Sèneca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Sèneca (desambiguació)».
Simpleicons Interface user-outline.svgSèneca
Duble herma of Socrates and Seneca Antikensammlung Berlin 07.jpg
Naixement 4 aC
Còrdova
Mort 65 dC
Roma
Ocupació dramaturg, poeta, filòsof, aphorist, estadista, polític, escriptor i correspondent
Obres notables Q19154117 i Epistulae morales ad Lucilium

IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata
Bust representant Sèneca el jove, Museu del Prado

Luci Anneu Sèneca, usualment conegut com a Sèneca o Sèneca el Jove (Corduba, actual Còrdova, 4 aC - Roma, 65) fou un filòsof romà, polític, dramaturg i, en una obra, humorista, de l'edat d'argent de la literatura llatina.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Encara que la seva família era oriünda de Corduba —actual Còrdova—, en la Bètica, no existeix cap document que permeti afirmar amb seguretat que va néixer en aquesta ciutat. No obstant això, la tradició ha situat el seu naixement en Corduba entorn de l'any 1 (es barregen tres possibles dates per al seu naixement, els anys 1, 4 i 5 d. C.), i per això, sobretot al món hispanoparlant, Sèneca ha estat considerat com nascut en la moderna Còrdova.

Sèneca fou el segon fill d'Hèlvia i Marc Anneu Sèneca, conegut com a Sèneca el vel, un ric retòric i procurador imperial que es va convertir en una autèntica eminència de la retòrica, l'art de l'oratòria i del debat. El seu germà gran, Luci Juni Gal·lió, fou procònsol a l'Acaia (on segons antics documents cristians es va trobar amb l'apòstol Pau de Tars cap al 52). Sèneca fou l'oncle del poeta Lucà, a través del seu germà petit, Marc Anneu Mela.

De la vida de Lucio Sèneca prèvia a l'any 41 d. C. no se sap gran cosa, i el que se sap és gràcies al que el propi Sèneca va escriure. Sigui com sigui, és clar que provenia d'una família distingida, pertanyent a la més alta societat hispana en una època en què la província d'Hispània estava en plena expansió dins de l'Imperi romà.

La tradició diu que va ser un nen malaltís, i que estudià a Roma,sota la protecció de la germanastra de la seva mare, la seva tia Marcia. S'afirma que en aquest temps va viure amb humilitat en una habitació en el pis d'a dalt d'un bany públic, tot i que és probablement fals, ja que Marcia era una persona acabalada. Aprengué retòrica, i fou iniciat en la filosofia estoica per Àtal i Sotió.

Marcia estava casada amb un équite (cavaller) romà que l'any 16 va ser nomenat governador d'Egipte per l'emperador Tiberi. Sèneca va acompanyar al matrimoni a Alexandria, a Egipte, on va adquirir nocions d'administració i finances, al mateix temps que estudiava geografia i etnografia d'Egipte i de l'Índia, i desenvolupava el seu interès per les ciències naturals, en les quals, a dir de Plini el Vell, destacaria pels seus coneixements de geologia, oceanografia i meteorologia. Per influx dels cultes místics orientals que hi havia a Egipte, al principi va demostrar una certa inclinació cap al misticisme pitagòric ensenyat per Sotió, i els cultes d'Isis i Serapis, que aleshores guanyaven gran nombre d'adeptes entre els romans. No obstant això, posteriorment es va inclinar cap a l'estoïcisme, filosofia que adoptaria fins a la fi dels seus dies. La seva formació, doncs, va ser molt variada, rica i oberta: a més de formar-se a Egipte, sembla que ja a Roma havia estudiat gramàtica, retòrica i filosofia; és possible, a més, que viatgés en algun moment a Grècia per continuar formant-se a Atenes, alguna cosa molt comú entre els patricis del seu temps. Sigui com sigui, va deixar escrit haver estudiat amb Sotión, un filòsof eclèctic-pitagòric, amb l'estoic Àtal i amb Papiri Fabià. Més endavant, va ser amic íntim del cínic Demetri.

En tornar, s'establí amb èxit com advocat. Cap a l'any 37 per poc morí, degut a problemes amb l'emperador Calígula, que només li perdonà la vida perquè pensava que la seva mala salut acabaria amb ell. L'any 41, Valèria Messal·lina, esposa de Claudi, convencé el seu marit de desterrar Sèneca a Còrsega acusat d'adulteri amb Júlia Livil·la. Passà aquest exili ocupat en l'estudi de la natura i la filosofia, i escrigué les Consolacions.

