Estoïcisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Estoica)
Zenó de Cítion. Foto Paolo Monti, 1969.

L'estoïcisme és un sistema filosòfic fundat per Zenó de Cítion (336 aC-264 aC). El nom de l'escola estoica prové del lloc on Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoà) d'Atenes.[1]

En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. Ara bé, en un sentit estricte es coneix com a estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat per Zenó, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs.

L'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s'hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l'ésser humà. Per tant, l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Tenint en compte això, considera que la conducta correcta tan sols és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i envers el dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l'assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura, i per tant, en una vida completament d'acord amb aquesta raó universal.

Etapes[modifica]

Tradicionalment es distingeixen tres etapes en el pensament estoic,[2] però es conserven pocs textos de les dues primeres

Pensament[modifica]

Els estoics també divideixen la filosofia en tres disciplines: lògica, física i ètica.

Lògica[modifica]

L'ús lògic del llenguatge i, en especial, l'estudi de les proposicions gramaticals va centrar l'interès dels estoics, que van distingir entre el signe o significant i la cosa significada o significat. Aquest darrer, que és immaterial, estableix una relació entre la realitat de les coses i la realitat de les paraules.

Física[modifica]

En ser la Naturalesa i la raó la mateixa cosa, hi ha una unitat de l'univers immers en el foc divi (logos) que tot ho regeix. Com en Heràclit, foc i matèria constitueixen els dos principis (l'actiu i el passiu) de l'univers, que es necessiten mútuament i determinen l'afinitat entre les coses. Aquesta espècie de "logos" es solia concebre com un concepte amb una certa voluntat pròpia integrada per dos conceptes diferents:[3]

  • La matèria passiva o inanimada que resta impassible davant tot allò que el "logos" mou.
  • Una ànima activa pròpia del "logos" que és la que dona força, vida i sentit a tot allò que existeix.

Ètica[modifica]

La principal preocupació dels estoics és aconseguir la felicitat (eudaimonia), que es fonamenta en el viure en harmonia amb el món adaptant les necessitats individuals a la naturalesa a través del vincle universal que constitueix el Logos, principi racional del qual participen tots els éssers.

Les realitats morals es divideixen en bones, dolentes i adiàfora, aquelles que cauen fora de la llei moral. Ser feliç és ser virtuós, mitjançant l'adaptació a les circumstàncies que proporciona l'autarquia o autosuficiència.

Referències[modifica]

  1. «Estoïcisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. A. A. Long and D. N. Sedley, The Hellenistic Philosophers Cambridge: Cambridge University Press, 1987.
  3. Vallmajó Riera, Llorenç. Història de la Filosofia. Barcelona: edebé, 2009. ISBN 978-84-236-9535-5. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estoïcisme
  • Dossier sobre estoïcisme romà, amb textos de Ramon Alcoberro.