Fam de Bengala del 1943

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'esdevenimentFam de Bengala del 1943
Bengal famine 1943 photo.jpg
Tipus fam
Data 1943 –  1944
Lloc Bengala
Estat Raj Britànic
Modifica les dades a Wikidata

La fam a Bengala de 1943 va ser una de les diverses fams sobrevingudes en la Presidència de Bengala sota l'administració britànica. S'estima que acap a 2 milions de persones van morir de desnutrició en aquest període.[1] Una gran part de les conseqüències s'han atribuït a les decisions del primer ministre britànic Winston Churchill, car temia aquest que els japonesos avancessin travessant Birmània i ataquessin la frontera oriental de Bengala. Com a mesura preventiva, es va prendre una iniciativa de terra arrasada en dues parts a Bengala oriental i costanera. Les repercussions de les polítiques sobre el desenvolupament de la fam van ser decisives. A la fi de març del 1942, el Governador Herbert, actuant sota les ordres directes de Winston Churchill, emeté una directiva que exigia que les existències excedentàries d'arròs i altres aliments siguin retirades o destruïdes a tot Bengala.[2]

Possibles causes[modifica]

El Reialme Unit havia sofert una desconfida desastrosa en la batalla de Singapur el 1942 contra l'exèrcit japonès, que després va envair Birmània el mateix any. Birmània era el més gran exportador mundial d'arròs en el període d'entre dues guerres, els britànics l'acusaven havent fomentat la producció dels petits agricultors de Birmània, que es va traduir en un virtual monocultiu en el delta de l'Irawadi i Arakan.[3] El 1940 15 % de l'arròs consumit a l'Índia provenia del Burma, mentre que a Bengala la proporció era lleugerament superior, atesa la proximitat de la Província amb Myanmar.[4]

Sembla improbable, tanmateix, que aquestes importacions puguin haver pujat a més de 20 % del consum de Bengala, i això sol és insuficient per a produir la fam, encara que s'assegura que hi va haver menys reserves sobre les quals comptar. Les autoritats britàniques temien una posterior invasió japonesa de l'Índia britànica a la regió de Bengala (vegeu Raj Britànic), i es prengueren mesures d'urgència per a garantir els estocs d'aliments destinats als soldats britànics i per a impedir l'accés a les reserves per part dels japonesos en cas d'invasió.

Una política de "terra cremada" es va dur a terme a la regió de Chittagong, la més prop de la frontera birmana. En particular, l'exèrcit va confiscar molts de vaixells (i els vehicles de motor, carros i elefants), de por que els japonesos avancessin a una gran velocitat cap a l'Índia, però eren els vaixells que els habitants utilitzaven per a la pesca, els productes de la qual aportaven al mercat. L'exèrcit no va distribuir racions per a substituir els peixos.[5][6]

Al mateix temps, es van transportar grans quantitats d'arròs a l'Índia central per a alimentar les tropes britàniques i índies, així com a Ceilan, que era en gran part dependent de l'arròs birmà durant el període de la preguerra i on s'havien aplegat moltes tropes tement una invasió japonesa a l'illa.

El 16 d'octubre de 1942, tota la costa oriental de Bengala i Orissa va ser tocada per un cicló. Una molt gran regió de cultiu d'arròs fins a quaranta milles de la costa va ser inundada, la qual cosa féu que la collita de la tardor en aquestes regions es perdés. Això va significar que els pagesos havien de menjar els seus excedents, i la llavor que s'havia plantat a l'hivern del 1942-1943 havia estat consumida pel temps de calor que va començar al maig del 1943.[7]

