastrana Borrero (1970-1974) Colòmbia va viure en estat d'excepció. En aquesta etapa van participar com a actors armats el bandolerisme, les guerrilles (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), ELN, EPL, M-19) i els paramilitars o autodefenses regionals.[3]

El 1973 l'ELN estava acorralat a Antioquia i l'Operació Anorí duta a terme per l'Exèrcit Nacional va acabar amb la mort de tres comandants guerrillers, la destitució del seu líder Fabio Vásquez Castaño i el desmantellament de l'organització,[4] que va renéixer sota el lideratge del sacerdot aragonès Manuel Pérez Martínez.

Conflicte armat intern de Colòmbia entre 1974 i 1990

[modifica]

L'increment en la demanda de cocaïna a la dècada de 1970 als Estats Units el que va revolucionar tot el comerç d'aquest producte a Amèrica Llatina, i va convertir Colòmbia en el seu principal exportador,[5] experimentant una transformació econòmica canviant de país cafeter a país miner i cocaler, amb nous sectors de l'agroindústria del banana, les flors, la palma d'oli i de la mineria amb el carbó, el petroli i l'or que van multiplicar els conflictes socials i van crear pols de desenvolupament a les antigues perifèries provocant un empitjorament en el conflicte armat, amb l'expansió dels grups guerrillers, la consolidació dels grups paramilitars, la guerra contra el narcotràfic, les tres guerres verdes i la manca de presència de l'estat tant social com militar al territori.

L'administració de Julio César Turbay Ayala del Partit Liberal va implementar en 1978 l'Estatuto de Seguridad com a part de la doctrina de seguretat nacional que, tot i que tenir un cert valor militar contra l'M-19 en particular, es van considerar altament qüestionables tant dins com fora dels cercles colombians a causa de nombroses acusacions d'abusos militars dels drets humans contra sospitosos i guerrillers capturats.[6] L'any 1982, la percebuda passivitat de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), juntament amb l'èxit relatiu dels esforços del govern contra l'M-19 i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), van permetre que l'administració de Turbay Ayala aixequés un decret d'estat de setge que havia estat en vigor durant la major part dels anys anteriors.

Belisario Betancur Cuartas va promoure la incorporació dels principals grups i moviments armats a la vida civil així com una recerca contínua de la pau, gràcies a la qual va obrir-se un procés de negociació amb els escamots colombians de les FARC, que van dur als Acords de la Uribe el 1984, i amb el M-19 i l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL), que van dur als Acords de Corinto també en 1984,[7] el fracàs dels quals va desembocar en la Presa del Palau de Justícia per el M-19 el 1985.

Conflicte armat intern de Colòmbia entre 1990 i 2002

[modifica]
Membres del Bloc de Cerca al costat del cos de Pablo Escobar després de la seva mort (2 de desembre de 1993).

La tercera etapa del Conflicte armat intern de Colòmbia va tenir lloc durant les administracions de César Gaviria (1990-1994), Ernesto Samper (1994-1998), i Andrés Pastrana (1998-2002), tenint com a actors armats a les guerrilles de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), grups paramilitars (autodefenses regionals, Conviure i les posteriors Autodefenses Unides de Colòmbia), i càrtels de la droga i grups de narcotràfic i delinqüència.

Es promulga una nova Constitució de Colòmbia de 1991 en substitució de la vigent des de 1886, amb un canvi de legislació i creació de noves institucions amb increment de la descentralització.[8]

El 2 de desembre de 1993, amb la mort de Pablo Escobar Gaviria en una casa de Medellín a mans del Bloque de Búsqueda el Càrtel de Medellín i Los Extraditables es van desintegrar.[9]

Davant l'augment de la violència i de la corrupció fomentada pel narcotràfic, el president Andrés Pastrana va establir el 7 de novembre de 1998 la zona de distensió, una àrea desmilitaritzada de 42 mil quilòmetres quadrats sense força pública i va instaurar el 1999 el Pla Colòmbia negociat amb el propòsit d'assegurar la pau, la seguretat i el desenvolupament del país, finançat en gran part pels Estats Units, i que va comprometre recursos dels dos governs per enfortir les Forces Armades i la justícia en la seva lluita contra les guerrilles i el narcotràfic.[10] El 20 de febrer de 2002, després de gairebé quatre anys d'existència de la zona de desmilitaritzada i a pocs mesos d'acabar el seu mandat, Pastrana va informar al país que el procés havia fracassat i que la zona de distensió quedava efectivament cancel·lada argumentant que Manuel Marulanda s'havia aprofitat de la seva bona fe; per tancar el tema, va donar als guerrillers fins a les dotze de la nit per a aclarir la zona.[11]

