Vés al contingut

Arturo Gaya Iglesias: diferència entre les revisions

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
→‎Discografia {{CN|data=maig de 2016}}: separ la discografia de quico ...
això ja ho hem dit una mica més amunt
Línia 18: Línia 18:


Vegeu també [[Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries#Discografia]]
Vegeu també [[Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries#Discografia]]

== Obra publicada ==
Llibres com a autor.
* ''L’Ebre, un riu que fa pujada''. Angle editorial 2015.


== Premis ==
== Premis ==

Revisió del 18:17, 17 maig 2016

Plantilla:Infotaula personaArturo Gaya Iglesias

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement3 setembre 1956 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Tortosa (Baix Ebre) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista, escriptor, músic, cantant, professor Modifica el valor a Wikidata
Veu: Arturo Gaya Iglesias (català) Modifica el valor a Wikidata
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.

Arturo Gaya Iglesias (Tortosa, 3 de setembre de 1956) és un cantautor, periodista [1] i professor de Cant popular català. L'any 1979 va crear el duet La Cucafera, guanyador del concurs Cançó 83 en la darrera època històrica del moviment de la Nova Cançó Catalana.[2] En els anys següents se succeeixen els projectes musicals Vapor Anita, La Baldufeta, Lontainers [3] i Delirios.[4] Des del 1992 forma part del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries [5] amb els que dóna a conèixer la catalanitat de la jota. Amb ells ha obtingut el Premi Nacional de Cultura 2015 [6] i el Premi Joan Amades 2013 de Cultura Popular.[7]

El 2011 inicia un treball de divulgació de la figura i l’obra d’Ovidi Montllor[8] i posa música a versos dels poetes Enric Casasses [9]amb el disc i espectacle "Sense Pistola" (Bes Nagana)[10] i de Salvador Espriu, amb el disc "Espriu. Amb música ho escoltaries potser millor". [11] L'any 2014 inicia el projecte d'adaptació de les cançons del cantant estatunidenc Pete Seeger.[12]

En l'àmbit docent, és mestre de Cant Popular [13] i Folklore per l’AMTP [14]. L'any 2006 va pronunciar la lliçó inaugural a la Universitat Rovira i Virgili[15] on també ha participat en activitats formatives de postgrau. L’any 2012 participa en la creació de l’Aula de Músiques de la Terra (Centre d'Interpretació de la Jota a les Terres de l'Ebre [16].

Entre la seua obra escrita, hi ha el llibre L’Ebre, un riu que fa pujada[17], la narració curta Lo bou de l’illa i el retorn a Creta,[18] quatre llibres de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i títols com La Nostra Jota o Lo Carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo [19]. Les Trobades de les Egipcíaques van publicar el 2013 la seua comunicació «La influència de la cultura àrab en la música tradicional catalana» pronunciada a la sala d’actes de la Residència d’Investigadors del Csic de Barcelona [20].

Discografia

  • La Cucafera. Belter. Barcelona 1983. [21]
  • No sé si vull ser gran. Lontainers. Discmedi. Barcelona 1986. [22]
  • 2000 i espera’t!. Discmedi-Blau. Barcelona 1987. [23]
  • Un cierto desencanto entusiasmado. Justine records. Barcelona 1988. [24]
  • Sense pistola. Sobre versos d’Enric Casasses. Arturo Gaya, Ana Oliveras, Kike Pellicer i Paco Prieto. Discmedi. Barcelona 2015.

Vegeu també Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries#Discografia

Premis

  • Premi de música del programa Al pas de la tarda (1995). RNE Catalunya. [25]
  • Premi Cerverí 1997 a la cançó Fandango dels adéus. Fundació Prudenci Bertrana-CCRTV. [26]
  • Premi Altaveu 1999 a la millor trajectòria musical. [27]
  • Premis Enderrock: 12 premis entre els anys 1998 i 2014. [28]
  • Premi Joan Amades 2013 per la trajectòria artística i de recuperació de la Cultura Popular. [29]
  • Premi Nacional de Cultura 2015. [30]

