Escac de ponent

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuEscac de ponent
Melanargia ines Modifica el valor a Wikidata

Imago a Rivas-Vaciamadrid, Espanya
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumArthropoda
ClasseInsecta
OrdreLepidoptera
FamíliaNymphalidae
TribuSatyrini
GènereMelanargia
EspècieMelanargia ines Modifica el valor a Wikidata
(Hoffmannsegg, 1804)

L'escac de ponent (Melanargia ines)[1][2] és un lepidòpter ropalòcer de la família Nymphalidae.

Distribució[modifica]

S'estén de forma àmplia per la península Ibèrica, excepte l'extrem nord, i pel nord d'Àfrica, des del Marroc fins a Líbia. Absent de les principals illes mediterrànies.[3][4] A Catalunya, té una presència molt escassa, concretament a l'extrem oest de la Depressió Central i a l'entorn de les Muntanyes de Prades i de la Serra del Montsant.[4]

Descripció[modifica]

Envergadura alar d'entre 42 i 50 mm. Sense dimorfisme sexual evident. Anvers de color blanc amb taques negres. Ala anterior amb una franja negra gruixuda que travessa la cel·la. L'ala posterior té una banda d'ocels negres amb centre blavós prop del marge. El revers és molt semblant a l'anvers, però l'ala anterior presenta la punta més pàl·lida i un o dos ocels ataronjats amb centre blau. L'ala posterior presenta les venes marcades per fines línies negres i té una sèrie de grans ocels a la part exterior amb el centre de color blanc i anells concèntrics, de dins cap a fora, blau, taronja, groc i negre.[4]

Hàbitat[modifica]

Prats secs, zones rocalloses i brolles obertes.[3][4] Rang altitudinal des del nivell del mar fins als 2600 m a la Serralada de l'Atles.[3] L'eruga s'alimenta de gramínies, com ara Brachypodium o Stipa.[3][4]

Període de vol i hibernació[modifica]

Vola en una sola generació entre finals de març i finals de juny, segons la localitat.[3] Hiberna com a eruga.[4]

Espècies ibèriques similars[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Escac de ponent». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  2. «Proposta de noms comuns per a les papallones diürnes (ropalòcers) catalanes». Butlletí de la Societat Catalana de Lepidopterologia. Arrizabalaga et al., desembre 2012. [Consulta: 23 març 2024].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Tolman, Tom; Lewington, Richard. Collins Field Guide to the Butterflies of Britain and Europe (en anglès). Collins, 2008. ISBN 978-0-00-724234-4. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Vila, Roger; Stefanescu, Constantí; Sesma, José Manuel. Guia de les papallones diürnes de Catalunya. Lynx, 2018. ISBN 978-84-16728-06-0. 

Enllaços externs[modifica]