Escarlà
|
Per a altres significats, vegeu «castell d'Escarlà». |
| Tipus | entitat singular de població  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Catalunya | |||
| Província | província de Lleida | |||
| Comarca | Pallars Jussà | |||
| Municipi | Tremp | |||
| Població humana | ||||
| Població | 3 (2023) | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 797,3 m | |||
| Codi INE | 25234000700 | |||
| Codi IDESCAT | 2523470007500 | |||
El poble d’Escarlà pertany a l'antic terme ribagorçà de Sapeira, agregat el 1970 al terme municipal de Tremp. És al nord-oest de Tremp, a l'extrem de ponent del terme, a prop de la Noguera Ribagorçana. És aturonat dalt de la carena que delimita pel nord la vall del barranc d'Escarlà.
Entre 1812, a ran de l'aplicació de la Constitució de Cadis, i febrer del 1847, Escarlà formà ajuntament, que desaparegué en fixar-se que el nombre de veïns (caps de família) havia de sobrepassar els 30, per mantenir la independència municipal. En aquell moment[1] s'uní a Sapeira.
Té una interessant església romànica, dedicada a sant Joan, sufragània de la parroquial de Sant Pere d'Espills. A llevant del poble, a l'altre costat de la vall, al vessant nord-oest del Grau d'Espills, als peus de la Serra de la Capella, hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Mir o de la Mira.
Segons Coromines,[2] Escarlà s'escapa de la norma general que explica els topònims acabats en -à com a procedents d'antropònims llatins acabats en -anum. Tampoc no té res a veure amb el nom comú carlà, que prové de castlà. En aquest cas, es tracta d'un nom propi germànic, Skarilan, prou documentat en gòtic antic.
Història
[modifica]Escarlà era una castlania avançada d'Espills: així com el castell d'Espills quedava en una posició dominadora, però allunyada de les vies comunicatives de ran de Noguera Ribagorçana, Escarlà queda més proper i igualment aturonat: aquí hi hagué una torre o castell molt senzill, el castell d'Escarlà, alguna resta del qual roman a ponent de la roca on es troba l'església de Sant Joan d'Escarlà.
El 1553 Escarlà (Scarlar) tenia 5 focs[3] (uns 30 habitants); en el cens del 1831, Escarlà apareix amb 27 habitants, i a l'entorn de l'any 1900 tenia 33 edificis i 43 habitants. El 1970 ja només tenia 7 habitants, que han quedat reduïts a 2 el 2006, havent passat, però, per uns anys en què es convertí en despoblat total.
Com a senyoriu, Escarlà era de Baró al segle xvii, sense que consti si és un cognom familiar, o significa que pertany al baró, que en aquest cas seria la família Erill. Al segle xix, quan s'extingiren els senyorius, pertanyia a Torres i Santgenís.
Pascual Madoz dedica un article a Escarlà en el seu Diccionario geográfico..., del 1845. Segons aquest diccionari, Escarlà és dalt d'un turó a ponent de la Noguera Ribagorçana (cosa que és un error evident, atès que és a l'est), on el combaten tots els vents. El clima és fred, però saludable, i no hi ha més malalties que les bilioses, producte de la mala alimentació. Tenia 10 cases unides, que formaven un sol carrer, costerut i mal empedrat. Cita com a proper el santuari de Nra. Sra. de la Mira. El terreny del seu terme és aspre, trencat, pedregós i estèril, i només s'hi conreen uns 80 jornals. No hi ha boscos, només alguns roures disseminats, així com algunes pomeres. Els veïns d'Escarlà se serveixen dels matolls, per a acaptar llenya. S'hi produïa blat, patates i vi, que és el més abundant, tot i que de qualitat inferior. S'hi criaven algunes ovelles i cabres, així com els bous i ases necessaris per a les feines del camp. Hi havia caça de perdius i de molts conills, així com pesca de truites i barbs. La població era de 6 veïns (caps de família) i 36 ànimes (habitants).
Vegeu també
[modifica]
Referències
[modifica]- ↑ Butlletí Oficial de la Província de Lleida[Enllaç no actiu]
- ↑ COROMINES, Joan. "Escarlà". Dins Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de parla catalana. IV D-J. Barcelona: Curial Edicions Catalanaes i Caixa d'Estalvis i de Pensions de Barcelona "La Caixa", 1995. ISBN 84-7256-825-3
- ↑ Lo vicari, eclesiàstic; Mossèn Pere Boïls, senyor del lloc, militar, i Pere Guardiola, l'hereu de Montserrat Espies i Pere Espies.
Bibliografia
[modifica]- BELLMUNT I FIGUERAS, Joan. "Escarlà". Dins Pallars Jussà, II. Lleida: Pagès Editors, 1997 (Fets, costums i llegendes, 32). ISBN 84-7935-406-2
- BOIX, Jordi. "La Terreta. Sapeira", a El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0
- GAVÍN, Josep M. Pallars Jussà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d'esglésies,8). ISBN 84-85180-25-9
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario-Tipográfico, 1845. Edició facsímil Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz. V. 1. Barcelona: Curial, 1985. ISBN 84-7256-256-5
- ROCAFORT, Ceferí. "Sapeyra", a Geografia general de Catalunya dirigida per Francesch Carreras y Candi. Provincia de Lleyda. Barcelona: Establiment Editorial d'Albert Martín, després del 1900.
Enllaços externs
[modifica]