Conflicte armat intern de Colòmbia entre 2002 i 2010

[modifica]

Álvaro Uribe va passar a l'ofensiva contra les guerrilles que havien pres el control d'alguns dels sectors històricament marginats de les ciutats capitals. El Govern de Colòmbia va lluitar contra les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), desmobilitzades el 2006, l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) i els grups armats de narcotràficants com Los Pelusos, el Clan del Golf, Els Rastrojos, l'Oficina d'Embigat, el Cartell del Nord de la Vall, entre d'altres. L'estratègia del govern d'Álvaro Uribe anomenada política de seguretat democràtica i l'estratègia militar contra les FARC-EP anomenada Pla Patriota, van marcar el recrudiment del conflicte, les FARC-EP fins i tot es van enfrontar amb l'ELN, però també van dur-se a terme mesures que contribuïren en certa manera al desescalament del conflicte, com la desmobilització de les AUC entre 2003 i 2006 i els diàlegs de pau amb l'ELN.[12]

Conflicte armat intern de Colòmbia entre 2010 i 2016

[modifica]

Quan Juan Manuel Santos va ser elegit president l'agost de 2010, va prometre continuar l'ofensiva armada contra els moviments rebels, i en el primer mes del seu govern les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) van matar aproximadament 50 soldats i policies per tot Colòmbia, i al setembre es va abatre al segon comandant de les FARC, Mono Jojoy.[13] A finals de 2010 els grups neoparamilitars, anomenats BACRIM pel govern, s'havien convertit en una amenaça creixent per a la seguretat nacional, amb grups violents com Los Rastrojos i Aguilas Negras prenent el control de grans parts del camp colombià. A principis del 2011 les FARC i els grups germans clandestins havien canviat parcialment l'estratègia de la guerra de guerrilles a una guerra de milícies operant cada cop més de civil mentre s'amaguen entre simpatitzants de la població civil.

El 2012 s'iniciaren les negociacions de pau a Oslo i a l'Havana entre el govern colombià del president Juan Manuel Santos i les FARC-EP i el 22 de juny les dues parts van signar l'acord d'alto el foc bilateral i definitiu. El 26 se setembre de 2016 es van signar els Acords de Pau, els quals es van referendar en un plebiscit el 2 d'octubre (50,21% No contra 49,79% Sí).[14] però les negociacions continuaren i el 27 de juny van lliurar les armes a l'ONU, donant per acabat el conflicte armat.[15] Després que l'ONU certifiqués el lliurament d'armes per part de les FARC-EP, aquesta realitzà un congrés fundacional a Bogotà constituint-se com un partit polític amb el nom de Força Alternativa Revolucionària del Comú.[16]

Revifada del conflicte

[modifica]

Amb l'accés al govern del conservador Iván Duque Márquez després de les eleccions presidencials colombianes de 2018, que va voler modificar els acords de pau,[17] va revifar el conflicte entre el govern de Colombia, la guerrilla de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) i els grups dissidents de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), Grupos Armados Organizados Residuales (GAOR), Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL) i els Grupos Armados Organizados (GAO).

La desmobilització dels combatents de les FARC va permetre que altres actors, inclosos exguerrillers i grups estrangers, s'establissin al país, i els càrtels colombians s'alien amb el Càrtel Jalisco Nova Generació i el Càrtel de Sinaloa mexicans per a l'enviament de droga a Europa.[18] La porositat de la frontera entre Colòmbia i Veneçuela, en zona muntanyosa i selvàtica, sempre ha permès que les guerrilles colombianes convertissin aquest país en un refugi el beneplàcit del Govern d'Hugo Chávez.[19]

Gustavo Petro fou escollit president a la segona volta de les eleccions presidencials colombianes de 2022, recolzat per la coalició del Pacte Històric de centre esquerra, que va arribar per primera vegada al poder. Petro presentà la proposta de Pau Total, realitzà reformes a la Força Pública i es dugueren a terme diàlegs de pau i s'acordà un alto el foc amb l'ELN des de l'agost de 2023,[20] les dissidències de les FARC-EP, el Clan del Golf i els Pachenca i/o Autodefenses de la Serra Nevada, entre d'altres grups. El conflicte es va desescalar,[21] però van persistir les matances, assassinats de líders socials, segrestos i desplaçament continuen a diverses regions del país.[22] L'alto al foc amb l'ELN va acabar el 3 d'agost de 2024 sense que les delegacions arribessin a acords, i el president va suspendre el diàleg a principis de 2025.[23]

