Deep End

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaDeep End
Fitxa
DireccióJerzy Skolimowski Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Jane Asher
John Moulder-Brown
Diana Dors
Anita Lochner
Karl Michael Vogler
Erica Beer
Will Danin
Burt Kwouk
Dieter Eppler
Jerzy Skolimowski
Louise Martini
Cheryl Hall
Eduard Linkers
Christine Paul-Podlasky Modifica el valor a Wikidata
ProduccióHelmut Jedele Modifica el valor a Wikidata
GuióJerzy Skolimowski i Jerzy Gruza Modifica el valor a Wikidata
MúsicaCat Stevens Modifica el valor a Wikidata
FotografiaCharly Steinberger Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenRegne Unit, Alemanya i Polònia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1970 Modifica el valor a Wikidata
Durada90 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
RodatgeMüllersches Volksbad (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecoming-of-age, drama i Nou cinema alemany Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióLondres Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0066122 Filmaffinity: 935925 Allocine: 157 Rottentomatoes: m/10008466-deep_end Letterboxd: deep-end Allmovie: v13042 TCM: 72713 Metacritic: movie/deep-end TV.com: movies/deep-end-1970 AFI: 54193 TMDB.org: 59408 Modifica el valor a Wikidata

Deep End és una pel·lícula de drama romàntic del 1970 dirigida per Jerzy Skolimowski i protagonitzada per Jane Asher i John Moulder Brown. Ambientada a Londres, la pel·lícula se centra en la relació entre dos joves col·legues d'una casa de banys suburbana i una piscina.

El 2009, Bavaria Media, una filial de Bavaria Film, que va coproduir la pel·lícula el 1970 a través de la seva filial Maran Film, va iniciar una restauració digital en honor al 40è aniversari de la pel·lícula, en cooperació amb la British Film Institute.[1] La pel·lícula restaurada es va tornar a estrenar als cinemes del Regne Unit el 6 de maig de 2011 i en Blu-ray Disc i DVD el 18 de juliol de 2011 a la sèrie BFI Flipside de BFI.[2] Fou exhibida a televisió per primer cop el març de 2012 per Film4.

Argument[modifica]

Mike, un jove de 15 anys que abandona els estudis, troba feina en un bany públic. Allà és entrenat per la seva companya Susan, una dona 10 anys més gran que ella. Susan juga amb els sentiments d'en Mike i d'altres homes, de vegades càlida i afectuosa i de vegades freda i distant. Treballar als banys resulta ser prestar serveis a clients de caràcter més o menys sexual a canvi d'una propina. Per exemple, una dona gran s'estimula sexualment empenyent el cap d'en Mike al seu pit i parlant de manera suggestiva sobre futbol. Mike està confós i al principi no vol acceptar la propina que rep, però Susan li diu que aquests serveis són una pràctica normal, inclòs l'intercanvi de les seves clients femenines per clients masculins sempre que un client prefereix el sexe oposat.

Mike fantasieja amb Susan i s'enamora d'ella, però té un jove promès ric, Chris. Mike també descobreix que la Susan està enganyant el seu promès amb un home gran i casat que era el professor d'educació física de Mike i treballa als banys com a instructora de natació per a noies adolescents, tocant-les de manera inadequada. Mike segueix la Susan en les seves cites amb Chris i l'instructor i intenta interrompre'ls. La Susan sovint s'enfada amb Mike per això, però li dóna prou estímul perquè continuï. L'enamorament d'en Mike per la Susan continua malgrat que els seus amics es burlen d'ell, la seva mare és tractada amb rudesa per Susan, la seva bicicleta és destruïda per la Susan i les seves activitats provoquen la ira dels xicots de Susan, la policia local i el cap de Mike a la feina. Obsessionat amb Susan, Mike rebutja altres punts de venda per al sexe, com ara la seva antiga xicota i una prostituta que li ofereix un descompte. Mentre segueix la Susan en una cita, Mike veu i roba una foto publicitària a mida real d'una noia nua que s'assembla a ella. S'enfronta a Susan amb ella al London Underground, entrant en una violenta rabieta davant d'altres passatgers quan Susan es nega a dir-li si va posar per a la foto. Aleshores, Mike porta el retall als banys deserts després d'hores i neda nu amb ell, abraçant-lo.