Ara bé, com ho ha assenyalat l'economista i Premi Nobel Amartya Sen, es considera que no hi havia escassetat global d'arròs a Bengala el 1943: la disponibilitat era un xic més gran que el 1941, quan no hi havia fams.[8] En part va ser això que va condicionar la lenta resposta oficial al desastre, puix que no hi havia hagut pèrdues de collites i per tant, ela fam era inesperada. Una de les seves causes fonamentals, sosté Sen, era en les rumors de l'escassetat que van provocar l'acaparament i la inflació dels preus amb la ràpida demanda de temps de guerra que provocà que les reserves d'arròs esdevinguessin un excel·lent investiment (els preus ja s'havia duplicat respecte de l'any anterior). En la interpretació de Sen, mentre que els pagesos propietaris de terres de conreu d'arròs i els qui treballaven en les indústries de les zones urbanes i als molls van veure com els seus salaris s'elevaven, es va produir un canvi desastrós en els drets de bescanvi de grups com els pagesos sense terra, pescadors, barbers, conreadors d'arròs i altres grups que ja havien patit la reduccó de llurs salaris dels dos terços a partir del 1940. Churchill va impedir d'alleujar la càrrega a l'Índia, i la va augmentar, les indústries índies van ser reconvertides per a ajudar en la manufactura d'armes i uniformes adreçades a les tropes a l'Àfrica i a la frontera amb Japó, això va deixar sense indústries de primera necessitat les grans ciutats índies, la qual cosa afegida a una crescuda en els enviaments de grans va provocar l'esfondrament, essent les fabriques ocupades en fabricar armaments, béns com eines agrícoles i ramaderes que eren en escassetat, això va reduir la producció agrícola i no es va poder lliurar el gra que els Britànics demanaven de produir. Els terratinents indis van lliurar als magatzems menges locals, i com que hi havia menys gra disponible en els comerços, el preu va doblar mentre els salaris, a causa l'esforç de guerra, es van congelar durant 5 anys. Això féu que el 1943 morissin 2 milions de persones en la pitjor fam de l'Índia del segle XX.[9] En pocs mots, malgrat que a Bengala hi havia prou arròs i altres grans per a alimentar-se, la gent no tenia prou diners per a comprar-ne.[10]

Antecedents[modifica]

Erl 1941 la Gran Bretanya senyorejava totalment l'Índia, les fams durant el mandat britànic eren freqüents, la més aguda del segle XIX va llevar la vida a 2.000.000 d'indis, l'alienació dels recursos naturals pels britànics impedia qualsevol reserva. Els britànics instal·lats a l'Índia eren grans terratinents que exportaven matèries primeres d'exportació, principalment cotó i lli per a la indústria tèxtil de Londres, així prohibien als indians de sembrar per a la seva subsistència si no fornien les quotes de cotó  cada any. Els camperols indis eren serfs fins al 1948, estaven ancorats a un sistema de castes rigorós.  Amb l'arribada de Churchill al poder els britànics van començar una política de producció forçosa i espoliació de cereals a Bengala per a exportar a la Gran Bretanya, la qual cosa deixà sense mitjans per a subsistir milions d'indians i féu desplaçar-se milers de persones cap a les ciutats de Bengala. També el preu doblà mentre els salaris es van congelar durant 5 anys, fet que provocà  que el 1943 morissin 2 milions de persones en la pitjor fam de lÍndia del segle XX. Mentre la situació s'anava deteriorant el Virreyi britànic demanà Londres grans per a la gent famolenca; la resposta de Churchill va ser negativa, ordenà d'accelerar la política de destrucció de collites a Bengala,la qual cosa féu augmentar l'espoliació dels cereals en la resta de l'Índia per tal d'exportar-los a la Gran Bretanya, malgrat que les quotes que s'assignaven a la població local es reduïssin i que el gra tan solses destinés al front de la guerra.Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; les refs sense contingut han de tenir nom

Responsabilitats[modifica]

El govern de Bengala va reaccionar a la crisi amb mandra i de manera incompetent, va refusar d'aturar l'exportació d'aliments de Bengala.

Bayly i Harper afirmen que, en contrast amb la incompetència de l'administració pública, els comandaments militars i els militars britànics en general, van fer tant com van poder per a combatre la fam, com ara fornir aliments als qui en freturaven i alleujar l'organització.Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; les refs sense contingut han de tenir nom Durant la fam, el govern va organitzar cap a 110.000.000 menjars de franc que van ser insuficients per a fer front al desastre.Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; les refs sense contingut han de tenir nom

Winston Churchill, el Primer Ministre britànic de l'època, probablement va participar en el desastre, però el seu paper en això roman un misteri. Quan rebé una petició urgent del Secretari d'Estat per l'Índia, Leo Amery i Wavell per a alliberar reserves d'aliments per a l'Índia, Churchill respongué amb un telegrama a Wavell demanant, si el menjar era tan esc`s, "per què Gandhi no s'havia mort encara.". Durant el mandat de Churchill, la Gran Bretanya, que tenia l'Iraq gràcies al Tractat de Sevrés, davant una rebel·lió d'iraquians i kurds, utilitzà la privació d'aliments com a represàlia, i féu gasar  la població civil en un assassinat de més de 10.000 persones per ordre de Churchill. Aquest va declarar al Parlament Britànic: “No entenc aquest rebuig de l'ús de les armes químiques.Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; les refs sense contingut han de tenir nomError de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; les refs sense contingut han de tenir nom Vam adoptar definitivament aquesta a la posició en la Conferència de Pau d'argumentar a favor de les armes de gas com una forma permanent de la guerra (…). Estic totalment a favor de l'ús de gas verinós contra tribus incivilitzades.”

