Escelidosaure

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Escelidosaures
Juràssic inferior, 208–194 Ma
Un esquelet quasi complet d'escelidosaure, que mostra els fòssils dels escuts ossis, en el Charmouth Heritage Coast Centre
Un esquelet quasi complet d'escelidosaure, que mostra els fòssils dels escuts ossis, en el Charmouth Heritage Coast Centre
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Sauropsida
Superordre: Dinosauria
Ordre: Ornithischia
Subordre: Thyreophora
Infraordre: Ankylosauria
Família: Scelidosauridae
Gènere: Scelidosaurus
Owen, 1859
Espècies
  • S. harrisonii Owen, 1861 (tipus)

Els escelidosaures (Scelidosaurus) són un gènere extint de dinosaures que visqueren al Juràssic inferior. Pertanyia al grup dels anquilosaures. Se n'han trobat fòssils a Europa i Nord-amèrica.

L'antomista comparatiu Richard Owen va descriure l'escelidosaure l'any 1859. Només una espècie, S. harrisonii, es considera vàlida avui en dia, encara que s'han proposat altres espècies al llarg dels anys. Un dels tireòfors més primitius, l'emplaçament exacte de l'escelidosaure dins el subordre ha sigut objecte de debat per gairebé 150 anys. Això no es veu ajudat per la manca de coneixement dels seus parents més propers.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Un escelidosaure totalment crescut era més aviat petit, en comparació amb la majoria dels altres dinosaures. Alguns científics han estimat una longitud de 4 metres.[1] L'escelidosaure era quadrúpede, amb les extremitats posteriors considerablement més llargues que les anteriors. Es podria haver alçat sobre les seves cames per a menjar el fullatge dels arbres, però les seves mans eren tan llargues com els seus peus, indicant una postura majoritàriament quadrúpeda. L'escelidosaure tenia quatre dits, amb el dit més intern qu era el més petit.[2]

Crani[modifica | modifica el codi]

Dibuix d'un crani parcial de scelidosaure fet per Richard Owen

A diferència d'anquilosaures posteriors, el crani era baix i de forma triangular, més llarg que ample, similar al dels ornitisquis primitius. El crani de l'escelidosaure era petit, i tenia un coll que era més llarg que el de la majoria de dinosaures cuirassats.

Com altres tireòfors, l'escelidosure era herbívor, amb unes dents de les galtes molt petits i en forma de fulla aptes per a arrencar la vegetació. Es creu que l'escelidosaure s'alimentava amb un sistema de punció-aixafament d'acció dent contra dents, amb un moviment simple d'amunt cap aball.[3] A diferència d'anquilosaures més tardans, l'escelidosaure encara tenia cinc parells de fenestres (obertures cranials) que es veuen en ornitisquis primitius, i les seves dents tenien una forma de fulla més accentuada que els dinosaures cuirassats posteriors.[4]

Armadura[modifica | modifica el codi]

Reconstrucció d'un Scelidosaurus

La característica més obvia de l'escelidosaure és l'armadura, consisteix en escuts ossis sub,ergits a la pell. Aquests osteoderms estaven alineats en files paral·leles que baixaven pel cos de l'animal.[1] Els osteoderms també es troben a la pell dels cocodrils, armadilloss i alguns llangardaixos. Aquests osteoderms variaven tant en mida com en forma; la majoria eren plaques petits i planes, però escuts més gruixuts també es donaven. Els escuts s'alineaven en fileres horitzontals regulars que baixacen pel coll, esquena, i cintura de l'animal, amb escuts més petits distribuïts en les extremitats i cua. Els escuts laterals eren cònics, en lloc dels osteoderms similar a fulles de l'escutel·losaure, i s'han utilitzat per a identificar el gènere.[5] També tenia un parell d'escuts de tres puntes distintius darrere el cap.[2] Comparant-lo amb anquilosaures posteriors, l'escelidosaure estava lleugerament cuirassat.

També s'han trobat impressions de pell fossilitzada. Entre els escuts ossis, l'escelidosaure tenia escames arrodonides similars a les del monstre de Gila.[1] Entre els escuts grans, "grànuls" plans molt petits (5-10 mm) d'os es distribuïen en la pell. En anquilosaures més tardans, aquests escuts petits es podrien haver desenvolupat en escuts més grans, fusionant-se en l'armadura placa multi-osteodèrmica que s'observa en gèneres com l'anquilosaure.[5]

Dieta[modifica | modifica el codi]

L'escelidosaure i els seus parents del Juràssic eren herbívors. Tanmateix, mentre altres ornitisquis tenien dents capaços de moldre el material vegetal, l'escelidosaure tenia dents més petites i menys complexes i una mandíbula capaç de fer únicament moviments cap amunt i cap aballs.[1] En aquest aspecte, s'assemblava als estegosàurids, que també tenien dents primitives i mandíbules simples.[6] També com els estegosaures, podrien haver empassat gastrolits per a ajudar a processar el menjar (per la manca de capacitat de masticació), de la mateixa manera emprada pels ocells moderns i cocodrils.[7] La seva dieta hauria consistit en plantes amb fulles o fruites,[1] en tant que l'herba no va evolucionar fins al final del període Cretaci, després que l'escelidosaure s'extingis.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escelidosaure
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Lambert D (1993). The Ultimate Dinosaur Book. Dorling Kindersley, New York, 110-113. ISBN 1-56458-304-X
  2. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta NWW04
  3. Barrett, P.M.. «Tooth wear and possible jaw action of Scelidosaurus harrisoni Owen and a review of feeding mechanisms in other thyreophoran dinosaurs». A: Carpenter, Kenneth(ed). The Armored Dinosaurs. Indiana University Press, 2001, p. 25–52. ISBN 0-253-33964-2. 
  4. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Kazlev
  5. 5,0 5,1 Martill, D.M., Batten, D.J., and Loydell, D.K. (2000). A New Specimen of the Thyreophoran Dinosaur CF Scelidosaurus with Soft Tissue Preservation. Palaeontology, Vol. 43, Part 3, 2000, p. 549-559. DOI: 10.1111/j.0031-0239.2000.00139.x
  6. Galton PM, Upchurch P. «Stegosauria». A: Weishampel DB, Dodson P, Osmólska H. The Dinosauria (2nd Edition. University of California Press, 2004, p. 361. ISBN 0-520-24209-2. 
  7. Stegosaurs Jacobson, RJ. Dinosaur and Vertebrate Paleontology Information. Retrieved 2007-02-11.