Referències

  1. ↑ Jurado, Miquel «"La reivindicació carregada d'humor és més precisa i eficaç". Del periodisme escrit al cantat.». El País, 24-07-2008.
  2. ↑ Pujadó, Miquel. Diccionari de la Cançó. D'Els Setze Jutges al Rock Català.. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000, p. Pàg 122.. ISBN 84-412-0467-5. 
  3. ↑ «No sé si vull ser gran». Discmedi Blau, 1986. [Consulta: 15 maig 2016].
  4. ↑ «Un cierto desencanto entusiasmado». Justine records, 1988. [Consulta: 15 juny 2016].
  5. ↑ Duñó, Borja «Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries celebren vint anys amb un concert rodó». Ara, 25-09-2013.
  6. ↑ Pallàs, Marina «Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, premi nacional de cultura.». Diari de Tarragona, 26-03-2015.
  7. ↑ «Premi Joan Amades 2013. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries». Associació Cultural Joan Amades, 2013. [Consulta: 15 juny 2013].
  8. ↑ «Gràcies, Ovidi». Núvol: el digital de cultura, 25-03-2012. [Consulta: 1r febrer 2015].
  9. ↑ Farré, Martí «Enric Casasses: el poeta del punk.». Enderrock, Desembre 2015. Núm. 243., pàg. 61-66.
  10. ↑ «Arturo Gaya posa veu als poemes d'Enric Casasses». La Veu de l'Ebre, 11-03-2016, p.45.
  11. ↑ «Sinera es fa música». El Punt Avui, 10-07-2013. [Consulta: 5 maig 2016].
  12. ↑ «Un món sense Pete Seeger». Enderrock, 29-01-2014. [Consulta: 13 maig 2016].
  13. ↑ González Collantes, Carla. Una llengua musicada. Documenta Balear, 2008, p. 123-131. ISBN 978-84-96841-82-6. 
  14. ↑ «Els estudis de música tradicional s'integren per primera vegada a les escoles de música». Generalitat de Catalunya, 16-10-2012. [Consulta: 15 maig 2016].
  15. ↑ Gaya, Arturo «Una jota per les Terres de l’Ebre». La Veu de l'Ebre, 24-11-2006, pàg. Pàg.73.
  16. ↑ «Centre d'Interpretació de la Jota a les Terres de l'Ebre. Casa de la Jota.». Cijte, 2012. [Consulta: 15 maig 2016].
  17. ↑ Gaya Iglesias, Arturo. L'Ebre, un riu que fa pujada: de viatges, racons, històries i llegendes. Barcelona: Angle Editorial, 2015, p. 153 p.. ISBN 9788416139705. 
  18. ↑ «Lo bou de l'illa i el retorn a Creta». A: El Brogit de l'Ebre. Cossetània, 2003. ISBN 84-96035-30-1. 
  19. ↑ Gaya, Arturo. Lo Carrilet de la Cava i les cnçons de Josep Bo. Cossetània, 2009. 
  20. ↑ Gaya, Arturo «Influència andalusí en la música tradicional catalana.». L’empremta de l’Islam a Catalunya. Fempatrimoni.cat. Trobades de les Egipcíaques 2012., 2012.
  21. ↑ «La Cucafera - L'Esmorzar - SG 1983». vinilissim, 2014. [Consulta: 17 maig 2016].
  22. ↑ «No sé si vull ser gran / Lontainers». Viasona. [Consulta: 17 maig 2016].
  23. ↑ «2000 i espera't». WorldCat. [Consulta: 17 maig 2016].
  24. ↑ «Un cierto desencanto entusiasmado». WorldCat. [Consulta: 17 maig 2016].
  25. ↑ «Arturo Gaya Iglesias». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  26. ↑ «Guanyadors del Premi Cerverí 1995-2012». Catalunya Ràdio. [Consulta: 17 maig 2016].
  27. ↑ «Premis que ha atorgat el Festival Altaveu.». Festival Altaveu. [Consulta: 17 maig 2016].
  28. ↑ «El palmarès històric dels premis Enderrock». enderrock.cat. [Consulta: 17 maig 2016].
  29. ↑ «Premi Joan Amades 2013. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries». Associació Cultural Joan Amades.
  30. ↑ «La Federació de Diables i Dimonis de Catalunya i la formació Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Premis Nacionals 2015». conca.cat. [Consulta: 17 maig 2016].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Arturo_Gaya_Iglesias&oldid=16982069»