L'endemà al matí, Mike interromp la cursa a peu de l'instructor i punxa els pneumàtics del seu cotxe mentre la Susan el condueix. La Susan s'enfada i colpeja en Mike, perdent el diamant del seu nou anell de compromís a la neu. Ansiosos per trobar el diamant perdut, Mike i Susan recullen la neu circumdant en bosses de plàstic i la tornen als banys tancats per fondre-la, utilitzant cablejat elèctric exposat d'una presa de llum de sostre rebaixada per escalfar un bullidor elèctric a la piscina buida. Mentre la Susan surt breument de l'habitació, Mike troba el diamant a la neu fosa i s'estira nu a la piscina seca amb el diamant a la llengua. Es burla de Susan negant-se a donar-li el diamant fins que es despulla. Ella ho fa, ell li dona el diamant, i ella està a punt de marxar, però es reconsidera i s'estira al seu costat. Tenen una trobada sexual, encara que no està clar si Mike és capaç d'actuar.

Llavors, Chris telefona i Susan corre per la piscina buida de pressa recollint la seva roba per anar a trobar-lo. Mike li demana que es quedi i parli amb ell, però Susan insisteix que ha de marxar. Mentrestant, ha arribat un assistent que, sense saber la presència de Mike i Susan, obre la vàlvula per començar a omplir la piscina d'aigua. Mike es torna més insistent, persegueix la Susan per la piscina que s'omple ràpidament i, finalment, la colpeja al cap amb el llum del sostre, insultant-la. Ella cau (juntament amb una llauna de pintura vermella que s'assembla a la sang) a l'aigua. Mike abraça la Susan nua sota l'aigua, just quan abraçava el retall de la foto. Mentrestant, l'aigua continua omplint la piscina amb filferro elèctric penjant .

Repartiment[modifica]

  • Jane Asher com a Susan
  • John Moulder-Brown com a Mike
  • Karl Michael Vogler com a instructor de natació
  • Chris Sandford com a Chris, el promès
  • Diana Dors com la primera dama client de Mike
  • Louise Martini com a prostituta
  • Erica Beer com a caixer de banys
  • Anita Lochner com a Kathy
  • Annemarie Kuster com a recepcionista de la discoteca
  • Cheryl Hall com a noia del barret vermell
  • Christina Paul com a noia de drap blanc
  • Dieter Eppler com a fogoner
  • Karl Ludwig Lindt com a director de banys
  • Eduard Linkers com a propietari del cinema
  • Will Danin com a policia més jove
  • Gerald Rowland com a amic de Mike
  • Burt Kwouk com a home de suport de gossos calents
  • Ursula Mellin com a segona clienta de Mike (sense acreditar)
  • Erika Wackernagel com a mare de Mike (sense acreditar)
  • Uli Steigberg com el pare/policia de Mike (sense acreditar)
  • Peter Martin Urtel com a policia gran (sense acreditar)
  • Jerzy Skolimowski com a passatger en metro llegint un diari polonès (sense acreditar)

Producció[modifica]

Filmació[modifica]

La pel·lícula es va fer en uns sis mesos des de la concepció fins a la finalització.[3] Es va rodar en gran part a Munic, amb algunes escenes exteriors rodades al Soho i Leytonstone de Londres.[3] Els membres del repartiment podien improvisar i se'ls va dir que es mantinguessin en el personatge fins i tot quan una escena no anava com estava previst.[3]

Música[modifica]

La pel·lícula inclou la cançó "Mother Sky" de la banda Can en una seqüència ampliada ambientada al Soho, i una versió inèdita de la cançó "But I Might Die Tonight" de Cat Stevens a l'escena inicial i al final; aquesta versió es va llançar finalment el 2020.

Notes de producció[modifica]

  • Molts anys després de l'estrena de la pel·lícula, Asher va negar els suggeriments que hagués fet servir un doble corporal per a algunes de les seves escenes: "Per descomptat, no ho vaig fer!... I, mirant enrere, m'agrada com es fa."[4]
  • La pel·lícula va ser una d'una sèrie d'actuacions de suport de Diana Dors que van ajudar a restablir la seva carrera.[5]

Recepció[modifica]

