Església del Miracle
L'actual església del Miracle és el tercer temple edificat al prat de Bassadòria, al Santuari del Miracle (Riner) com a conseqüència de l'Aparició succeïda el 3 d'agost de 1458.
L'església primitiva
Pocs mesos després d'haver tingut lloc l'aparició, els cònsols i prohoms de Riner van sol•licitar permís al bisbe de la Seu d'Urgell (en aquella època encara no s'havia creat el Bisbat de Solsona), Arnau Roger de Pallars, que els permetés construir una capella sota l’advocació de Nostra Dona del Miracle. El bisbe atorgà aquest permís el 4 de setembre de 1459.
D'aquesta primera capella se'n coneixen molt poques dades. D'entre aquestes cal destacar-ne que era una església de volta coberta de teula, amb una campana i altar de pedra.
A principis del segle XVI, l'església s'havia fet ja petita i el 1531 es va encomanar al mestre d'obra Joan del Munt, de Solsona, la realització del projecte d'allargar-la i en documents datats al 1536 hi consta que el mestre d'obra Miquel Goigi n'ha feta la capella de Nostra Senyora del Miracle. La llunyania amb la data en que es va atorgar el permís per a construir la capella, porten a pensar que el document es refereix a l'ampliació.
La segona església
A partir de 1546 en els llibres de comptes del Miracle que s'han conservat contenen registres de pagaments fets al mestre d'obra Miquel Larraut, d'origen francès i domiciliat a Solsona, a compte dels treballs realitzats en la construcció de la noca església. També contenen registre dels pagaments efectuats al seu fill Jaume, que a la mort del seu pare va succeir-lo en la direcció de les obres.
S'ignora la data de la consagració d'aquesta segona església però si que és conegut que les obres es va perllongar fins el 1551. També se sap que es va aixecar en el mateix emplaçament que ocupa l'actual, que era d'estil gòtic senzill amb influències renaixentistes, de planta rectangular amb l'absis pentagonal i que ocupava una extensió d'uns 307 metres quadrats. Segons sembla, la capella primitiva va quedar integrada en aquesta segona església sota la forma de capella lateral.
A més de l'altar major, hi havia dos altars laterals dedicats al sant Crist i a sant Lluc. Aquest darrer contenia una talla del sant i el primer un crucifix que va ser traslladat a l'església nova però que va desaparèixer a l'inici de la darrera guerra civil.
També hi ha constància documental que el 1590 Gener de Bellpuig va realitzar obres d'embelliment del portal d'entrada i que un pintor de Cervera va pintar una tela sobre l'aparició, que en aquest mateix any el bisbe de la Seu va autoritzar la construcció de dues noves capelles varen ser dedicades l'una a la Mare de Déu del Roser i l'altra a santa Anna i santa Magdalena i que el 1593 es va encarregar la construcció d'un orgue de 7 registres a l'orguener solsoní Antoni Bordoms.
D'aquesta església gòtica en queden alguns vestigis dins la part inacabada de l'actual temple però, sense cap mena de dubte, l'element més valuós que en resta d'ella és el retaule gòtic que actualment es troba emplaçat a la capella del Santíssim.
L'església actual
El contracte per a l'edificació d'aquesta tercera església es va signar el 4 d'abril de 1652 davant el notari solsoní Marc Lluc Assemort i l'any 1773 es va efectuar el trasllat de la santa imatge malgrat que l'edifici no estigués acabat en la seva totalitat.
És un temple únic a Catalunya especialment a causa de les tribunes amb els arcs monumentals que presenta en la par alta i per la forma exterior de l'absis, amb una altra tribuna. Com deixen palès les cel•les que ocupen tota la part mitgera, es va projectar un edifici que fos a la vegada temple i casa per habitar.
L'exterior
Orientada cap a llevant (segons sembla, al revés que l'antiga) és tota de pedra picada i té unes dimensions de 38 metres de llargada, 29 d'amplada i 26 d'alçada tot i que en el projecte inicial havia de tenir una llargada de 53 metres.
A causa de la seva inconclusió, la facana de ponent presenta un aspecte que deixa clara la seva provisionalitat, amb dues senzilles finestres i una porta rectangulars.
La portalada d’accés a l interior de l'església es troba a la façana meridional (la que dóna a la plaça). Es tracta d'una portalada rectangular flanquejada per dues columnes dòriques adossades que sostenen un frontó barroc en el centre del qual s'hi obre una petita fornícula buida. A la part superior d'aquesta façana meridional s'hi obren les ja citades 4 tribunes mitjançant arcs de mig punt i baranes de pedra que també tenen la seva rèplica en la façana septentrional.
A la banda esquerra de la façana de llevant hi ha adossat el cos de l'edifici del monestir. L'exterior de l'absis és de planta rectangular i també presenta una altra tribuna com les de les façanes nord i sud amb un arc de mig punt cec sota de la tribuna i culminant amb una petita torre cilíndrica.
| Galeria de fotos de l'exterior de l'església | |||
 |
 |
 |
 |
La part inacabada
Tal com es pot constatar in situ, la part mig edificada de l'església tindria dues capelles més per banda i acabaria amb dues torres o campanars que s'aixecarien a amdós costats del frontis entre la potalada definitiva.