L'any 49, la nova dona de Claudi, Agripina, el cridà a Roma per educar el seu fill, Luci Domici Aenobarb, que esdevindria l'emperador Neró. Després de l'assassinat de Claudi el 54, l'emperadriu assegurà el tron pel seu fill Neró, en comptes del seu fillastre Britànic.

Els seus primers cinc anys, el quinquennium Neronis, Neró governà sàviament sota la influència de Sèneca i del prefecte pretorià, Sext Afrani Burre. Però aquests aviat perderen la influència, i el seu regnat esdevingué tirànic. Amb la mort del prefecte l'any 62, Sèneca es retirà, per poder dedicar-se a estudiar i escriure.

El 65 fou acusat d'implicar-se en un complot per matar l'emperador, la Conspiració de Pisó. Sense cap judici, Neró li ordenà de suïcidar-se. Tàcit narra la seva mort. A la seva dona, Pompeia Paulina, que intentà també matar-se, li fou ordenat per Neró de viure.

Primera carrera política[modifica | modifica el codi]

Sèneca sempre va tenir una salut malaltissa, especialment a causa de l'asma que patia des de la seva infància. Tant és així que va arribar a escriure que l'única cosa que li impedia suïcidar-se era la incapacitat del seu pare de suportar la seva pèrdua.

L'any 31, Sèneca va tornar a Roma on, malgrat la seva mala salut, del seu origen provincià i del fet de provenir d'una família comparativament escassa en influències, va ser nomenat Cuestor, amb el que va iniciar així la seva cursus honorum, en el qual aviat va destacar pel seu estil brillant d'orador i escriptor. Quan, l'any 37, l'emperador Calígula va succeir a Tiberi, Sèneca s'havia convertit en el principal orador del Senat i havia aixecat l'enveja i la gelosia del nou i megalòman César, el qual, d'acord amb l'historiador Cassi Dió, va ordenar la seva execució. Segons el mateix historiador, va ser una dona propera al cercle més íntim de Calígula la que va aconseguir que aquest revoqués la sentència en afirmar que Sèneca patia tuberculosi i aviat moriria per si mateix. A conseqüència d'aquest incident Sèneca es va retirar de la vida pública.

L'any 41, a la mort de Calígula i amb l'entronització de Claudi, Sèneca, que continuava sent una persona rellevant dins de l'estament polític romà, va anar de nou condemnat a mort, si bé la pena se li va commutar pel desterrament a Còrsega. Les causes d'aquesta condemna s'ignoren. La sentència oficial ho acusava d'haver comès adulteri amb Julia Livilla, germana de Calígula, fet bastant improbable. Més probablement, s'ha apuntat que l'esposa de Claudi, la cèlebre Valeria Mesalina, ho considerava perillós ara que Calígula havia mort. L'entronització de Claudi s'havia produït amb l'oposició del Senat, i Sèneca, que a causa del seu prestigi com a orador era probablement un dels senadors més influents, podria haver estat un enemic polític en potència per a Claudi.

Exili a Còrsega i tornada a Roma[modifica | modifica el codi]

El seu exili a Còrsega va durar 8 anys. Durant aquest temps va escriure un assaig de consolació a la seva mare Helvia, arran de la mort del seu pare Marc, i que destaca per propugnar actituds estoiques molt diferents a les quals, per aquest mateix període, es mostren en la Consolació a Polibi, nom d'un dels libertos imperials de Claudi i que ostentava un gran poder i influència sobre l'emperador. En aquesta carta, que probablement mai estigués destinada a publicar-se, es mostra abjectament adulador mentre busca el perdó imperial.

El desterrament va durar fins a l'any 49 quan, després de la caiguda de Mesalina, la nova esposa de Claudi, la també cèlebre Agripina la Menor, va aconseguir per a ell el perdó imperial. Se li va cridar a Roma i, per indicació de Agripina, se li va nomenar pretor a la ciutat. El favor imperial no va acabar aquí, doncs l'any 51, a instàncies de nou de Agripina, se li va nomenar tutor del jove Lucio Domicio Ahenobarbo, futur Neró, qui era fill d'un matrimoni anterior de Agripina. Tan dràstic canvi en la seva sort es va deure, segons l'historiador Tàcit, al fet que Agripina, a part de buscar un tutor il·lustre per al seu fill, creia que la fama de Sèneca faria que la família imperial guanyés en popularitat, a més de considerar que un Sèneca agraït i obligat a ella serviria com un important aliat i un savi conseller en els plans d'aconseguir el poder que albergava per al seu fill Neró.

