Dialèctica de la Il·lustració

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de llibreDialèctica de la Il·lustració, Fragments filosòfics
Dialektik der Aufklärung
Raubdruck von Horkheimers Dialektik der Aufklärung.jpg
Tipus llibre
Fitxa tècnica
Autor Max Horkheimer
Theodor W. Adorno
Llengua Alemany
Publicació Alemanya, 1947
Format Imprès (Rústica)
Detalls de l'obra
Tema Filosofia
Sociologia
Gènere literatura de no-ficció
Pàgines 304
Més informació
ISBN 0-8047-3633-2
OCLC 48851495
193 21
Class. BC B3279.H8473 P513 2002
Modifica dades a Wikidata

Dialèctica de la Il·lustració (alemany: Dialektik der Aufklärung) és un treball de filosofiacrítica social escrit pels intel·lectuals de l'Escola de Frankfurt Max Horkheimer i Theodor W. Adorno. Va ser publicat en 1944, amb una edició revisada en 1947.

És un dels textos centrals de la Teoria crítica, i un punt d'inflexió en l'evolució de l'Escola de Frankfurt.[1] Dialèctica de la Il·lustració explora l'statu-quo psicològic que, per a l'Escola de Frankfurt, va portar al fracàs de la Il·lustració. Juntament amb La Personalitat Autoritària (1950; també co-escrit per Adorno) i L'Home Unidimensional (1964) del també membre de l'Escola de Frankfurt Herbert Marcuse, ha tingut un efecte important en la filosofia del segle XX, així com en la sociologia, la cultura, i la política, inspirant especialment la Nova Esquerra de les dècades de 1960 i 1970.[2]

Context històric[modifica]

Una de les característiques de la Nova Teoria Crítica, és una ambivalència respecte de l'origen de la dominació social. Aquesta ambivalència va donar lloc al “pessimisme” de la Nova Teoria Crítica sobre la possibilitat de llibertat i emancipació humana.[3]

Aquesta ambivalència sorgeix per en les circumstàncies històriques en que el llibre es va escriure: els autors van veure l'aparició del Nazisme,[1] l'Estalinisme, el Capitalisme d'estat, i la Cultura de masses com a noves formes de dominació social que no podien ser explicades per la Teoria Crítica tradicional.[4]

Per a Adorno i Horkheimer (basant-se en els treballs de l'economista Friedrich Pollock sobre el Nacionalsocialisme),[5] la intervenció estatal en l'economia havia abolit la tensió pròpia del capitalisme entre les "relacions de producció" i les "forces productives materials de societat", una tensió que, segons la Teoria Crítica tradicional, va constituir la contradicció primària dins del capitalisme. El mercat (com un mecanisme "inconscient" per la distribució de béns) i la propietat privada havien estat reemplaçades per la planificació centralitzada i la propietat socialitzada dels mitjans de producció.[6]

Temàtica[modifica]

Els problemes plantejats per l'aparició del feixisme amb la defunció de l'estat liberal i el mercat (juntament amb el fet que cap revolució social no sorgira com a conseqüència de la crisi), constituirien la perspectiva teòrica i històrica que emmarca la narració global del llibre.[7]

Els autors van encunyar el terme indústria cultural, argumentant que en una societat capitalista de masses, la cultura es produeix de manera estandarditzada, com si foren béns produïts a una fàbrica.[8] Aquests productes culturals estandarditzats manipulen la societat de masses, portant-la a la docilitat i la passivitat.[9] Així doncs, l'aparició de mitjans com la ràdio faran que els oients ja no tinguen cap mecanisme de contestació o resposta, com si que el tenien amb el telèfon. El públic esdevenia un receptor passiu exposat a escoltar "els mateixos programes per diferents emissores".[10]

