Cros (empresa)
,_cantonada_c._Arag%C3%B3.jpg)  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | negoci empresa |
| Indústria | indústria química |
| Forma jurídica | societat anònima |
| Història | |
| Creació | 1904 |
| Fundador | Amadeu Cros i Nubiola |
| Data de dissolució o abolició | 1989 |
| Governança corporativa | |
| Seu (1861–1931) |
|
| Seu (1931–1989) |
|
Cros fou una empresa química catalana, una de les principals d'Espanya al llarg de tot el segle xx fins a la dècada del 1980. Es fusionà amb la Unión de Explosivos de Rio Tinto el 1989, donant lloc a Ercros.
Història[modifica]
Orígens[modifica]
Fou fundada el 1817 per Francesc Cros, natural de Montpeller, sota la raó social Francesc Cros i Companyia, amb fàbrica a Sants.[1][2] Aquesta societat primigènia fou transformada pel seu fill Joan Timoleont Cros i Possel el 1831-1833 i de nou el 1844.[1] A la seva mort, el negoci passà a mans del seu fill Amadeu Cros i Nubiola, que va constituir una nova societat amb el seu nom el 1866 i el 1874 traslladà la fàbrica a Badalona.[1]
Societat anònima Cros[modifica]
El 1904 es creà la societat anònima Cros amb un capital inicial de 7,5 milions de pessetes. La seva activitat es multiplicà gràcies a la segona onada de la revolució industrial, i el seu primer any obtingué uns beneficis de 409.000 pessetes, i amb els anys la xifra augmentà: el 1920 el seu capital era de 20 milions de pessetes i la rendibilitat de 4 milions; el 1947, el capital era de 200 milions i els guanys de 34 milions.[2]
A la primera meitat de segle, al mercat espanyol només tenia un únic competidor, la Unión Española de Explosivos, fundada el 1896. La Cros fou una societat puntera a la borsa, tot i que els primers consells d'administració estigueren en mans d'unes poques famílies de l'alta burgesia amb interessos en el sector tèxtil i bancari. Pel que fa la seva direcció, els primers estatuts de l'empresa fixaren que Amadeu Cros (1906-1916) seria el seu president mentre així ho volgués, i se li assignaren 30.000 pessetes anuals de forma vitalícia, a banda del rendiment de les seves accions. Més endavant, es va introduir el sistema de l'elecció anual del president. A banda del seu fundador, en foren presidents Eduard Maristany i Gibert (1916-1941), Francesc Ripoll i Fortuño (1941-1958) o Josep Valls i Taberner (1958-1965).[2]
Creixement[modifica]
L'empresa cresqué durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que permeté expandir el mercat interior a causa de l'anul·lació de les importacions, i amb el canvi a les zones rurals, es començà a lucrar amb l'augment vertiginós de la venda d'adobs agrícoles. El 1926 s'incorporà un soci francès, l'Union Espagnole de Fabriques d'Engrais de Produits Chimiques et de Superphosphates, representada per Crèdit i Docks, que tenia la seva seu a París. Aquesta societat va rebre el seu paquet d'accions i aportà a l'empresa les seves factories de València, Alacant i Màlaga, valorades en 6,4 milions de pessetes. El mateix any, l'empresa va acordar la seva primera emissió d'obligacions, un total de 60.000 títols de 500 pessetes al 6% d'interès.[2]
L'escalt de la Guerra Civil espanyola provocà que les fàbriques quedessin entre els dos bàndols: Badalona, València i Alacant amb els republicans, i Màlaga i Sevilla amb els nacionals. El president del consell decidí domiciliar-se a Burgos. Tanmateix, la postguerra significà una gran expansió comercial: la importació de fosfats arribà a les 542.000 tones (1931-1935), però es va reduí a 231.000 (1941-1945), i malgrat que el país estava en la ruïna, es venia malgrat els preus alts. Tant és així que el 1946, la Cros va arribar a tenir un capital de 200 milions de pessetes i durant molts anys va gaudir d'una plàcida situació econòmica. El 1947, amb la Unión Española de Explosivos crearen Productos Químicos Ibéricos per a repartir-se els mercats i senyalar les seves àrees d'influència, la col·laboració anà en augment i el 1966 fins i tot tenien plans d'inversió comuns i organitzaven conjuntament la comercialització dels seus productes, arribant a un consens per arribar a acords més concrets sense arribar mai a produir-se una fusió, perquè ambdós exigien ostentar la presidència del teòric futur grup.[2]
Cros tingué fàbriques a les següents poblacions: Badalona, Flix, Lleida, València, Palma, Madrid, Sevilla, Santander, la Corunya i Màlaga. A més, era part majoritària d'altres societats com l'empresa naviliera Transportes, Aduanas y Consignaciones (TAC), Agrocros, de productes químics agrícoles, Combustibles de Fabero de mines de carbó, la farmacèutica Doctor Andreu, l'elèctrica Electrometal·lúrgica de l'Ebre, o la de fertilitzants Indústries Químiques de Tarragona.[2]
Vers la fusió[modifica]
Amb la fusió de la Unión Española amb la Compañía de Minas de Riotinto el 1969, la Cros es veié superada per molt pel que fa a competència i facturació, el 1987 el grup resultant de la fusió, Unión Explosivos Riotinto (ERT), la quintuplicava en beneficis. A mñes, el mercat s'enrarí, els preus eren els que s'autoritzaven des del govern i la creació de l'empresa pública d'adobs, Enfersa, tampoc fou vista amb bons ulls.[2] Paral·lelament, als anys 1970, bona part del control de la societat anà a parar a mans d'una empresa italogrega, i el 1972 del Banco de Santander. Les fortes pèrdues provocades per l'activitat dels fertilitzants abocaren l'empresa una major diversificació i al tancament de les fàbriques d'Alacant i Sant Carles de la Ràpita. Finalment, el 1989 es fusionà amb l'ERT, que donà lloc a Ercros.[1]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Cros (empresa)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Missé, Andreu; Vidal-Folch, Xavier «Cros, el mascarón de proa». El País, 23-09-1987.
Bibliografia[modifica]
- Cabana, Francesc «François Cros i el seu fill Joan Timoleont». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.
- Cabana, Francesc «Amadeu Cros i la Societat Anònima Cros». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.