A la primeria, durant la fam estava més preocupat pels civils de Grècia (que també sofrien la fam) que pels bengalís. A la fi, Churchill va demanar l'assistència dels EUA., amb un escrit a Roosevelt en què deia que "ja no és justificat de no demanar ajuda", però la resposta nord-americana va ser negativa.

El Govern de Bengala no va poder impedir les exportacions d'arròs, i poc va fer per a importar els excedents d'altres parts de l'Índia, o per a comprar reserves als especuladors per tal de redistribuir-les entre els famolencs. En general, com demostra Sen, les autoritats no entenen que la fam no era causada per una escassetat global d'aliments, i que la distribució dels aliments no és tan sols una qüestió de capacitat ferroviària, sinó de fornir un alleujament de la fam a una escala massiva". El Raj, de fet, va fer prou bé la seva estimació de la disponibilitat general d'aliments, però desastrosament malament en la seva teoria de fams ".Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; les refs sense contingut han de tenir nom La fam es va acabar quan el govern va acordar a Londres d'importar 1.000.000 tones de gra a Bengala, fet que reduïa els preus dels aliments.Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; les refs sense contingut han de tenir nom

La fam de Bengala es pot situar en el context de les fams anteriors en el Mogol i l'Índia britànica. La fam del Deccan de 1630-32 va matar 2 milions (hi va haver una fam corresponent en el nord-oest de la Xina, que emmenà finalment la dinastia Ming a reduir-la el 1644). Durant el domini britànic en l'Índia hi hagué aproximadament 25 grans fams que es van propagar a través d'estats tals com Tamil Nadu del sud de l'Índia, Bihar en el nord i Bengala a l'est i en total, entre 10 i 20 milions d'indis van ser víctimes de les fams en la segona meitat del segle XIX.Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; les refs sense contingut han de tenir nom

Encara que la desnutrició i la fam romanen molt esteses al'Índia, no hi ha hagut fams de la fi d'ençà del domini britànic i l'establiment d'un govern democràtic, el 1947. Hi ha hagut una amenaça recurrent de fam al Bangladesh , que a diferència de l'Índia ha passat un llarg període de la seva existència sota el govern militar.[1][2]

Notes[modifica]

  1. This total, calculated by Maharatna (1992), reflects scholarly consensus (Ó Gráda 2007, p. 19). Initial official estimates of the Famine Inquiry Commission (1945a, pàg. 109–110) indicated around 1.5 million deaths in excess of the average mortality rate, out of Bengal's then estimated population of 60.3 million. The widely cited results of A. Sen (1980) and A. Sen (1981a, pàg. 196–202) used a variety of means to arrive at an estimate of between 2.7 and 3 million; Greenough (1982, pàg. 299–309) suggested that Sen's figures should be raised to between 3.5 and 3.8 million. See either Maharatna (1996) or Dyson & Maharatna (1991)
  2. Das, Debarshi (2008). "Una mirada a la hambruna de Bengala".Semanarioe Económico y político. 43 página64
  3. Nicholas Tarling (Ed.) The Cambridge History of SouthEast Asia Vol.II Part 1 pp139-40
  4. C.A. Bayly y T. Harper Forgotten Armies. The Fall of British Asia 1941-45 (Londres: Allen Lane) 2004 p. 284
  5. Bayly and Harper (2004), p.162
  6. Bayly and Harper (2004), pp.284-285
  7. Paul Greenough Prosperity and Misery in Modern Bengal: the famine of 1943-44. Nueva Delhi, 1982 p150; Bayly & Harper Forgotten ArmiesThis was exacerbated by exports of food and appropriation of arable land. p285
  8. Amartya Sen Poverty and Famines. An Essay on Entitlement and Deprivation. Oxford, 1981 pp58-9
  9. Bhatia, B.M. (1985) Famines in India: A study in Some Aspects of the Economic History of India with Special Reference to Food Problem, Delhi: Konark Publishers Pvt. Ltd, ISBN 0198284632. p 124
  10. Sen Poverty and Famines pp70-78
  • Bhatia, B.M. (1985) Famines in Índia: A study in Some Aspects of the Economic History of Índia with Special Reference to Food Problem, Delhi: Konark Publishers Pvt. Ltd.
  • Padmanabhan, S.I. The Great Bengal Famine. Annual Review of Phytopathology, 11.11-24, 1973
  • Sen, A. Poverty and Famines: An Essay on Entitlement and Deprivation, 1981, Oxford University Press. ISBN 0198284632
  • Tauger, M. 2003. Entitlement, Shortage and the 1943 Bengal Famine: Another Look. The Journal of Peasant Studies 31:45 - 72