Dantons Tod

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióDantons Tod
Bundesarchiv Bild 183-R72176, Staatsoper Hamburg, "Dantons Tod".jpg
Una escena de la primera representació a Alemanya a l'Òpera d'Hamburg el 1948
Forma musical òpera
Compositor Gottfried von Einem
Llibretista Boris Blacher i Gottfried von Einem
Idioma alemany
Basat en Dantons Tod (Georg Büchner)
Data de publicació segle XX
Parts 2 Actes
Durada 2 hores i 15 minuts
Personatges Camille Desmoulins Tradueix, Georges Danton Tradueix, Hérault de Séchelles Tradueix, Hermann Tradueix, Julie Tradueix, Lucile Tradueix, Robespierre Tradueix, Saint-Just Tradueix, Simon Tradueix, Simon's wife Tradueix, Two executioners Tradueix, Woman Tradueix i Young man Tradueix
Estrena
Estrena 6 agost 1947
Escenari Festival de Salzburg, Salzburg
Director musical Ferenc Fricsay
Modifica les dades a Wikidata

Dantons Tod (en alemany, La mort de Danton) és una òpera en dos actes de Gottfried von Einem sobre un llibret de Boris Blacher i el mateix compositor, basat en l'obra homònima de 1835 de Georg Büchner. Es va estrenar al Festival de Salzburg el 6 d'agost de 1947. Va ser revisada el 1955.

Origen i context[modifica]

El 1939, a l'edat de 21 anys, Gottfried von Einem es va trobar amb la primera obra escrita per Georg Büchner, de 22 anys d'edat, i va quedar aclaparat. El resultat d'aquesta trobada, Dantons Tod, va ser la primera òpera d'un compositor viu que es va estrenar al Festival de Salzburg (1947). A diferència de l'obra de Büchner, la gent -la revolució- juga un dels rols més destacats i les escenes del cor, que són algunes de les més efectives que va compondre Von Einem en la seva partitura bàsicament tonal.[1]

Georges Danton, Camille Desmoulins, Maximilien Robespierre, Louis Antoine de Saint-Just: personalitats totes elles que van jugar un paper clau en la persecució del Regnat del Terror a la França revolucionària. Cada un d'ells va acabar caient sota la fulla de la guillotina. I tots, incloent l'heroi tràgic epònim d'aquesta obra, apareixen en el melodrama operístic històric de Gottfried von Einem, Dantons Tod.[2]

És sorprenent veure la poca quantitat de compositors, abans que Einem, que van situar la intriga de les seves òperes en aquest període. Andrea Chénier de Giordano i Thérèse de Massenet són alguna mostra. No obstant això, el veritable Chénier només va tenir un paper menor en la història de la Revolució, i Thérèse és un personatge completament fictici. Els protagonistes de l'òpera d'Einem, per contra, es troben tots en el centre dels esdeveniments.[2]

La primera òpera de Gottfried von Einem ho va tenir tot a favor per a l'èxit: la gran obra de Buchner com a base, un brillant llibret d'un professional operístic experimentat (Boris Blacher, professor de Von Einem) i un compositor que, tot i escriure per primera vegada per a la lírica, havia estat treballant al teatre (a Berlín, Bayreuth i Dresden) des que va sortir de l'escola.[3]

Georg Büchner va escriure la tragèdia Dantons Tod el 1835, en ple exili. Va mostrar-hi un nervi i una convicció tràgiques que transcendien l'anècdota revolucionària. Les seves dues obres posteriors, una en clau de drama social aclaparador (la inconclusa Woyzeck), i una altra una comèdia d'enganyós somriure (Leonce und Lena), no fan mes que confirmar aquesta concepció fatalista de l'existència.[4]

El teatre és un dels amors constants de Gottfried von Einem. L'elecció del drama de Büchner en un moment com és el final de la Segona Guerra Mundial, per part d'un austríac que ha viscut sota el Tercer Reich i que, fins i tot, ha estat empresonat per la Gestapo en els exteriors del règim i el desastre del camp de batalla, va més enllà del bon gust literari. A Einem el fascina la situació de Danton, el revolucionari que pereix gairebé sense fer res per oposar-se.[4]

Representacions[modifica]

