Església de Sant Llàtzer

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Església de Sant Llàtzer
Església de Sant Llàtzer.jpg
Dades bàsiques
Tipus església
Construït Segle XII, XV, XVII
Característiques
Estil Romànic, barroc
Ubicació
Municipi Barcelona
Localització Pl. Pedró, 2c - c. Hospital

41° 22′ 47″ N, 2° 09′ 59″ E / 41.379595°N,2.166304°E / 41.379595; 2.166304
Bé cultural d'interès local
Identificador IPAC: 40447
Diòcesi Arquebisbat de Barcelona
Modifica dades a Wikidata

L'església de Sant Llàtzer situada a la plaça del Pedró del Raval de Barcelona, és una capella romànica que havia format part d'un hospital situat en aquest lloc entre els segles XII i XV, anomenat dels Messells[1] o dels Malalts, dedicat a atendre els leprosos.[2] L'església va ser construïda cap a finals del segle XII i segons alguns documents posteriors podria ser de l'època del bisbe Guillem de Torroja (1144-1171).[2]

És d'una sola nau amb capçalera semicircular. La volta de canó que es veu actualment no és l'original, que fou substituïda a principis del segle XVIII pel mal estat en què es trobava, i a la mateixa època s'hi afegí una capella quadrada al costat sud (donant al carrer de l'Hospital). El 1913 fou dessacralitzada i se li donà un ús civil que la malmeté força fins que fou recuperada per l'ajuntament i pels volts de 1954, Adolf Florensa hi va fer una primera restauració,[3][1] que es va completar amb diverses intervencions arqueològiques i una restauració més completa a finals del segle XX.[2]

Descripció[modifica]

Es tracta d'una capella amb nau de saló coberta amb volta de llunetes (segle XVIII).

És capçada per un absis semicircular amb lesenes i arcuacions llombardes i finestra de mig punt amb arquivoltes i capitells decorats.[1][3] La capçalera es divideix en set panys de paret separats per lesenes, amb un fris de tres arcuacions sobre mènsules esculpides a cada pany. Al centre hi ha una petita finestra amb arquivoltes. Els permòdols sobre els que descansen les arcuacions presenten o bé caps o bé una decoració floral esculpida, i els capitells de la finestra també tenen decoració vegetal.[2]

En un dels seu murs s'obre la Capella Fonda (coneguda com del Sant Sepulcre), on es conserva part d'un retaule vuitcentista atribuït a Francesc i Jaume Font (restaurat l'any 1996). A l'exterior, teulada amb dos aiguavessos i carener perpendicular a la façana principal -d'aparell a trencajunt i carreuat en filades unides amb morter i pedra.[3][1]

La façana principal s'orienta a ponent, cap a la plaça del Pedró, i té una porta acabada en arc de mig punt, que durant el segle XX s'havia convertit en rectangular. Sobre la porta hi ha una fornícula buida, que prové d'una reforma impulsada el 1792 per l'industrial Erasme de Gònima. Al damunt hi ha un campanar de paret amb dos arcades.[2]

Història[modifica]

L'absis es pot veure actualment des del carrer de Sant Llàtzer, però havia estat durant molts anys ocult dins del pati de l'illa de cases.

La Capella de Sant Llàtzer és el darrer vestigi d'un conjunt força més gran que es coneixia com l'Hospital dels Malalts Mesells o Leproseria. La fundació d'aquesta institució es produí durant el mandat del bisbe Guillem de Torroja (1144-1171) en una zona extramurs no urbanitzada a la vora del camí que creuava el Pla de Barcelona de nord a sud (avui Carrer de l'Hospital). Des de la seva fundació, el llatzeret anà adquirint i incorporant un conjunt de terres i cases veïnes que, amb el temps, van arribar a configurar un complex que ocupava tota l'illa de cases. En un origen, la capella estava consagrada a la Mare de Déu dels Malalts, fins que al segle XIV canvià l'advocació per la de Sant Llàtzer, protector dels leprosos. Aquell hospital estava regentat, almenys des de mitjan segle XIV, per una comunitat pertanyent a l'orde hospitalari de Sant Llàtzer de Jersualem. Al segle XV el llatzaret s'incorporà al conjunt assistencial unitari de la ciutat que significà la creació de l'Hospital de la Santa Creu (1401). En aquest període es construí un atri a la façana principal de la capella, una estreta crugia configurada per quatre arcs de mig punt i una solana que servia per separar la nau del cementiri hospitalari que ocupava l'actual Plaça del Pedró.[4]

A inicis del segle XVIII es reféu la volta de l'església, s'obrí la fornícula de la façana i es bastí, al seu flanc meridional, la capella del Sant Sepulcre. La construcció d'aquesta capella circular comportà l'enderroc de l'antic llatzaret i la construcció d'un nou edifici més ampli i còmode afrontat al Carrer del Carme.[4]

L'any 1821, durant el Trienni Liberal, es procedí a la supressió del cementiri del Pedró i a l'enderroc de l'atri de la capella, ja que l'Hospital de la Santa Creu pretenia construir més dependències fins a arribar a la cantonada dels carrers del Carme i de l'Hospital. Aquesta ampliació, que no es produí, fou compensada amb la reconstrucció del cos nou afrontat al Carrer del Carme, a càrrec de Josep Mas Vila. Aquesta obra anà en paral·lel a la cessió del frontis del Carrer Hospital per a la construcció de nous immobles privats i a la construcció dels grans safareigos públics a l'actual Jardí de Martina Castells i Ballespí. L'obra de Mas Vila comportà l'ocultació de la façana original de la capella rere un frontis que pretenia unificar totes les façanes del conjunt. A conseqüència d'aquesta intervenció, els murs de l'evangeli de la capella foren perforats per dos grans arcs per tal de dotar-la d'un nou accés des del cos afrontat al Carrer del Carme.[4]