L'any 54, l'emperador Claudi va morir (segons la majoria de les fonts històriques, enverinat per la pròpia Agripina) i el seu fillastre Neró va pujar al poder. Encara que no hi ha evidència alguna que Sèneca estigués involucrat en l'assassinat de Claudi, sí que es mofó del vell emperador en la seva obra satírica intitulada Apocolocyntosis divi Claudii («Calabazificación del diví Claudi»), en la qual aquest, en ser deïficat, acaba, després d'una sèrie de vicissituds, com un mer buròcrata a l'Hades. Amb la pujada al poder del jove Neró, que aleshores comptava amb 17 anys, Sèneca va ser nomenat conseller polític i ministre, juntament amb un auster oficial militar anomenat Sisè Afranio Ruc.

Govern de l'Imperi romà[modifica | modifica el codi]

Durant els vuit anys següents, Sèneca i Ruc, als qui tots els historiadors romans van considerar les persones de major vàlua i il·lustració de l'entorn de Neró, van governar de facto l'imperi romà. Aquest període destacaria, a dir del propi emperador Trajano, per ser un dels períodes de «millor i més just govern de tota l'època imperial». La seva política, basada en compromís i diplomàcia més que en innovacions i idealisme, va ser modesta però eficient: es va tractar a tot moment de refrenar els excessos del jove Neró, al mateix temps que evitaven dipositar gran poder real en mans de Agripina. Així, mentre Neró es dedicava, seguint les instruccions de Sèneca, a un oci moralment «acceptable», Sèneca i Ruc van prendre el poder, en el qual van promoure una sèrie de reformes legals i financeres, com la reducció dels impostos indirectes; van perseguir la concussió (corrupció dels governadors provincials); van dur a terme una reeixida guerra a Armènia, que va instituir el protectorat romà en aquell país i es va mostrar, a la llarga, fonamental per a la salvaguarda de la frontera oriental de l'imperi; es van enviar, a instàncies de Sèneca, expedicions per donar amb les fonts del ric Nil... Val notar que ni Ruc ni Sèneca van ocupar, durant aquest període, càrrec institucional algun, més enllà del de senadors, per la qual cosa van exercir el poder des de darrere del solio imperial, com a neros valguts i consellers del jove César, que pel que sembla tenia en alta estima al seu tutor.

No obstant això, conformi Neró va ser creixent, va començar a desembarassar-se de la «benigna» influència de Sèneca, de tal forma que, al mateix temps que l'exercici del poder anava desgastant al filòsof, començava a perdre influència sobre el seu pupil Neró. Est, que havia demostrat una naturalesa cruel i vitriólica en fer assassinar al seu germanastre Britànic, aviat va començar a escoltar els consells de membres de la pitjor ralea de la societat romana, mers arribistas que, com Publio Sulio Rufo, van veure una oportunitat per desplaçar a Sèneca del poder. Va ser aquest Rufo el que, l'any 58, va acusar a Sèneca, absurdament segons Tàcit, de ficar-se al llit amb Agripina, amb el que va donar origen a una campanya de desprestigio en la qual el filòsof va ser acusat de crims tan pelegrins com el de deplorar el tirànic règim imperial, extravagancia en els seus banquets, hipocresia i adulació en els seus escrits (va ser en aquest moment quan va sortir a la llum la carta al lliberto Polibio), usura, i, sobretot, excessiva riquesa. De fet, la riquesa de Sèneca en aquest període va aconseguir la categoria de proverbial, quan el poeta Juvenal parla dels grans jardins de l'immensament ric Sèneca. És probable que la immensa riquesa del filòsof propiciés la seva caiguda enfront de Neró, el qual no toleraria que un particular pogués fer-li ombra en aquest aspecte.