En 2025 es considera que ELN compta amb 5.000 guerrillers, l'Estado Mayor Central (EMC) de las FARC-EP liderada per Néstor Gregorio Vera Fernández Iván Mordisco, uns 3.500 i la Segunda Marquetalia, dirigida per Iván Márquez, uns 1.700 guerrillers.[19]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «El golpe militar de Gustavo Rojas Pinilla» (en castellà). Cominsion de la Verdad. [Consulta: 24 març 2025].
  2. ↑ «En 1958 comienza el Frente Nacional en Colombia» (en castellà). El Tiempo, 18-01-2024. [Consulta: 24 març 2025].
  3. ↑ «En su origen, paramilitares fueron promovidos por el Ejército» (en castellà). Verdad Abierta, 20-09-2012. [Consulta: 9 gener 2025].
  4. ↑ «¿Por qué la Operación Anorí representó un duro golpe para el ELN?» (en castellà). Comision de la Verdad. [Consulta: 18 agost 2025].
  5. ↑ Sevilla Soler, Rosario «El Café y la Cocaína como Motores de la Economía Colombiana» (en castellà). Europa e Iberoamérica, Cinco Siglos de Intercambio. El Café y la Cocaína como Motores de la Economía Colombiana, 2, 1992, p. 735 [Consulta: 24 abril 2025].
  6. ↑ «Turbay dicta polémico Estatuto de seguridad» (en castellà). El Tiempo, 18-01-2024. [Consulta: 23 maig 2025].
  7. ↑ Cuesta, José. Corinto: un diálogo de sordos (en castellà). José Cuesta, 1997, p. 83. ISBN 9589595529 [Consulta: 9 desembre 2018].
  8. ↑ Pardo, Daniel. «30 años de la Constitución de Colombia: ¿por qué la celebrada carta política del 91 no ha logrado resolver los problemas más graves del país?» (en castellà). BBC Mundo, 02-07-2021. [Consulta: 22 novembre 2025].
  9. ↑ «El legado de Pablo Escobar 20 años después de su muerte» (en castellà). La Razon.
  10. ↑ d’Arcier Flores, Hortense Faived «Del Plan Colombia al Plan Patriota: Impacto del conflicto» (en castellà). Revista Complutense de Historia de América, 31, 2005, p. 218 [Consulta: 22 novembre 2025].
  11. ↑ Fernández de Soto, Guillermo. La ilusión posible: un testimonio sobre la política exterior colombiana (en castellà). Editorial Norma, 2004, p. 170. ISBN 9580478538.
  12. ↑ Ustyanowski, Tristan. «Procesos de paz con el ELN en Colombia, una historia de fracasos» (en castellà). France 24, 20-01-2019. [Consulta: 18 agost 2025].
  13. ↑ «'El símbolo del terror en Colombia ha caído', dijo presidente Santos sobre muerte del 'Mono Jojoy'» (en castellà). El Tiempo, 23-09-2010.
  14. ↑ «Els colombians rebutgen a les urnes l'acord de pau amb les FARC». [Consulta: 3 octubre 2016].
  15. ↑ «Les FARC lliuren les armes davant l'ONU després de més de 50 anys». CCMA, 27-06-2017 [Consulta: 9 desembre 2018].
  16. ↑ «http://www.ara.cat/internacional/Combatre-corrupcio-nova-bandera-FARC_0_1862213905.html».
  17. ↑ Sarralde, Milena. «Iván Duque Márquez» (en castellà). El tiempo, 29-05-2019. [Consulta: 18 desembre 2024].
  18. ↑ Martínez, Andrés. «Por qué los cárteles colombianos se alían con el CJNG y el Cártel de Sinaloa para el envío de droga a Europa» (en castellà). Infobae, 17-07-2024. [Consulta: 28 gener 2025].
  19. 1 2 Giordano, Eduardo. «Guerra a muerte en el Catatumbo entre el ELN y las disidencias de las FARC». El Salto Diario, 05-02-2025. [Consulta: 23 febrer 2025].
  20. ↑ Torrado, Santiago. «Petro sella un cese al fuego de seis meses con la guerrilla del ELN» (en castellà). El País, 09-06-2023. [Consulta: 23 febrer 2025].
  21. ↑ Benito, Luis. «Durante la ‘paz total’ se ha desescalado el conflicto en Colombia, aseguró informe de la JEP». Infobae. [Consulta: 23 febrer 2025].
  22. ↑ «Colombia cierra 2023 con más violencia y casi 100 masacres» (en castellà). DW, 30-12-2023. [Consulta: 23 febrer 2025].
  23. ↑ Torrado, Santiago. «Proceso de paz con el ELN: fin del cese al fuego, secuestro y suspensión de los diálogos con el Gobierno Petro» (en castellà). El País, 06-02-2025. [Consulta: 23 febrer 2025].

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Conflicte_armat_colombià&oldid=36630140»