Octavi I de Parma

Imatge d'Octavi I de Parma

Octavi Farnese o Octavi I de Parma ( Valentano, Estats Pontificis 1521 - Piacenza, Ducat de Parma 1586 ) fou el 2n Duc de Parma, càrrec que ocupà entre 1556 i 1586.

Orígens familiars

Va néixer el 9 d'octubre de 1521 a la ciutat de Valentano, població situada en aquells moments en els Estats Pontificis i que avui en dia forma part de la província italiana de Viterbo, sent el segon fill de Pere Lluís I de Parma i Girolama Orsini. Per línia paterna era nét del papa Pau III, i fou germà dels cardenals Alexandre Farnese i Ranuccio Farnese.

Va morir el 18 de setembre de 1856 a la ciutat de Piacenza, població situada en el Ducat de Parma.

Núpcies i descendents

Es casà el 4 de novembre de 1358 amb Margarida de Parma, filla il·legítima de Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic i la seva amistançada Joana Van der Gheynst. D'aquesta unió nasqueren:

• Alexandre I de Parma (1545-1592), duc de Parma i Governador dels Països Baixos
• Carles Farnesi (1545)

Duc de Parma

El papa Pau III amb el seus néts, el cardenal Alexandre Farnese i Octavi I de Parma, pintat per Ticià.

Octavi es convertí en senyor de Camerino el 1540, però renuncià a aquest títol en esdevenir el seu pare duc de Parma el 1545. Després de l'assassinat, per part de la noblesa, de Pere Lluís I el 1547 les tropes de l'emperador ocuparen Piacenza. El papa Pau III, pare del duc assassinat, intentà recuperar aquesta ciutat pel seu nét, si bé Octavi hagué de renunciar a la successió de Parma, on fou nomenat un llegat papal. Octavi rebé, novament, el senyoriu de Camerino i Parma fou cedida a l'església.

Octavi I intentà apoderar-se de Parma per la força, havent d'entrar posteriorment en converses amb el governador Ferran Gonzaga, legat papal. Aquesta rebel·lió d'Octavi, que intentà apoderar-se de Parma a tota costa, es creu que accelerà la mort del papa el 10 de novembre de 1549. Durant l'interregne a la ciutat intentà esdevenir governador de la mateixa, però l'elecció de Giovani Maria Giocchi com a papa Juli III accelerà el tràmit i es convertí en titular del ducat el 1551.

Aquest nomenament activà la seva enimistat amb el seu sogre, Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, el qual amenaçà d'invadir la totalitat del ducat si no abandonava la ciutat de Piacenza. En aquell moment Octavi s'apropà al Regne de França i amb la intenció d'arribar a un acord entre Juli III i el propi Carles V, durant la realització del Concili de Trento, ordenà la cessió de Parma novament a un llegat papal. La negativa d'Octavi fou seguida d'amenaces d'excomunió per part del Sant Pare, la pèrdua dels seus feus i d'una nova amenaça d'invasió per part de l'emperador, però l'entrada de tropes franceses aconseguí aturar el setge a Piacenza. Amb l'arribada d'un acord entre Octavi I i Carles V s'aconseguí la pau, aconseguint el duc parmesà la recuperació dels seus feus a la Llombardia el 1556.

Precedit per: Pere Lluís I de Parma ocupació Imperial entre 1549 i 1556

Duc de Parma 1556–1586

Succeït per: Alexandre I de Parma

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Octavi I de Parma