Xicoia
Taraxacum officinale  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | fulla de xicoia, arrel i fulles de la xicoia i flor de la xicoia |
| Planta | |
| Tipus de fruit | aqueni |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Asterales |
| Família | Asteraceae |
| Tribu | Cichorieae |
| Gènere | Taraxacum |
| Espècie | Taraxacum officinale (F.H.Wigg., 1780) |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Leontodon taraxacum Taraxacum retroflexum
|
| Varietats | |
| |
La xicoia (Taraxacum officinale), també anomenada dent de lleó, apagallums, cama-roja, lletsó d'ase, llumenetes, pixallits (veure el nom francès pissenlits), queixals de vella, lletissó de ruc, lletsó, lletissó, llicsó i xicoira de burro, és una planta de la família de les asteràcies. La seva morfologia és molt característica i fàcil de reconèixer, no sol superar el 40cm - 50cm d'alçada. Les fulles són alternes i formades per lòbuls triangulars amb els marges dentats. La flor és composta (en forma de margarida) i d'un color groc daurat. En madurar forma un papus, amb aspecte sedós, recobert d'una esfera de plomalls. Les llavors es dispersen amb el vent que les escampa arreu. És originària de les zones temperades d'Euràsia, però ara es pot trobar a molts altres indrets del món com a espècie neòfita. És una planta molt comuna a tot Europa, on el Taraxacum té cap a 1.200 espècies més, molt semblants entre si. Creix a les vores dels camins, marges de boscos, prats, erms, camps i jardins. És una planta ruderal, molt resistent, que pot prosperar gairebé a qualsevol lloc. Sovint és una planta pionera.
Usos[modifica]
Sembla raonable estimar que totes les espècies de dent de lleó són comestibles. Les seves fulles es mengen tradicionalment en amanides especialment al sud d'Europa i també al sud de la mar Mediterrània, tot i que de vegades l'espècie predilecta per a menjar canvia segons el lloc, sent habitualment de fet la més estesa localment. Per exemple, a Anatòlia es prefereixen les fulles de Taraxacum serotinum, al nord-oest de la mediterrània el T. obovatum i a Grècia, Xipre i Creta el T. hellenicum. Un exemple d'amanida tradicional amb fulles tendres de dent de lleó és, a Xipre, aquestes amb ceba, olives i pa. A Creta l'agrioradiko és una amanida a la qual les fulles tendres de dent de lleó es bullen prèviament.[1]
S'usa com a planta medicinal des de l'antiguitat.[1] A la medicina casolana tradicional se li atribueixen nombroses propietats medicinals a aquesta planta. Per exemple, la infusió de les flors, així com la melmelada d'aquestes, és usada per al mal de gola, menjada directament o ensucrant una infusió o llet calenta, igual que la mel.
Un altre ús ha estat el de la producció de cautxú extret de les seves arrels, a Rússia durant la Segona Guerra Mundial, motiu pel qual es va començar a conrear industrialment.[1]
Gastronomia[modifica]
La planta sencera és comestible. Les arrels són amargues, però tanmateix es mengen crues o bullides, com a aperitiu o acompanyament, per exemple. Es cullen durant el període de repòs de la vegetació. A Sicília les arrels de dent de lleó es mengen tradicionalment bullides i amanides amb oli d'oliva, i al Japó es tallen a trossos, se salten a una paella i s'amaneixen amb salsa de soja, amb la qual s'acaben de coure uns minuts. Amb les arrels torrades es fa un succedani de cafè.[1]
Les seves fulles també tenen usos gastronòmics a tota Europa i es poden menjar crues, per exemple en amanida, bullides, fregides, en sopa (típicament a Itàlia), com a farciment de raviolis o en truita. A tot el Pirineu Català és típica l'amanida de xicoies.[2] A Polònia, una preparació culinària molt habitual fins a començaments del segle xx eren les fulles de dent de lleó bullides i escorregudes, barrejades amb llet i patata. En general, les fulles joves i tendres es poden menjar crues però quan són més madures comencen a amargar, cosa per la qual se solen ja menjar cuites.[1]
Les poncelles es mengen i es conserven en vinagre (països eslaus) o en sal (Sicília) de la mateixa manera que les tàperes. Una altra manera de menjar-les, per exemple a Occitània, és fregir-les en oli d'oliva i fer-ne una truita. També les inflorescències obertes es poden menjar, en amanides, per exemple, i a més se solen usar per a fer licors; «vi de dent de lleó», una mena d'aiguamel; o en melmelada, anomenada també, pel seu gust i aspecte, mel de dent de lleó, i que és tradicional a molts indrets camperols d'Europa.[3] A Txèquia es fa una mena de dolç barrejant els pètals amb mel i deixant que hi donin gust durant un dia sencer, després la filtren i, d'una banda, la mel n'és més perfumada, mentre que d'altra s'aprofiten els pètals barrejant-los amb nous picades, o recentment, altrament amb coco ratllat. La corol·la o part inferior de la flor, de color verd, és amarga, cosa per la qual se sol separar dels pètals a moltes preparacions fetes amb flors de dent de lleó.[1]
Com la major part dels vegetals, i més especialment les herbes, les valors de greixos, proteïnes i d'energia (calories) de la dent de lleó són molt baixos. Les fulles aporten principalment vitamines i minerals, de les quals destaca la provitamina A, que hi és en una proporció, a igual quantitat en pes, setanta vegades major a la de les taronges i el doble que als espinacs. També conté vitamines B1, B2, C i E; i quantitats significatives de sals minerals com el calci, potassi, fòsfor, sodi, magnesi i ferro entre d'altres.[1]
A més a més, les fulles es poden assecar i fer-ne una mena de sal d'herbes, que és molt rica en potassi i baixa en sodi.[4] Per a elaborar-la es barregen les fulles de xicoia seques i moltes amb la meitat de sal o fins i tot un xic menys. Ideal per la hipertensió, perquè ajuda a equilibrar el balanç sodi potassi.[5]
Cultiu[modifica]
Es tracta d'una de les plantes salvatges més corrents i abundants a l'Europa occidental. Per això, tot i que es recol·lecta des de fa segles per al seu consum alimentari i medicinal, no s'ha començat a conrear fins al segle xx.[1] Les varietats conreades donen fulles molt grans, bones per a amanides. És una planta molt resistent i fàcil de cultivar al jardí.
Galeria d'imatges[modifica]
-
Xicoia creixent de forma ruderal
-
Inflorescència de la planta.
-
Fruits mostrant el plomall
-
Exemplar urbà
-
Nen bufant els plomalls
-
Flors a un prat
-
Planta amb flor
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Le régal végétal: Plantes sauvages comestibles, de François Couplan. Edicions Ellebore, 2009. ISBN 978-2-86985-184-9 (francès)
- ↑ Plana oficial d'Andorra
- ↑ François Couplan. Véritable régime crétois, de Edicions Ellebore, 2009 (francès), ISBN 978-2-86898-936-9
- ↑ S.L., Botanical-online. «Receta casera sal de hierbas» (en castellà). [Consulta: 26 novembre 2017].
- ↑ S.L., Botanical-online. «Equilibrio entre la sal y el potasio de la dieta» (en castellà). [Consulta: 26 novembre 2017].
Bibliografia[modifica]
- World Health Organization. WHO monographs on selected medicinal plants (volume 3) (en anglès). Ginebra: World Health Organization, 2007, p. 390. ISBN 978 92 4 154702 4.