El llatzaret es va mantenir en aquesta finca fins a l'any 1906, quan fou traslladat a Horta. Després de ser utilitzada esporàdicament pels Carmelitans Calçats i d'albergar la veïna parròquia del Carme d'ençà de la seva destrucció durant la Setmana Tràgica, la capella es va tancar al culte l'any 1913, quan passà a ser magatzem de fustes i ferros.[4]

L'any 1954 l'Ajuntament de Barcelona va iniciar, de la mà de l'arquitecte Adolf Florensa i Ferrer, un projecte de recuperació de l'antiga Capella. Es van eliminar els safareigs per alliberar l'absis posterior i s'aterrà el revestiment de falsa façana executat per Mas Vila vers el 1822, recuperant part de la visual de l'antic frontis. Seguint el seu criteri de reconstrucció, Florensa reféu l'espadanya que antigament hauria coronat la façana.[4]

A partir de 1989 el Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona endegà una campanya d'excavació i restauració de l'edifici i els seus vorals. A principis de la dècada de 1990 s'enderrocà el cos d'aquell edifici que es trobava a la cantonada amb el carrer Hospital, dotant la capella d'una nova volumetria en què es pretenia reintegrar part de la construcció desapareguda i donar una nova façana a la capella del Sant Sepulcre.[4]

Entre 2007 i 2008 l'empresa municipal Foment de Ciutat Vella i els arquitectes Jaume Arderiu i Tomàs Morató rehabilitaren el cos del Carrer del Carme per ubicar-hi el Centre de Serveis Socials del Raval. Aquestes obres permeteren posar al descobert la façana septentrional de la capella, fent possible una lectura global de l'edifici. També es propicià la conversió de l'antic celobert on es trobava l'absis en un jardí públic al que s'accedeix des del carrer de Sant Llàtzer. Actualment, la capella és seu de la comunitat de Sant Egidi de Barcelona.[4]

Intervencions arqueològiques[modifica]

Entre 1989 i 1991 es van dur a terme diverses intervencions arqueològiques. Com a resultats de les excavacions es pogueren documentar diverses fases constructives.[5]

  • Fase I (1144/1171 – segle XIV). Al segle XII es construí l’església d’una única nau, amb volta de canó, absis semicircular i dues portes d’entrada una a ponent i l’altra a migdia. D’altra banda el paviment podia ser d’argila piconada i l’interior del temple era enlluït, segons sembla pels testimonis trobats en els fragments de paret vista colgats per estrats moderns i contemporanis. L’àrea excavada de la sagrera proporcionà un conjunt de fosses d’inhumació senzilles i sense aixovar. Malgrat la documentació que fa referència a l’existència des de l’any 1188 d’un hospital de leprosos, cap dels individus exhumats presentava signes de lepra. D’altra banda no es documentà cap estructura d’aquesta cronologia vinculada a l’hospital.
  • Fase II (segle XIV). Fou en aquesta fase que es produïren reformes importants a l’hospital de mesells. L’excavació de la capella del sant sepulcre proporcionà ruïnes d’un mur d’excel·lent factura, gairebé paral·lel a la façana meridional del temple, lleugerament desviat cap al nord-est. En segon lloc, la descoberta d’una obertura allargassada a tocar del presbiteri, s’interpretà com una finestra manada construir el 1314 pel bisbe de Barcelona per tal que els malalts poguessin contemplar els oficis religiosos.
  • Fase III (segle XV). Durant aquesta fase s’amplià el presbiteri s’obrí una porta al mur nord i s’afegiren tres arcs faixons a l’intradós de la coberta dels quals es trobaren restes d’algunes de les pilastres en què es recolzaven. A l’interior de l’església es van trobar algunes sepultures que es podien datar dels segles XV i XVI.
  • Fase IV ( 1652/1654 - 1714/1736). Poc després de la Guerra dels segadors el temple es pavimentà de nou amb argila batuda i es bastí una sagristia que es comunicava amb el temple a través d’una porta, avui paredada però visible, situada al costat del presbiteri. En aquest moment el presbiteri tornà al seu lloc original per tal de poder acollir un nombre més gran de fidels.
  • Fase V (1714/1736 – 1821). Després de la Guerra de Successió va tenir lloc una altra reforma important; es bastí la capella de migdia, dedicada al Sant Sepulcre, que suposà l’arrasament i anul·lació de l’hospital baixmedieval, el qual, segons es creu, fou substituït per un de nou situat al carrer del Carme. En aquest moment també es canvià la coberta del temple, es bastí l’actual volta de rajols i es construí un cor als peus de la nau i es pavimentà el presbiteri amb un sòl de cairons.[6]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Església de Sant Llàtzer». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Sant Llàtzer». A: Catalunya Romànica. Vol. XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Enciclopedia Catalana, juny 1992, p. 229-232. ISBN 84-85194-56-X. 
  3. 3,0 3,1 3,2 «Església de Sant Llàtzer». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 «Església de Sant Llàtzer». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 4 desembre 2017].
  5. «Església de Sant Llàtzer». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  6. «Església de Sant Llàtzer». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Bibliografia[modifica]

  • LÓPEZ, A.; BELTRÁN DE HEREDIA, J., 1991-1993. Resultats de l’excavació arqueològica a l’església i a l’Hospital de Sant Llàtzer, Lambard. Estudis d’art medieval, VI, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, pp. 51-71.
  • BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, J., 2010. "La cristianización del suburbium de Barcino". Las áreas suburbanas en la ciudad histórica. Topografia, usos, función. Monografía de Arqueología Cordobesa 18, Córdoba, pp. 363-396.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església de Sant Llàtzer Modifica l'enllaç a Wikidata