Marc Calpurni Bíbul

Marc Calpurni Bíbul (Marcus Calpurnius Bibulus) fou un magistrat romà, polític i militar durant el final de la República Romana. Fou un important membre de l'aristocràcia romana conservadora, malgrat el seu origen plebeu. Bíbul va ser amic íntim i gendre de l'important polític romà Cató el Jove, casant-se amb la filla d'aquest, Pòrcia Cató. El 59 aC fou escollit cònsol gràcies al suport de l'Optimat, el partit conservador del Senat romà, compartint el consolat amb el propi Juli Cèsar.

Carrera Política

Quan era molt jove, fou escollit tribú militar i destinat a la ciutat de Mitilene, que s'havia revoltat contra els romans. Allí va coincidir amb Aule Gabini, Juli Cèsar i Marc Valeri Messal·la, qui més tard es convertirien en els seus enemics polítics.

Durant l'assalt a la ciutat, Cèsar es va distingir per la seva habilitat dirigint les seves tropes, guanyant-se la Corona cívica i l'entrada automàtica al Senat. Això li va guanyar l'enveja de Bíbul, qui no havia realitzat cap acció digna de ser mencionada durant la batalla.

Després d'això, Bíbul va entrar a formar part de l'Optimat, facció conservadora del Senat liderada en aquella època per Quint Lutaci Catul i que comptava entre els seus membres amb Cató, Luci Domici Aenobarb i Quint Cecili Metel Pius Escipió.

Bíbul i Cèsar tenien aproximadament la mateixa edat i coincidiren alhora en alguns càrrecs polítics. Tots dos foren escollits (edil curul el 65 aC, mostrant molt poca cooperació degut a la seva gran enemistat. De nou, durant uns jocs que organitzaren durant el seu càrrec, la popularitat de Cèsar va quedar molt per damunt de Bíbul degut al contrast entre l'espectacularitat dels jocs de Cèsar i la modesta aportació de Bíbul.

Tots dos joves foren pretor el 62 aC i cònsol el 59 aC). Cèsar volia com a col·lega al consolat a Luci Luccei, però com que aquest era partidari de Cèsar i Bíbul era oposat, l'aristocràcia el triava cada vegada com a contrapès, i es gastava molts diners en assegurar la seva elecció. Tot i així durant el seu consolat no va poder fer gaire pel seu partit, i després d'un intent d'oposar-se a la llei agrària de Cèsar, intent frustrat, els aristòcrates es van retirar de l'assemblea, i Bíbul es va retirar a casa seva (va circular la broma de què havia estat el consolat de Juli i de Cèsar); va dictar diversos edictes contra Cèsar que només van tenir ressò en el seu partit.

Al final del consolat no li fou assignat cap província i va romandre a Roma. Després es va oposar a Cèsar i Pompeu i va aconsellar al darrer (56 aC) no restablir a Ptolemeu XII Auletes Neo-Dionisi (80-58 aC i 55-51 aC) com a rei d'Egipte.

En l'enfrontament entre Cèsar i Pompeu, Bíbul va donar suport al darrer i va proposar que Pompeu fos elegit cònsol únic el 52 aC, per superar l'anarquia que havia provocat la mort de Publi Clodi Pulcre.

Guerra contra Cèsar

Al 51 aC, d'acord a la nova llei de Pompeu que establia que els futurs cònsols i pretors no tindrien una província assignada fins passats cinc anys del final de la seva magistratura i que els magistrats de rang consolar o pretorià que no havien tingut província en podrien demanar una, Bíbul va rebre la província de Síria com a procònsol, al mateix temps que Ciceró rebia Cilícia. Poc abans d'arribar a Síria, els parts van creuar l'Eufrates però foren expulsats per Gai Cassi, el proqüestor i Bíbul ja es va trobar el seu govern segur quan va arribar, però tot i així li fou concedida pel senat un agraïment de 20 dies; Ciceró no va parar de dir als seus amics i de pregonar arreu que Bíbul no havia tingut part en la victòria. Encara que es va rumorejar que els parts tornarien, van estar anys sense acostar-se.

Bíbul va deixar la província amb la fama de haver-la administrat amb integritat i zel, però es va guanyar l'enemistat dels soldats quan va atribuir-se victòries en les que no havia participat. Els legionaris fins i tot van arribar a assassinar als fills de Bíbul quan aquests intentaven tornar a reclutar als soldats veterans establerts a Egipte.

Després d'aquest fet, Bívul va tornar a Grècia, des d'on va rebre a la resta de membres de l'Optimat quan aquests fugiren d'Itàlia un cop esclatada la guerra civil. Gneu Pompeu Magne, líder del seu partit, el va fer comandant de la seva flota a la mar Jònica, per vigilar el mar Adriàtic i impedir el pas de Cèsar a Grècia. Malgrat la seva inexperiència militar, Bíbul va resultar ser un bon almirall i va bloquejar a Cèsar, a qui li va costar molts esforços poder eludir la seva vigilància. Bíbul amb uns 30 vaixells va tornar a Itàlia. Va poder desembarcar algunes tropes però no gaires, i els tripulants van patir fred i manca de menjar i agua perquè Cèsar els impedia desembarcar; Bíbul va arribar a cremar tres dels vaixells.

Bíbul va caure malalt i va morir al començament de l'any 48 aC prop de Còrcira.

Dels seus fills amb Pòrcia (que després fou la dona de Marc Juni Brut), dos van morir a Egipte el 50 aC a mans dels soldats de Gabini, i quan Cleòpatra li va enviar més tard al pare als assassins, els va deixar anar dient que el càstig corresponia al senat i no a ell.