Caiguda i mort[modifica | modifica el codi]

Mort de Sèneca, museu dels soldadets de plom l'Iber de València

L'any 59, l'antigament gran valedora de Sèneca, Agripina, va ser assassinada per Neró, la qual cosa marcaria l'inici de la fi de Sèneca. Encara que possiblement no estiguessin involucrats, Sèneca i Ruc van haver de dur a terme una campanya de rentat d'imatge pública de l'emperador a fi de minimitzar l'impacte que pogués tenir el crim: Sèneca va escriure la famosa carta al Senat en la qual justificava a Neró i explicava com Agripina havia conspirat en contra del seu fill. Aquest fet ha estat molt criticat amb posterioritat, i ha estat germen freqüent de les acusacions d'hipocresia contra Sèneca. Quan, l'any 62, Ruc va morir (probablement assassinat, segons alguns), la situació de Sèneca en el poder es va tornar insostenible, en haver perdut bona part del seu capital polític i dels seus suports. La campanya de desprestigio, a més, li va privar de la proximitat de l'emperador, el qual, envoltat de aduladores i arribistas com Tigelino, Vitelio o Petronio, aviat començaria a parlar de desembarassar-se del seu vell tutor.

Així, aquest mateix any Sèneca va demanar a Neró retirar-se de la vida pública, i va oferir tota la seva fortuna a l'emperador. El retir li va ser concedit tàcitament, encara que la fortuna no li va ser acceptada fins a anys després. D'aquesta manera, Sèneca va aconseguir retirar-se de la cada vegada més perillosa cort romana, i va començar a passar el seu temps viatjant amb la seva segona esposa, Paulina, pel sud d'Itàlia. Al mateix temps, va començar a redactar una de les seves obres més famoses, les Cartes a Lucilio, autèntic exemple d'assaig, en les quals Sèneca ofereix tot tipus de savis consells i reflexions a Lucilio, un amic íntim que suposadament exercia com a procurador romà a Sicília. Aquesta obra serviria d'exemple i inspiració a Michel de Montaigne en la redacció dels seus Assajos.

El suïcidi de Sèneca, en la Crònica de Núremberg, publicada en 1493.

Així i tot, Sèneca no va aconseguir desembarassar-se del tot de l'obsessiva perversió del seu antic pupil. Segons Tàcit, sembla que en els seus últims anys Sèneca va sofrir un intent d'enverinament, frustrat gràcies a la senzilla dieta que el filòsof havia adoptat, preveient un atac d'aquest tipus. Sigui com sigui, l'any 65 se li va acusar d'estar implicat en la famosa conjura de Pisón contra Neró. Encara que no existissin proves fermes en contra seva, la conjura de Pisón va servir a Neró com a pretext per purgar a la societat romana de molts patricis i cavallers que considerava subversius o perillosos, i entre ells es trobava el propi Sèneca. Així doncs, Sèneca va ser, juntament amb molts altres, condemnat a mort, víctima de la conjura fracassada.

Sobre la mort de Sèneca, l'historiador Tàcit explica que el tribuno Silvano va ser encomanat per donar-li la notícia al filòsof, però sent aquell un dels conjurats, i sentint una gran vergonya per Sèneca, li va ordenar a un altre tribuno que li portés la notificació del César: d'un patrici com Sèneca s'esperava no que decidís esperar a l'execució, sinó que se suïcidés després de rebre la condemna a mort. Quan Sèneca va rebre la missiva, va ponderar amb calma la situació i va demanar permís per redactar el seu testament, la qual cosa li va ser denegat, doncs la llei romana preveia en aquests casos que tots els béns del conjurat passessin al patrimoni imperial.

Sabent que Neró actuaria amb crueltat sobre ell, va decidir obrir-se les venes en el mateix lloc, tallant-se els braços i les cames. La seva esposa Paulina li va imitar per evitar ser humiliada per l'emperador, però els guàrdies i els servents l'hi van impedir (altres fonts afirmen que realment es va suïcidar, encara que Suetonio afirma que va viure fins al principat de Domiciano). Sèneca, en veure que la seva mort no arribava, li va demanar al seu metge Eustacio Anneo que li subministrés verí grec (cicuta), el qual va beure però sense efecte algun. Va demanar finalment ser portat a un bany calent, on el vapor va acabar asfixiant-ho, víctima de l'asma que patia.

Al suïcidi de Sèneca ho van seguir, a més, el dels seus dos germans i el del seu nebot Lucano, sabedors que aviat la crueltat de Neró recauria també sobre ells. El cos de Sèneca va ser incinerat sense cerimònia alguna. Així ho havia prescrit en el seu testament quan, en els seus temps de riquesa i poder, pensava als seus últims moments.

