Estètica: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit

En línia

Revisió del 19:18, 11 nov 2012

L'estètica (del grec: aisthèsis: sensació ) és la branca de la filosofia que té per objecte d'estudi l'essència i la percepció de la bellesa. L'estètica estudia les raons i les emocions estètiques, així com les diferents formes de l'art. L'estètica, així definida, és el domini de la filosofia que estudia l'art i les seves qualitats tals com la bellesa, el sublim, la lletjor o la disonància.

Una estètica determinada, es dóna quan el concepte fa referència a una determinada escola artística, en tal cas, porta associats determinats conceptes, modus, referències o certes convencions propies de l'obra artística de l'escola concreta (p.ex. l'estètica del minimalisme).

La paraula estètica fou introduïda per primer cop en el lèxic germànic pel filòsof Alexander Gottlieb Baumgarten a finals del segle XVIII. La traducció a l'anglès del llibre Crítica de la facultat de jutjar del filòsof alemany Immanuel Kant l'any 1892 va ser l'inici de la difusió del mot a altres llengües.

Per copsar el significat del mot cal remarcar dos aspectes fonamentals :

L'estètica és una teoria que vol ser ciència normativa, al mateix nivell que la lògica i la moral segons els valors humans fonamentals : la veritat, el bé, la bellesa. Ella és una teoria d'un cert tipus de judicis de valor que enuncia les normes generals d'allò que és bell.
L'estètica és també una metafísica del Bell, que s'esforça per revelar la font original de la bellesa, així tenim : Plató amb la teoria del reflex de l'inintel.ligible dins la matèria o Hegel amb la manifestació de l'antinomia: bell natural o bell arbitrari o humà, etc.

Però aquest caràcter metafísic i sovint dogmàtic de l'estètica pot ser reemplaçat per una teoria de l'art que cerca les regles de la creació artística amb una reflexió sobre els procediments i tècniques elaborats per l'home i sobre les condicions socials que determinen els fets artístics, és a dir les obres d'art.

Història

Antiguitat

Plató va igualar bé, bellesa i veritat, donant a la estètica una dimensió cognoscitiva i ètica que va acompanyar-la durant molt de temps. Allò bell era allò bo, i ben format d'acord amb les idees veritables que servien de model per jutjar la composició i aspecte de les entitats físiques. Aristòtil va fer èmfasi en dos conceptes grecs molt lligats a la bellesa i a l'ordre: l'harmonia i l'acompliment d'unes regles o canon. Aquesta visió va fer sorgir la preceptiva artística, que dictava com havia de procedir l'artista per elaborar obres belles i acceptables.

Edat mitjana

Edat moderna i primera època de la contemporània

Alexander Gottlieb Baumgarten va lligar la noció de l'estètica a la del gust: hi havia un bon gust (educable) i un mal gust, rebutjable, i la funció de l'espectador era formar-se per adquirir el primer mentre que la funció de l'artista era conèixer la tradició per plasmar les seves emocions en una obra de gust. Kant, a la seva Crítica del judici, va afirmar que aquest gust és subjectiu però que sempre té relació amb la finalitat dels objectes: sembla més bell allò més adequat. Sc|genihiller afirmava que l'adequació, i per tant la funció de l'art, no sorgeix de la finalitat de res, ja que l'art en si mateix no té una utilitat pràctica, sinó que sorgeix de la fusió de raó i sentiment buscant la plasmació de la personalitat interior de l'artista.

D'aquesta concepció es va passar a la idea romàntica de geni, on només les ànimes més elevades i inspirades eren capaces de crear art basant-se en el seu interior i no pas en normes externes o models, perquè l'ideal artístic passava per l'exaltació individual i la connexió amb els altres. Anthony Ashley Cooper li suma un aire espiritual. Va agafar força el concepte de sublim, enunciat en època clàssica i lligat als extrems, lloables per la commoció que causen en l'espectador. El pitjor defecte de l'artista no és doncs crear obres lletges sinó deixar indiferent el seu públic.

Francis Hutcheson retorna a la idea grega de l'ordre, per indicar que una certa combinació d'elements comuns forma art i bellesa mentre que els mateixos elements disposats d'una altra forma, no ho fan. Aquest privilegi de la mirada o composició per sobre del contingut serà el precedent del concepte "art per l'art" del modernisme i altres moviments posteriors, una manera de pensar que troba que pot ser art qualsevol cosa concebuda amb aquesta finalitat.

Actualitat

Vegeu també

Portal: Filosofia

Història de l'estètica

Bibliografia

Pareyson, Luigi. Els problemes actuals de l'estètica. Universitat de València, 1997. ISBN 9788437033174.

@@ Línia 12: / Línia 12: @@
 Però aquest caràcter metafísic i sovint [[dogmàtic]] de l'estètica pot ser reemplaçat per una [[teoria de l'art]] que cerca les regles de la [[creació]] artística amb una reflexió sobre els [[procediment]]s i [[tècnica|tècniques]] elaborats per l'[[home]] i sobre les condicions socials que determinen els fets artístics, és a dir les [[obra d'art|obres d'art]].
+==Història==
+===Antiguitat===
+Plató va igualar bé, bellesa i veritat, donant a la estètica una dimensió cognoscitiva i ètica que va acompanyar-la durant molt de temps. Allò bell era allò bo, i ben format d'acord amb les idees veritables que servien de model per jutjar la composició i aspecte de les entitats físiques. Aristòtil va fer èmfasi en dos conceptes grecs molt lligats a la bellesa i a l'ordre: l'harmonia i l'acompliment d'unes regles o canon. Aquesta visió va fer sorgir la preceptiva artística, que dictava com havia de procedir l'artista per elaborar obres belles i acceptables.
+===Edat mitjana===
+===Edat moderna i primera època de la contemporània===
+Alexander Gottlieb Baumgarten va lligar la noció de l'estètica a la del gust: hi havia un bon gust (educable) i un mal gust, rebutjable, i la funció de l'espectador era formar-se per adquirir el primer mentre que la funció de l'artista era conèixer la tradició per plasmar les seves emocions en una obra de gust. Kant, a la seva ''Crítica del judici'', va afirmar que aquest gust és subjectiu però que sempre té relació amb la finalitat dels objectes: sembla més bell allò més adequat. Sc|genihiller afirmava que l'adequació, i per tant la funció de l'art, no sorgeix de la finalitat de res, ja que l'art en si mateix no té una utilitat pràctica, sinó que sorgeix de la fusió de raó i sentiment buscant la plasmació de la personalitat interior de l'artista.
+D'aquesta concepció es va passar a la idea romàntica de [[genialitat|geni]], on només les ànimes més elevades i inspirades eren capaces de crear art basant-se en el seu interior i no pas en normes externes o models, perquè l'ideal artístic passava per l'exaltació individual i la connexió amb els altres. Anthony Ashley Cooper li suma un aire espiritual. Va agafar força el concepte de [[sublim]], enunciat en època clàssica i lligat als extrems, lloables per la commoció que causen en l'espectador. El pitjor defecte de l'artista no és doncs crear obres lletges sinó deixar indiferent el seu públic.
+Francis Hutcheson retorna a la idea grega de l'ordre, per indicar que una certa combinació d'elements comuns forma art i bellesa mentre que els mateixos elements disposats d'una altra forma, no ho fan. Aquest privilegi de la mirada o composició per sobre del contingut serà el precedent del concepte "art per l'art" del modernisme i altres moviments posteriors, una manera de pensar que troba que pot ser art qualsevol cosa concebuda amb aquesta finalitat.
+===Actualitat===
 <br style="clear:both;">