Dantons Tod va ser estrenada al festival de Salzburg de l'any 1947. Era la primera vegada que aquest festival estrenava una òpera d'un autor viu. Ferenc Fricsay va dirigir al Cor de l'Òpera de Viena, a l'Orquestra Filharmònica de la mateixa ciutat i als cantants com Maria Cebotari, Julius Paizak i Paul Schöffler. La direcció havia d'haver estat a càrrec d'Otto Klemperer, que no va poder pujar al podi per una sobtada malaltia.[4]

El treball ha mantingut un paper important en el repertori operístic alemany fins als nostres dies.[1]

Argument[modifica]

El primer acte de l'òpera se centra en la confrontació entre Danton i Robespierre. Cansats de la set de sang de la Revolució, Danton i Desmoulins exigeixen la fi d'aquesta matança. Robespierre i Saint-Just, decidits a aixafar qualsevol resistència a l'avanç de la Revolució, fan simplement que arrestin als seus col·legues.

En el segon acte, el geni d'Einem transcendeix realment. En un judici d'audiència pública en què l'individu s'enfronta a la multitud, Danton es llança en un cant de bravura que expressa perfectament el seu intent per influenciar en la decisió del tribunal. Més tard, després de les execucions, hi ha la impactant escena en la qual veiem i escoltem Lucile, dona de Desmoulins, cridant sobre el patíbul, lamentant les morts de Danton i del seu espòs.[2]

Personatges[modifica]

Funció Tipus de veu Repartiment de l'estrena
6 d'agost de 1947
Director: Ferenc Fricsay[5]
Georges Danton baríton Paul Schöffler
Camille Desmoulins tenor Julius Patzak
Lucile soprano Maria Cebotari
Hérault de Séchelles tenor Peter Klein
Robespierre tenor Josef Witt
Sant-Just baix Ludwig Weber
Simon baix Georg Hann
Julie mezzosoprano Gisela Thury
Hermann baix Herbert Alsen
La muller de Simon contralt  Rosette Anday
Home jove Tenor Erwin Nowaro
Dos executioners tenor, baix William Wernigk, Wilhelm Felden
Dona soprano Trude Ballasch
Cor (SATB)

Anàlisi musical[modifica]

El compositor que s'estrenava amb èxit sempre repetit des d'ara, comptava en aquells dies amb vint-i-anys i ja havia estrenat obres com el ballet La princesa Turandot al Dresden de 1944 a punt de ser reduït a cendres. Per alguns aspectes d'aquestes obres, però sobretot per la seva obra no escènica (Concert per a orquestra, de 1943; Meditacions, de 1954; Concert per a piano, de 1955, etc.), se l'ha considerat com clarament adscrit a les diverses i, sovint, vagues tendències neoclàssiques del segle XX, però la seva obra teatral es mostra rabiosament independent, plena de procediments que són propis de la recerca i assoliment del significat dramàtic de situacions i text, i que només en un sentit molt ampli i una interpretació molt extensiva es poden considerar expressionistes.[4]

Einem va escriure en un estil molt personal, que va defensar decididament. Podria sospitar-se que, d'alguna manera, se sentia personalment unit al seu protagonista: dos homes estaven disposats a barallar-se per les coses en les que creien. El resultat en La mort de Danton és una música que no només és un plaer per les orelles sinó que a més compta amb una sinceritat que s'adapta de forma ideal a la història de l'òpera.[2]

Enregistraments[modifica]

  • Paul Schöffler com a Danton, Julius Patzak com a Desmoulins i Maria Cebotari com a Lucile. Enregistrament en viu de l'estrena a Salzburg el 6 d'agost de 1947 amb la Viena Philharmonic i el cor de la Vienna State Opera dirigits per Ferenc Fricsay..
  • Theo Adam, Werner Hollweg, Horst Hiestermann, Krisztina Laki, ORF Chor & Orchester, Lothar Zagrosek Orfeo 1983

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Introducció a l'òpera» (en anglès). Universal Edition. [Consulta: 30 juliol 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Informació de» (en castellà). Classicworld. [Consulta: 30 juliol 2017].
  3. Oliver, Michael. «Ressenya del disc» (en anglès). Gramophone. [Consulta: 30 juliol 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Martín Bermúdez, Santiago. «Von Einem y la muerte de Danton» (en castellà). Scherzo, Novembre 1989. [Consulta: 30 juliol 2017].
  5. «Almannaco 6 August 1947». AmadeusOnline. [Consulta: 12 setembre 2010].