Cultura dels castros

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Zona de la cultura dels castres
Castre de Troña, a Ponteareas, província de Pontevedra

La cultura dels castres fou una cultura protohistòrica que es desenvolupà en el nord-oest de la península Ibèrica a l'edat del ferro i perdurà durant l'Imperi romà.

La majoria d'autors daten el seu inici al segle VI aC,[1] si bé d'altres la fan iniciar a finals de l'edat del bronze (segle IX o VIII aC). Pel seu final, també se sol donar el segle VI dC;[1] però, per a altres autors, els canvis que es produeixen a final del segle I suposen el final d'aquesta cultura.

Les principals fonts escrites es troben en les obres d'Aviè, Estrabó i Plini el Vell. Els principals jaciments són els de Penarrubia, Borneiro, Neixón, Mohías (el més recent, del 570), Santa Trega, Troña, Baroña i San Cibrao de Las. El nombre de castres és difícil d'estimar, i diferents autors donen xifres entre els 1.300 i els 5.000; una xifra aproximada amb força consens se situaria al voltant dels 2.000 o 2.500.[1]

Castre a Terroso da Póvoa (Portugal)

Se'ls considera una mostra de la civilització del ferro hallstàtica, que arribà a Galícia amb els celtes, que s'assenten a Galícia cap al 650 aC a través de la vall del Sil.[1] Els castres (el mot prové del llatí castra, 'campament') eren recintes fortificats de forma oval o circular, amb un o més murs concèntrics, amb fossada i situats dalt d'un turó. Tenien un tarannà defensiu, però eren estables, de caràcter domèstic i funerari. Suposaren les primeres mostres d'urbanització a Galícia.

Alguns d'aquests tenien barris i serveis col·lectius (Briteiros, Sanfins, etc.). Segons Abel Bouhier, hi havia un total de 2.000-2.500, i molt concentrats a Deza, Tabeirós, A Ulloa i A Mariña. També tenien agras, terres de cereals dividides en parcel·les obertes. També poden destacar-hi les citanías, ciutats amb cases de pedra de planta circular (com la del Monte de Santa Trega, a A Guarda). La població era força bel·licosa, agrupada en famílies cadascuna amb un camp de conreu i territori de pastura, i que adorava nombrosos déus, entre els quals destacaven el guerrer Mars-cosus i els lares vialis com Bandua, Nabia, etc.

El castre de Santa Trega, el més emblemàtic i visitat de Galícia

La base era agrícola i ramadera, la cacera i el marisqueig: mill, blat, faves i pèsols conreats amb falç i aixada, i tenien molins. Explotaven també l'estany, el ferro, el plom i l'antimoni. S'hi ha trobat arracades, diademes, braçalets i torques.

L'organització social era gentilícia. El poble, anomenat callaeci o celtici, es dividia en nombrosos populis, subdividits en castella (que vivien en castros), i els principals d'aquests eren els rerios (a Bergantiños), caporos (a Compostel·la), grovios (a O Rosal), supertamaricos (als marges del Tambre), lemanos (a Monforte de Lemos), limicos (a Limia), artabros (a Betanzos) i albiones (al nord de Lugo).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 VILLARES, R. Historia de Galícia Madrid 1995 Alianza Editorial (1a Ed. 1985) (castellà) Traducció de l'original A Historia (gallec)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cultura dels castros Modifica l'enllaç a Wikidata