La part construïda arriba fins a l'alçada de la base de les balconades de l'interior de l'església.
| Galeria de fotos de la part inacabada de l'església | ||
 |
 |
 |
L'interior
L'interior és d'una sola nau amb 6 capelles laterals (per bé que l’ultima del costat de l’epístola, en no haver-se acabat l'església amb la seva portalada a la façana de ponent, és emprada a mode de cancell d’accés a l'ésglésia) que s'obren a la nau central mitjançant un arc de mig punt i que amiden 6,75 metres d'amplada, 5,25 de fondària i 9,39 d'alçada i originàriament estaven dedicades a sant Josep, sant Isidre, sant Lluc, santa Maria Magdalena, sant Pelegrí i sant Francesc Xavier.
La nau central, per tant, té una amplada de 14,50 metres, la mateixa que el presbiteri al qual s'hi accedeix mitjançant quatres esglaons i que culmina en un absis semicircular que queda quasi totalment ocupat pel retaule barroc.
A a cada costat del presbiteri i en la part del mateix aliena a l'absis hi s'hi obra una porta. La del costat de l'epístola (dreta) dóna accés a la sagristia i la del costat de l'evangeli (esquerra) a la capella del Santíssim. Ambdues estances tenen les mateixes dimensions: 12,4 x 5 metres.
Damunt de cada una d'aquestes dues portes hi sobresurten dues balconades amb la mateixa factura i proporcions que les que es troben damunt dels arcs de les capelles. Damunt d'aquestes balconades hi ha una gran cornisa de la qual arrenquen els arcs centrals, d'estil ogival, que aguanten la coberta tot unint-se en quatre grans claus de volta.
| Galeria de fotos de l'interior de l'església | |||
 |
 |
 |
|
El retaule barroc
Sense cap mena de dubte, és l'element més valuós no ja de l'església sinó de tot el santuari. Va ser realitzat a l'últim quart del segle XVIII per l'escultor Carles Morató.
- Vegeu l'article principal a Retaule barroc del Miracle
L'orgue
L'orgue original, de set registres, va ser obra de l'orguener solsoní Antoni Bordons que el va realitzar els anys 1593-94[1] i, en conseqüència, va ser instal•lat a l'església gòtica. El 1758-59 es va ampliar amb un registre de clarins i baixons.
La nit del 20 d'octubre de 1810, en el decurs de l'espoli del santuari realitzat per les tropes napoleòniques, l'orgue va ser destruït, quedant-ne tan sols la màquina sense els tubs. El 1821 va ser reparat per l’orguener manresà Pau Obradors però el temps que el santuari va quedar abandonat a conseqüència de la desamortització de 1841 va quedar malmès de nou i no va ser reconstruït fins el 1992-2004 per Gerhard Grenzing.[2]
Constructors
Malgrat que no s'ha conservat el ja esmentat contracte d'edificació de l'església, sembla del tot evident que l'arquitecte a qui se li va encarregar la construcció del nou temple va ser el vigatà Josep Morató doncs es conserven documents on consta que tenia reservada una cambra a l’hostal del Miracle i des de l'any 1668 fins el 1672 (l'any de la seva mort) va signar diversos rebuts com a "mestre major de la fàbrica de l'església de nostra Senyora del Miracle". En morir, les parets de l'església arribaven fins a les voltes de les capelles laterals.
L'any 1717, el mestre director de l'obra era en Josep Termes i del 1725 al 1731, en Josep Munner.
Aqull mateix any 1731 li fou encarregat a Josep Morató i Soler que realitzés un examen de l'obra construïda fins llavors.
A partir d'aquesta data, es van suspendre les obres de construcció de l'edifici i es van dediacr els esforços al seu embelliment (construcció del retaule barroc, acabament del cambril, decoració d'alguns altars feta pel pintó barceloní jacint Font, etc).
Les obres fetes amb la finalitat d'acabar l'església no es van reprendre fins el 1796 sota la direcció del mestre Cassan de Prats de Rei però el 1809, en plena guerra del francès, es van tornar a interrompre, aquesta vegada de manera definitiva doncs els intents posteriors d'acabar l'església no van reeixir.
Finançament de la construcció
A banda dels donatius dels pelegrins i les donacions testamentàries, en diverses ocasions es van dur a terme col·lectes arreu de Catalunya, a vegades mitjançant privilegis especials com va ser el cas del bisbe de Vic que l'any 1664 va donar permís per tal que a totes les esglésies de la diòcesi s'hi poguessin posar safates on deixar-hi les aportacions dels fidels.
En qualsevol cas, va ser la gent de Riner qui va suportar la part més onerosa de les despeses ocasionades doncs el 1685 la duquessa de Cardona va autoritzar al comú de Riner a imposar, durant tres anys, un tribut sobre tots els grans i fruit obtinguts al terme. Així es va fer, i l'acabar-se el termini dels 3 anys, els cònsols de Riner van prorrogar aquell impost per un període de tres anys més, cosa que es tornar a fer en diverses ocasions en anys posteriors.
Bibliografia
- BARAUT, Cebrià - Santa Maria del Miracle - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001 - ISBN:84-8415-329-0
- Web del Santuari d'El Miracle
Referències
- ↑ El contracte de realització va ser signat el 30 de novembre de 1593 i en ell s'hi estipulava que l'orgue havia d’estar acabat per la festa de la Pasqua de l'any vinent. El preu acordat per a la seva realització va ser de 240 lliures barcelonines.
- ↑ Vegeu web de Gerhard Grenzing (castellà)