Cara nord de l'Eiger
| ||||
| Tipus | North side (en)   | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | Eiger | |||
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | Berna (Suïssa) | |||
| ||||
La cara nord de l'Eiger, és una paret vertical de 1.800 metres d'altura. Està situada a la vall de Grindelwald, a l'Oberland bernès (cantó de Berna), als Alps de Suïssa.
És una de les sis grans cares nord dels Alps, juntament amb les del Cerví, Grandes Jorasses, Piz Badile, Petit Dru i Cima Grande di Lavaredo.
També se l'anomena amb els noms alemanys Eigernordwand ("paret nord de l'Eiger") o simplement Nordwand ("cara nord").
Se situa entre l'aresta oest i l'aresta Mittellegi. Pel fet de ser còncava i per la seva orientació, és obaga i freda, així com propícia a concentrar mal temps i tempestes. A la part superior hi ha una secció anomenada "l'Aranya", una gelera en forma d'estrella de la qual surten una sèrie d'esquerdes gelades que recorden les potes d'una aranya. Aquest nom el va usar un dels primers escaladors de la cara nord, Heinrich Harrer, com a títol del seu llibre sobre l'escalada de la cara nord de l'Eiger, Die Weisse Spinne ("L'aranya blanca").
Via clàssica[modifica]
La via clàssica o via Heckmair (líder dels primers ascencionistes) és una escalada mixta de dificultat MD+ / V+ / A0 en roca i 50º-60º en gel. El terreny és de predomini mixt, però si la paret està molt seca, llavors el que predomina són els despreniments. El recorregut és d'uns 3000 metres amb 1800 metres de desnivell.
Els llocs més característics de la ruta estan batejats amb noms evocadors, com el "Primer pilar" (First Pillar / Erster Pfeiler), el "Segon pilar" o "Pilar descompost" (Zerschrundener Pfeifer / Shattered Pillar), el "Forat de ventilació" (Stollenloch), la "Fissura difícil" (Difficult Crack / Schwieriger Riss), la "Travessa Hinterstoisser" (Hinterstoisser Traverse / Hinterstoißer Quergang), la "Primera gelera" (First Icefield / Erstes Eisfeld), el "Niu de les Orenetes" (Swallow's Nest / Schwalbennest), la "Mànega de gel" (Ice hose / Eisschlauch), la "Segona gelera" (Second Icefield / Zweites Eisfeld), la "Planxa" (Flatiron / Bügeleisen), "Bivac de la mort" (Death Bivouac / Todesbiwak), la "Tercera gelera" (Third Icefield / Drittes Eisfeld), la "Rampa" (Ramp / Rampe), la "Xemeneia de la cascada" (Waterfall Chimney / Wasserfallkamin),[1] la "Gelera de la Rampa" (Ramp Icefield / Rampeneisfeld) la "Vira delicada" (Brittle Ledge / Brüchiges Band), la "Fissura delicada" (Brittle crack / Brüchigerriss), la "Travessa dels déus" (Traverse of the Gods / Götterquergang), "l'Aranya" (Spider / Spinne), el "Bivac Corti" (Corti Bivouac / Cortibiwak), les "Fissures de sortida" (Exit Cracks / Ausstiegsrisse) i la "Fissura de quars" (Quartz crack / Quarzriss), fins a enllaçar per la "Gelera somital" (Summit icefield / Gipfeleisfeldamb) amb l'"Aresta Mittellegi" (Mittellegi Ridge / Mittellegigrat) al nord.[2]
Des de l'any 1935, almenys 66 escaladors han mort mentre intentaven pujar per la cara nord, el que li ha valgut el sobrenom alemany de Mordwand, literalment "Paret assassina", un joc de paraules sobre el nom en alemany Nordwand.[3] Actualment segueix considerant-se un formidable desafiament, degut més a la creixent caiguda de roques i a les geleres cada vegada més petites que per les seves dificultats tècniques, que no són pas de les més extremes per l'alpinisme modern. Sovint a l'estiu no es pot pujar a causa de la caiguda de roques. Cada vegada més, els escaladors estan triant pujar a l'hivern, quan l'esmicolada paret està enfortida pel gel. Les roques que es desprenen i cauen, pel desglaç degut a la calor, són un dels principals perills d'aquesta cara, ja que és una muntanya amb roca que es disgrega.[4] La inestabilitat de la cara es va acreditar el 15 de juliol de 2006, quan al voltant de 700.000 metres cúbics de roca es van ensorrar en el costat est. Era un fet que s'advertia en les setmanes prèvies, caient en una zona deshabitada, i per això ni hi va haver ferits ni danys en edificacions.[5][6]
- Primera : del 21 al 24 de juliol de 1938, pels alemanys Anderl Heckmair i Ludwig Vörg, amb els austríacs Heinrich Harrer i Fritz Kasparek.
