Estret de McClure

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de geografia físicaEstret de McClure
Canada2.A2002165.1940.250m.jpg
Tipus estret
És part de Parry Channel Tradueix
Ubicació
EstatCanadà
TerritoriTerritoris del Nord-oest
74° 42′ N, 117° 00′ O / 74.7°N,117°O / 74.7; -117
Modifica dades a Wikidata
Mapa indicant la situació de l'estret de McClure
Imatge espectroradiomètrica mostrant l'estret de McClure (L'illa de Banks, es troba al centreesquerra i l'illa Victòria està a la dreta. Al centre hi ha el golf d'Amundsen, en blau brillant. A la part inferior, el Gran Llac de l'Ós, congelat, i la tundra que està començant a perdre la seva coberta de neu hivernal). ((juny de 2002)

Coord.: 74° 50′ N, 118° 5′ O / 74.833°N,118.083°O / 74.833; -118.083 L'estret de McClure (en anglès, McClure Strait o a vegades M'Clure Strait) és un estret que es troba a l'Arxipèlag Àrtic Canadenc i que constitueix l'extrem més occidental del Pas del Nord-oest. Administrativament, les seves costes pertanyen als Territoris del Nord-oest, Canadà.

Geografia[modifica]

L'estret connecta el mar de Beaufort, a l'oest, amb el canal del vescomte Melville, a l'est. Es troba comprès entre l'illa del Príncep Patrick, l'illa Eglinton i l'illa de Melville, al nord i l'illa de Banks al sud. Té una llargada d'uns 330 km i una amplada d'uns 95 km.

L'estret està quasi permanentment bloquejat per una gruixuda banquisa, que el sol fer infranquejable als vaixells.

Història[modifica]

L'estret pren el nom de Robert McClure, un explorador irlandès de l'Àrtic, que va ser el primer home a travessar el Pas del Nord-oest, emprant vaixell i trineu.

El 1969, el vaixell estatunidenc SS Manhattan va ser alliberat dels gels per un trencaglaç canadenc, i obligat a viatjar a través de les aigües territorials canadenques per completar el seu pas cap a l'oest. Això va provocar un conflicte entre els dos països per la disputa de les aigües territorials de les illes de l'Àrtic.

L'estret de McClure quedà totalment obert, sense gel, a principis d'agost de 2007, i novament l'agost de 2008. Això va fer que la ruta a través del nord d'America entre Europa i Àsia, històricament intransitable, fos una realitat.

Vegeu també[modifica]