Reputació posterior[modifica | modifica el codi]

Sèneca és un dels pocs filòsofs romans que sempre ha gaudit de gran popularitat (almenys en l'Europa continental; al món anglosaxó no va ser sinó fins al segle XX quan la figura de Sèneca es va rescatar de l'oblit), com ho demostra el fet que la seva obra hagi estat admirada i celebrada per alguns dels pensadors i intel·lectuals occidentals més influents: Erasme de Rotterdam, Michel de Montaigne, René Descartis, Denis Diderot, Jean-Jacques Rousseau, Francisco de Quevedo, Thomas de Quincey, Dante, Petrarca, Sant Jeròni, Sant Agustí, Lactanci, Chaucer, Juan Calvino, Baudelaire, Honoré de Balzac... tots van mostrar la seva admiració per l'obra de Sèneca; a part de la de Ciceró, l'obra de Sèneca era una de les millor conegudes pels pensadors medievals, i com vulgui que moltes de les seves doctrines són compatibles amb la idiosincràsia cristiana, els pares de l'Església com a Sant Agustí ho citen sovint; Tertuliano ho considerava un saepe noster, això és, «sovint un dels nostres», i Sant Jeròni va arribar a incloure-ho al seu Catàleg de sants. Durant l'Edat Mitjana, de fet, va sorgir la llegenda que Sant Pau hauria convertit a Sèneca al cristianisme, i que la seva mort en el bany era una sort de baptisme encobert. L'origen d'aquesta llegenda va poder venir que Sant Pau va conèixer al germà major de Sèneca, Galión (Fets 18: 12-17) a qui al·ludeix posteriorment en l'última de les cartes als Gentils (II Timoteo 4:16), per la qual cosa hauria estat escrita una falsa correspondència entre l'apòstol i Sèneca.2 La suposada conversió al Cristianisme de Sèneca va ser un tema recurrent durant el Baix Imperi romà i l'Edat Mitjana, formava part de la «Llegenda áurea», i fins i tot van aparèixer diverses cartes espúries entre Sèneca i Sant Pau en les quals intercanvien punts de vista doctrinals; en una d'elles, datada al segle III o al segle IV, fins i tot es relata el gran incendi de Roma, encara que probablement Sèneca es trobés fos de la ciutat en aquest temps. D'altra banda, la seva obra Naturals quaestiones, tractat de ciències naturals lloat ja per Plinio el Vell, va anar durant l'Edat Mitjana l'obra de referència inamovible en els assumptes que abordava; només Aristòtil va tenir més prestigi en aquest camp.

Plató, Sèneca, i Aristòtil en una il·lustració medieval (c. 1325–1335).

A més, la influència de Sèneca es deixa veure en tot l'humanisme i altres corrents renaixentistes. La seva afirmació de la igualtat de tots els homes, la propugnación d'una vida sòbria i moderada com a forma de trobar la felicitat, el seu menyspreu a la superstició, les seves opinions antropocentristas... es farien un buit en el pensament renaixentista. Erasme de Rotterdam, per exemple, va anar el primer a preparar una edició crítica de les seves obres (1515), i la primera obra de Calvino va ser una edició de De clementia, en 1532. Robert Burton ho cita en la seva Anatomia de la malenconia, i Juan Luis Vives i Tomás Moro ho tenien en alta estima, i es feien ressò de les seves idees ètiques. En l'obra de Montaigne, els Assajos, les referències a l'obra de Sèneca són constants, tant en forma com en opinions, moltes de les quals són comunes en tots dos pensadors; per exemple, la justificació del suïcidi com a forma d'evitar una mort pitjor és anàloga en els dos. Formalment, molts assajos de Montaigne s'assemblen a l'estructura desenvolupada per Sèneca en les seves Cartes a Lucilio (plantejament d'un tema, però no d'una tesi sobre aquest tema, un desenvolupament més o menys lineal on s'afegeixen exemples però s'eviten digressions, i una conclusió final sobre el tema plantejat que es dedueix de tot l'anterior), que s'han vist com un antecedent clar de l'assaig modern. I, encara que les idees presentades per Sèneca no poden ser considerades originals ni sistemàtiques en la seva exposició, la seva importància és capital a l'hora de fer assequibles i populars moltes de les idees de la filosofia grega.3

En l'actualitat, la seva obra ha caigut en un cert oblit, propiciat pel modern abandó de l'estudi de les llengües i disciplines clàssiques. No obstant això, segueix sorprenent per la vigència i asequibilidad de moltes de les seves idees i la facilitat de lectura i claredat amb què es mostra en les traduccions vernacles de la seva obra: les Cartes a Lucilio han estat comparades amb un llibre d'autoajuda, i de fet, arran de la pel·lícula Gladiator, tant aquestes com les Meditacions de Marco Aurelio van ser reeditades amb gran èxit al món anglosaxó.