La pel·lícula va rebre elogis de la crítica, Andrew Sarris la va comparar amb el millor de Godard, Truffaut i Polanski. Penelope Gilliatt la va anomenar "una obra peculiar".[3] "El consens quan fou estrenada al Festival Internacional de Cinema de Venècia el setembre de 1970 era que hauria estat assegurada de guanyar el Lleó d'Or, si l'any anterior no s'hagués suspès el lliurament de premis."[3] Roger Ebert del Chicago Sun-Times va donar a la pel·lícula dues estrelles i mitja sobre quatre i la va qualificar de "pel·lícula observadora i simpàtica" que "serveix un final millor".[6] Roger Greenspun de The New York Times va escriure: "Tot i que té una història forta i bona, Deep End es construeix a partir de rutines individuals, normalment còmiques. Moltes d'aquestes no funcionen, però moltes més funcionen molt bé."[7] Variety va escriure: "Tonalitats afilades, edició tensa, un bon acompanyament musical, un bon joc al costat dels protagonistes i la direcció alegre, juganera però reveladora de Skolimowsky fan d'aquesta una foto amb potes comercials i, tanmateix, amb una qualitat personalitzada per a llocs més selectius."[8] Gene Siskel del Chicago Tribune va donar a la pel·lícula tres estrelles i mitja de quatre i la va qualificar de "una introducció impressionant per a un cineasta talentós", elogiant el "deliciós humor i l'erotisme", ja que Skolimowski "juga amb el públic de la mateixa manera que Miss Asher atrau Brown".[9] Kevin Thomas de Los Angeles Times va anomenar Deep End "una obra mestra" que "mostra que Skolimowski és un director de pel·lícules important, apassionat però disciplinat. Maneja una càmera eloqüent i evoca bones actuacions. (Moulder Brown i Miss Asher són realment impecables)."[10] Gary Arnold de The Washington Post va escriure: "A jutjar per Deep End, Skolimowski té una personalitat cinematogràfica força distintiva, però resulta ser una personalitat dividida, dividida d'una manera —meitat Truffaut, meitat Polanski— que trobo força desconcertant i poc atractiva. Imagineu-vos que una pel·lícula com Baisers volés es converteix, aproximadament a la meitat, en una pel·lícula com 'Repulsió' i teniu Deep End. "[11] Nigel Andrews del The Monthly Film Bulletin la va anomenar "un estudi sobre el creixement de l'obsessió que és alhora divertit i terriblement exacte."[12]

En una entrevista a NME l'any 1982, David Lynch va dir de Deep End: "No m'agraden les pel·lícules en color i gairebé no puc pensar en el color. Realment m'abarateix les coses i mai hi ha hagut una pel·lícula en color amb la qual m'hagi espantat, excepte una, aquesta cosa que es diu Deep End, que tenia una direcció d'art molt gran."[13]

La pel·lícula té una puntuació del 90% a agregador de ressenyes Rotten Tomatoes, basada en 20 ressenyes, amb una mitjana ponderada de 7,8/10.[14]

Referències[modifica]

  1. ↑ Roxborough, Scott «Bavaria restoring 'Deep End'». The Hollywood Reporter. AP, 15-05-2009 [Consulta: 2 març 2021].
  2. ↑ (4 April 2011). "A New Digital Restoration - Deep End". Nota de premsa.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Gilbey, Ryan «Deep End: pulled from the water». The Guardian, 01-05-2011.
  4. ↑ «Interview with David Hayles». The Times Playlist, maig 2011.
  5. ↑ Vagg, Stephen (7 September 2020). «A Tale of Two Blondes: Diana Dors and Belinda Lee». Filmink. 
  6. ↑ Ebert, Roger. «Deep End», 01-12-1971. [Consulta: 28 maig 2019].
  7. ↑ Greenspun, Roger «Screen: 'Deep End,' Fantasies in a Public Bath». The New York Times, 11-08-1971, p. 42 [Consulta: 6 juliol 2023].
  8. ↑ «Film Reviews: Deep End». Variety, 16-09-1970, p. 23.
  9. ↑ Siskel, Gene «2 on Teen-Age Love». Chicago Tribune, 30-11-1971, p. 5.
  10. ↑ Thomas, Kevin «Growing Up Theme of 'Deep End'». Los Angeles Times, 26-08-1971, p. 23.
  11. ↑ Arnold, Gary «Skolimowski's 'Deep End'». The Washington Post, 23-09-1971, p. C1.
  12. ↑ Andrew, Nigel «Deep End». The Monthly Film Bulletin, 38, 447, abril 1971, pàg. 71.
  13. ↑ «1982 NME interview with David Lynch». NME. Arxivat de l'original el 13 March 2012 – via www.davidlynch.de. 
  14. ↑ «Deep End». Fandango Media. [Consulta: 26 novembre 2023].

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Deep_End&oldid=33104202»