Escaló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article és sobre el poble d'aquest nom. Per a l'antic municipi, vegeu Escaló (antic municipi).
Infotaula de geografia políticaEscaló
Torre d'Escaló.JPG
La Torre medieval d'Escaló

Localització
Localització de la Guingueta d'Àneu respecte del Pallars Sobirà.svg
42° 32′ 57″ N, 1° 09′ 20″ E / 42.54926111°N,1.15546389°E / 42.54926111; 1.15546389
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Pallars Sobirà
Municipi la Guingueta d'Àneu
Població
Total 99 hab. (2010)
Geografia
Altitud 1.219,4 m
Història
Festa major Tercer diumenge d'agost
Indicatius
Codi postal 25596
Modifica dades a Wikidata

Escaló és un poble del terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà.

Fou cap d'un municipi independent fins que el 1971 va ser fusionat amb Jou i Unarre en el nou municipi. El 1847 el municipi inicial d'Escaló fou ampliat amb l'afegitó dels ajuntaments, tots ells creats el 1812, d'Escart i Estaron.

Està situat a l'extrem meridional de la Vall d'Àneu, de la qual es considera l'entrada natural[1] pel sud. És a la dreta i a prop de la Noguera Pallaresa, al peu de la carretera C-13, en el seu punt quilomètric 151.

El poble té l'església parroquial de Santa Maria, actualment sense rector propi, regida des de la parròquia de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu. A cosa d'un quilòmetre al sud-est d'Escaló, a l'esquerra de la Noguera Pallaresa, hi ha l'antic monestir benedictí de Sant Pere del Burgal. En el camí vell d'Espot es troba,[2] a més, les restes d'una capella romànica, a més de la de Sant Llorenç, també en ruïnes.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Segons Joan Coromines,[3] Escaló és un topònim romànic medieval, de la paraula llatina scala (mateix significat actual).

Geografia[modifica | modifica el codi]

Situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, la població d'Escaló domina un lloc clau a l'inici de la Vall d'Àneu, just a la boca de la vall del Riu d'Escart. Just passada la població en direcció nord-oest s'obre la Vall d'Àneu, la porta d'accés a la qual era constituïda pel castell d'Escaló i el monestir de Sant Pere del Burgal.

Les cases del poble d'Escaló[4][modifica | modifica el codi]

  • Casa Àngel
  • Casa Antonet
  • Casa Arrutllat
  • Casa Baster
  • Casa Barber
  • Casa Barbeta
  • Casa la Borda
  • Casa Cabaler
  • Casa Cardaire
  • Casa Carmeta
  • Casa Campi
  • Casa de la Vila
  • Casa Cílio
  • Casa Cintet
  • Casa Cinto
  • Casa Cisquet del Sèrio
  • Casa Civil
  • Casa Codony
  • Casa Coixet
  • Casa Corrons
  • Casa Escolà
  • L'Estanc
  • Casa Ferrer
  • Casa Fonte
  • Casa Fuster
  • Casa Gabriel
  • Casa Gassia
  • Casa Janroi
  • Casa Jaume
  • Casa Lluís
  • Casa Mestre
  • Casa Moliner
  • Casa Oliaire
  • Casa Palmira
  • Casa Panxeta
  • Casa Pauet
  • Casa Peirot
  • La Rectoria
  • Casa Roi
  • Casa Roiet
  • Casa la Rosa
  • Casa Sastre
  • Casa Soldat
  • Casa Tel
  • Casa Teixidor
  • Casa Vellet
  • Casa Verònica
  • Casa Xorra
Crist d'Escaló, exposat al MNAC.

Història[modifica | modifica el codi]

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Escaló fou un dels llocs claus, per la seva situació estratègica, del Comtat de Pallars. Tenia una constitució urbana sòlida, amb castell, del qual queda la torre, i vila closa. Esmentada des del segle XIII, Escaló participà en les lluites que visqué en aquella època el comtat. Actualment conserva l'estructura de vila closa.

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

En el fogatge del 1553, Escaló declara[5] 24 focs laics i 3 d'eclesiàstics (uns 135 habitants).

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[6] a Escaló. Hi diu que és una localitat que forma ajuntament amb Sant Pere del Burgal, situada en un pla a la dreta de la Noguera Pallaresa. La combaten els vents del nord i del sud, i el clima hi és fred, i produeix refredats, pulmonies i febres. Tenia en aquell 37 cases, presó i l'església parroquial de Santa Helena, servida per un rector ordinari, que té com a annex l'esmentat Sant Pere del Burgal. La terra és en part plana i en part muntanyosa, tot fluix i pedregós, amb algunes muntanyes al nord-est, sud i sud-est, amb boscos de pins, avets, alzines i roures. S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses i pastures abundants. S'hi criava bestiar vacum, de llana, porcs, mules i cavalls, i hi havia caça de llebres, perdius i aus de pas. S'hi pescaven truites i anguiles. Comptava amb 21 veïns (caps de casa) i 128 ànimes (habitants).

La vila closa[modifica | modifica el codi]

Fruit de la seva importància medieval, Escaló conserva tota la vila closa, amb les cases disposades a l'entorn d'un sol carrer, corbat. Dos portals, possiblement protegit cadascun per una bestorre, permeten l'accés a l'interior del poble, amb l'església al nord, fora del clos de la vila. La distància interior entre els portals és d'uns 100 metres, i les cases són disposades a banda i banda del carrer, aproximadament una casa cada 5 metres de façana.

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

  • Vila closa d'Escaló.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Torres 2008.
  2. Gavín 1981.
  3. Coromines 1995.
  4. Montaña 2004.
  5. Mossèn Joan Cicart, lo Vicari i Mossèn Campi; Bernat Cicart, Mateu Savall, Peret Porta major, Vicent Roi, Joan Escales, Pere Montaner, Bertran Campi, Pei Faurat, Bernat Porta, la vídua Monda, Joan Riu, Mossèn Artixó, la vídua Felipa, Pe Joan Campi, Joano de Castell, la vídua Solans, Bernat Campi, Joan Pach, Antoni Roger, Francí Periguetes, Guillem Morera de Sant Pere, Pere Farrera, Joan Castell i Pere Joan Traia d'Escart. Iglésias 1981, p. 87.
  6. Madoz 1845.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Benito i Monclús, Pere; Bolòs i Masclans, Jordi; Busqueta i Riu, Joan-Josep. «Vila closa d'Escaló». A: El Pallars. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya romànica, XV). ISBN 84-7739-566-7. 
  • Coromines, Joan. «Escaló». A: Onomasticon cataloniae. IV D - J. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1995. ISBN 84-7256-825-3. 
  • Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9. 
  • Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Escaló». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0. 
  • Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845.  Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5. 
  • Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8. 
  • Torres, Núria «El baluard d'Hug Roger III». Sàpiens [Barcelona], núm. 68, juny 2008, p. 55. ISSN: 1695-2014.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escaló Modifica l'enllaç a Wikidata