Obres[modifica | modifica el codi]

Primera pàgina d'un manuscrit catalanoaragonès del segle XIII

Entre les obres atribuïdes a Sèneca trobem una sàtira, un assaig meteorològic, assajos filosòfics, cent vint-i-quatre cartes sobre temes morals i nou tragèdies. Una d'aquestes, Octàvia, és clarament obra d'altri. Fins i tot apareix com un personatge més de la peça. La seva autoria en una altra, Hèrcules a Oeta, és dubtosa. La filosofia estoica de Sèneca emfatitza passos pràctics per tal que el lector afronti els seus problemes. Considerava especialment important veure el fet de la pròpia mortalitat. El com tractar la mort està en moltes de les seves cartes.

Entre 1924 i 1959 la Fundació Bernat Metge va publicar 13 volums traduïts al català per Carles Cardó.

Tragèdies de Sèneca[modifica | modifica el codi]

És impossible determinar si foren representades, ja que no n'existeixen proves. L'estudiós alemany Leo les considerà drames recitatius, però això més aviat reflectia la seva concepció de què havia de ser un drama i alhora, això estava basat en la seva concepció de la tragèdia grega. Actualment s'han representat.

Resulta complicat datar aquestes obres sense gaires referències. Una cronologia relativa, basada en termes mètrics, ha estat proposada, sense massa acord. És impossible que fossin escrites el mateix any. No estan basades en la tragèdia grega i mentre que Eurípides és massa llunyà, s'hi noten influències d'Ovidi.

Les obres de Sèneca foren molt estudiades en les universitats medievals europees, i van influir molt en la tragèdia renaixentista, especialment en la literatura de l'Anglaterra isabelina.

Diàlegs[modifica | modifica el codi]

  • (Any 40) Ad Marciam, De consolatione (A na Màrcia, de la consolació)
  • (41) De Ira (De la ira)
  • (42) Ad Helviam matrem, De consolatione (A Hèlvia, de la consolació) - Carta a la seva mare consolant-la durant el seu exili.
  • (44) De Consolatione ad Polybium (A Polibi, de la consolació)
  • (49) De Brevitate Vitae (De la curtesa de la vida) - Assaig exposant que qualsevol durada de la vida és suficient si és viscuda amb saviesa.
  • (62) De Otio (De l'oci)
  • (63) De Tranquillitate Animi (De la tranquil·litat de la ment)
  • (64) De Providentia (De la providència)
  • (??) De Constantia Sapientis (De la fermesa de l'home savi)
  • (??) De Vita Beata (De la vida feliç)

Tragèdies[modifica | modifica el codi]

  • Hercules Furens (La bogeria d'Hèrcules).
  • Troades (Les dones troianes).
  • Medea.
  • Phoenissae (Les dones fenícies).
  • Fedra (Sèneca)|Phaedra.
  • Agamemnon.
  • Thyestes.
  • Oedipus.
  • Hercules Oetaeus (Hèrcules a Oeta): Autoria dubtosa.
  • Octavia (Sèneca)|Octavia: Autoria dubtosa.

Altres[modifica | modifica el codi]

  • (54) Apocolocyntosis divi Claudii (La conversió en carabassa del diví Claudi), una obra satírica.
  • (56) De Clementia (De la clemència) - escrita a Neró sobre la necessitat de la clemència com a virtut en un emperador.
  • (63) De Beneficiis (Dels beneficis) [set llibres]
  • (63) Naturales quaestiones [set llibres] de no massa originalitat, però que ofereixen una visió de teories antigues sobre cosmologia, meteorologia i matèries semblants.
  • (64) Epistulae morales ad Lucilium - col·lecció de cent vint-i-quatre cartes sobre moral, escrites a Gai Lucili.
  • (~370?) Cujus etiam ad Paulum apostolum leguntur epistolae: Aquestes cartes, suposadament entre Sèneca i Sant Pau, foren reconegudes pels erudits, però actualment la major part d'estudiosos no creuen que siguin autèntiques. [1] [2]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]