En aquest llibre, Adorno i Jorkheimer van tractar molts termes però un dels més importants va ser el kitsch.Tot i que el terme Kitsch s'utilitzava des de fa molts anys, va ser Adorno qui va obrir oficialment el debat sobre l'anàlisi filosòfica d'aquest. Theodor Adorno va denunciar la falsedat del que es té com a «cultura de masses» a través d'una sèrie d'assajos publicats en el volum Dialèctica de la il·lustració. El que porta com a títol «La indústria cultural» ens revela amb major nitidesa les arrels del kitsch com a concepte despectiu. Però on va tractar el tema de forma exclusiva va ser al seu text anomenat Kitsch, escrit en 1930 i publicat posteriorment. Ho interpretava dins de l'anomenada indústria cultural, on l'art, que ha de ser subjectiu, canviant i en contra de l'estructura del poder, és controlat i planejat per necessitats de mercat i és donat a un poble passiu. Allò que comercialitza no canvia i és incoherent. Només serveix per proporcionar oci.

"El Kitsch o cursilería és alló bell menys la seva contrapart lletja. Per tant, el Kitsch, la bellesa purificada, es torna vulnerable a un tabú estétic que, en nom de la bellesa, declara el Kitch com a lleig. El Kitsch es una parodia de catársis, on es torna impossible traçar una línea entre allò que es verdadera ficció estética (art) i alló que es merament brossa sentimental (Kitsch)”.

[11]

Veu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Hernández i Herzog 2016, p. 166
  2. Held, D. (1980).Introduction to Critical Theory: Horkheimer to Habermas.Berkeley, University of California Press.
  3. Adorno, T. W., with Max Horkheimer. Dialectic of Enlightenment. Trans. Edmund Jephcott. Stanford: Stanford UP, 2002. 242.
  4. "Critical Theory was initially developed in Horkheimer’s circle to think through political disappointments at the absence of revolution in the West, the development of Stalinism in Soviet Russia, and the victory of fascism in Germany. It was supposed to explain mistaken Marxist prognoses, but without breaking Marxist intentions." "The Entwinement of Myth and Enlightenment: Horkheimer and Adorno." in Habermas, Jürgen. The Philosophical Discourse of Modernity: Twelve Lectures. trans. Frederick Lawrence. Cambridge, MA: MIT Press, 1987. 116. Also, see Helmut Dubiel, Theory and Politics: Studies in the Development of Critical Theory, trans. Benjamin Gregg (Cambridge, Mass. and London, 1985).
  5. Willem van Reijen and Jan Bransen. "The Disappearance of Class History in the Dialectic of Enlightenment." in Dialectic of Enlightenment. 248. Also see, Friedrich Pollock. "Is National Socialism a New Order?" Studies in Philosophy and Social Science 9 (1941), 453.
  6. "[G]one are the objective laws of the market which ruled in the actions of the entrepreneurs and tended toward catastrophe. Instead the conscious decision of the managing directors executes as results (which are more obligatory than the blindest price-mechanisms) the old law of value and hence the destiny of capitalism." Dialectic of Enlightenment. p. 38.
  7. Dialèctica de la Il·lustració, capítol XVIII
  8. pp. 94–5 quotation:
    Culture today is infecting everything with sameness. Film, radio, and magazines form a system. Each branch of culture is unanimous within itself and all are unanimous together. Even the aesthetic manifestations of political opposites proclaim the same inflexible rhythm...All mass culture under monopoly is identical... Films and radio no longer need to present themselves as art. The truth that they are nothing but business is used as an ideology to legitimize the trash they intentionally produce.
  9. pp. 94–5 quotation:
    ...The standardized forms, it is claimed, where originally derived from the needs of the consumers: that is why they are accepted with so little resistance. In reality, a cycle of manipulation and retroactive need is unifying the system ever more tightly.
  10. pp. 95–6 quotation:
    The step from telephone to radio has clearly distinguished the roles. The former liberally permitted the participant to play the role of subject. The latter democratically makes everyone equally into listeners, in order to expose them in authoritarian fashion to the same programs put out by different stations. No mechanism of reply has been developed...
  11. THEODOR/ HORKHEIMER, W. Adorno /Max. DIALÉCTICA DE LA ILUSTRACIÓN.