- Primera hivernal : 1961 per Toni Hiebeler, Walter Almberger, Anderl Mannhard i Toni Kinshofer. Segona hivernal el 1962 per una cordada italiana encapçalada per Armando Aste
- Primera en solitari : 1963 pel suís Michel Darbellay
- Directíssima (Via Harlin) : març de 1966 per John Harlin (que hi va trobar la mort), Dougal Haston i Layton Kor
- Primera hivernal en solitari : 1978, Tsuneo Hasegawa seguit l'endemà per Ivano Ghirardini
Les vies[modifica]
-
1932 a 1969
1= Via Lauper
2= Via Heckmair
3= Directíssima Harlin
4= Pilar nord via polonesa
5= Pilar nord via Messner
6= Directíssima japonesa -
1970 a 1988
7= Directa del pilar oest
8= Via txeca
9= Via txeca II
10= Les Portes du Chaos
11= Westgrat (directa, 30.07.1980)
12= Nordverschneidung
13= Via Knez
14= Via Ochsner-Brunner
15= Directíssima ideal
16= Spit verdonesque édenté
17= Directíssima Piola-Ghilini
18= Hiebeler-Gedächtnisweg
19= Via eslovena
20= Eigersanction
21= Gelber Engel
22= Löcherspiel -
1991 a 2007
23= Métanoïa
24= Le Chant du Cygne
25= Yeti
26=Symphonie de liberté
27= La vida es silbar
28= Deep Blue Sea
29= The Young Spider
30= Griff ins Licht
31= Directíssima rusa
32= Magic Mushroom
33=Paciència
Rècords de velocitat[modifica]
Tots els rècords de velocitat són aconseguits a la via Heckmair clàssica.
| Any | Alpinista | Temps d'ascensió | Comentaris |
|---|---|---|---|
| 1963 | Michel Darbellay | 2 dies | |
| 1981 | Ueli Bühler | 8h30 | |
| 1982 | Francek Knez | 6h | |
| 1983 | Thomas Bubendorfer | 4h50 | ja coneixia la via |
| Reinhard Patscheider | 5h | "a vista" | |
| 2003 | Christoph Hainz | 4h30 | |
| 2007 | Ueli Steck | 3h54 | hivernal |
| 2008 | Ueli Steck | 2h48 | hivernal |
| 2011 | Daniel Arnold | 2h28 Min.[8] | |
| 2015 | Ueli Steck | 2h23 Min.[9] |
| any | Alpinistes | Temps d'ascensió | Comentaris |
|---|---|---|---|
| 1938 | Anderl Heckmair Ludwig Vörg |
3 dies | |
| 1947 | Hans Schlunegger Karl Schlunegger |
2 dies | |
| 1950 | Erich Waschak Leo Forstenlechner |
18h | |
| 1974 | Reinhold Messner Peter Habeler |
10h | |
| 2004 | Stephan Siegrist Ueli Steck |
9h | |
| 2008 | Simon Anthamatten Roger Schäli |
6h50 | hivernal |
| 2008 | Daniel Arnold Stephan Ruoss |
6h10 | hivernal |
| 2010 | Ueli Steck Bruno Schläppi |
5h03[10] | |
| 2011 | Roger Schäli Simon Gietl |
4h25[11] | hivernal |
Referències[modifica]
- ↑ "... Una xemeneia per on cau una autèntica cascada d'aigua, ... la quantitat d'aigua és tal, que t'entra pels braços, et recorre el pit i les cames i finalment et vessa per les botes ". Sánchez Fernández, "El Eiger, el ogro", pág. 91.
- ↑ "Cada passatge de la seva ruta principal es un lloc carregat d'història", Pérez de Tudela, "La fascinación del Eiger".
- ↑ Venables, Stephen «The Eiger is my kind of therapy». The Sunday Times [Londres], 27-08-2006 [Consulta: 26 octubre 2008].
- ↑ "... Un recorregut de més de 3.500 metres per unes roques descompostes i un gel negre i trencadís", Pérez de Tudela, "La fascinación del Eiger".
- ↑ bioedonline.org
- ↑ The Associated Press «Massive chunk falls from Swiss mountain». MSNBC, 14-07-2008 [Consulta: 26 octubre 2008].
- ↑ 7,0 7,1 Daniel Anker,Eiger – Die vertikale Arena, AS Verlag, 2008
- ↑ Natascha Knecht: Neuer Speedrekord in der Eiger-Nordwand Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
- ↑ «Ueli Steck Reclaims Eiger Speed Record» (en anglès). UK Climbing online, 21-11-2015. [Consulta: 21 novembre 2015].
- ↑ Ueli Steck: Eiger Nordwand Arxivat 2011-06-25 a Wayback Machine.
- ↑ Roger Schäli: Neuer Team Speed Rekord am Eiger[Enllaç no actiu]
Bibliografia[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cara nord de l'Eiger |
- Anderl Heckmair, Les trois derniers problèmes des Alpes : la face nord du Cervin, la face nord des Grandes Jorasses, la face nord de l'Eiger : avec un chapitre inédit relatif à l'escalade de la Pointe Walker, Slatkine, 1951
- Dougal Haston et Peter Gillman, La Directissime de l'Eiger : "Eiger direct" . Traduït de l'anglès per Marie-France Rivière. Fotografies de Chris Bonington, Éditions du Seuil, 1967
- Jörg Lehne, Peter Haag, Eiger: 30 jours de combat pour la "Directissime",Hatier, 1967
- John Harlin III, The Eiger Obsession : Facing the Mountain That Killed My Father, Simon and Schuster, 2007
- Heinrich Harrer, The white spider : the classic account of the ascent of the Eiger, J.P. Tarcher/Putnam, 1998
- Daniel Anker, Eiger, théâtre du vertige, Hoëbeke, 2000
- Arthur J. Roth, Eiger, wall of death, Adventure Library, 2000
- Jack Olsen, Quatre hommes sur l'Eiger, Hoëbeke, 2009
- Reiner Rettner, Triomphe et tragédies à l'Eiger, À la conquête de la face nord 1932-1938, Glénat, 2009