Diminutiu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un diminutiu és un nom derivat que indica «de mida petita» a partir d'un sufix. Per exemple «gosset» és un «gos petit» i per tant un diminutiu. En principi no hi ha límit quant a les paraules que poden adoptar aquest matís, per exemple: noms «gosset», adjectius «grassonet», adverbis «a propet», etc.

El diminutiu també es pot usar per demostrar afecte o proximitat, per això és més freqüent en la parla entre pares i fills o les parelles. Segons el context pot tenir un valor apreciatiu o despectiu. De vegades la paraula amb súfix obté una significació diferent de l'arrel. El seu corrolari és l'augmentatiu. De vegades una paraula que a l'inici o en llatí era un diminitiu perd aquesta valor i passa al català com a mot primitiu: fesol, perola, flabiol.[1] En altres casos, el diminitiu obté un significat propi, quasi dissociat del mot primitiu: targeta (tarja).[2]

El diminutius catalans es poden formar amb diferents sufixos. Els més comuns en la llengua actual són:

  • -et, -eta
  • -ó, -ona

Històricament altres sufixos també han format diminutius, tots ells vigents en algunes de les múltiples varietats geogràfiques del català:

  • -ell, -ella (porcell)
  • -í, -ina
  • -ic, -ica
  • -iu, -iua, (petit, petitiua)
  • -oi, -oia, (petit, petitoi)
  • -ol, -ola (estany, estanyol)

Moltes llengües o dialectes tenen els seus propis sufixos; així en alemany -chen, i més rarament -lein, -ico és el sufix del castellà d'Aragó i -ito el del castellà salmantí, -tje, -je o -pje al neerlandès.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Martí i Mestre, Joaquim; Jiménez, Jesús. Gramàtica històrica catalana. Volum 31 de Biblioteca Lingüística Catalana. València: Universitat de València, 2006, p. 259. ISBN 9788437064123. 
  2. «targeta». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.