Raj Britànic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Indian Empire
Imperi Indi

Mandat de la Corona
(Imperi Britànic)

Flag of the British East India Company (1801).svg
Flag of the Mughal Empire.svg
Flag of the Maratha Empire.svg
1858 – 1947 Flag of India.svg
Flag of Pakistan.svg
British Burma 1937 flag.png
Flag of Sikkim (1967-1975).svg
de}}}Índia de}}}Índia
Bandera Escut
Himne nacional: God Save The Queen
Ubicació de Índia
Capital Calcuta (1858 - 1912)
Nova Delhi (1912 - 1947)
Idioma oficial Indostànic, Anglès, Tàmil i molts més
Forma de govern Monarquia
Emperador/Emperadriu de l'Índia (1876-1947)
 • 1858-1901 Victòria¹
 • 1901-1910 Eduard VII
 • 1910-1936 Jordi V
 • 1936 Eduard VIII
 • 1936-1947 Jordi VI
Virrei
 • 1858-1862 Vescomte Canning
 • 1862-1863 el 8è Comte Elgin
 • 1943-1947 el Vescomte Wavell
 • 1947 el Comte Mountbatten de Birmània (darrer)
Història
 • Establiment 1858
 • Establert 2 d'agost de 1858
 • Independència 15 d'agost de 1947
 • Dissolució 1947
Moneda Rupia india britànica
Membre de: Imperi Britànic
¹ Regnà com Emperadriu de l'Índia des de l'1 de maig de 1876, abans d'això era Reina del Regne Unit.

El Raj Britànic (anglès: British Raj; "rāj" significa literalment regne en Indostànic [1]) es refereix principalment al domini britànic del Subcontinent indi entre 1858 i 1947;[2] també pot referir-se al període de domini, i fins i tot a la regió sota el mandat.[3] La regió, habitualment anomenada l'Índia britànica en l'ús coetani, incloïa zones directament administrades pel Regne Unit[4] (en aquells moments, l'Índia britànica, així com els Principats regits per monarques sota la sobirania de la Corona britànica. Després de 1876, la política d'unió resultant va ser anomenada oficialment l'Imperi Indi, i expedí passaports sota aquest nom. Com a "Índia", va ser membre fundador de la Societat de Nacions i país membre dels Jocs Olímpics d'estiu al 1900, 1920, 1928, 1932, i al 1936.

El sistema de govern va ser instituït al 1858, quan el domini de la Companyia Britànica de les Índies Orientals va ser transferida a la Corona en la persona de la Reina Victòria (la qual, dos anys després, al 1876, va ser proclamada Emperadriu de l'Índia), i finalitzà al 1947, quan l'Imperi Indi Britànic va ser dividida en dos estats sobirans: el Domini de l'Índia (que es transformaria en la República de l'Índia) i el Domini del Pakistan (posteriorment la República Islàmica del Pakistan i República Popular de Bangladesh).

Extensió geogràfica del Raj[modifica | modifica el codi]

El Raj britànic s'estenia sobre totes les regions del que actualment és l'Índia, el Pakistan i Bangladesh. En diversos moments també va incloure la Colònia d'Aden (entre 1858 i 1937), la Birmània Inferior (entre 1886 i 1937), la Somàlia Britànica (1937), la Birmània Superior (de 1886 a 1937) i Singapur (entre 1858 i 1867).

Entre els altres països de la regió, Ceilan (avui Sri Lanka) va ser cedit al Regne Unit al 1802 sota el Tractat d'Amiens. Ceilan va ser una Colònia de la Corona britànica, però no pas part de l'Índia Britànica. Els regnes de Nepal i Bhutan, havent guerrejat amb els britànics, van signar diversos tractats amb ells, i van ser reconeguts pels britànics com a estats independents.[5][6] El Regne de Sikkim va ser establert com un Principat després del Tractat Anglo-Sikkimes de 1881. No obstant això, la sobirania quedà indefinida.[7] Les illes Maldives foren un protectorat de 1867 a 1965, però no pas part de l'Índia Britànica.

L'Índia Britànica i els estats nadius[modifica | modifica el codi]

L'Imperi Indi Britànic (llavors simplement anomenada Índia) consistia en dues divisions: l'Índia Britànica i els Estats Nadius o Estats Principats. A la Llei d'Interpretació de 1889, el Parlament Britànic adoptà les següents definicions:[8]

L'expressió Índia Britànica significarà tots els territoris dins dels dominis de Sa Majestat, que actualment són governades per Sa Majestat mitjançant el Governador General de l'Índia, o per qualsevol Governador o d'altres oficials subordinats al Governador General de l'Índia. L'expressió Índia es referirà a l'Índia Britànica juntament amb els territoris d'un Príncep o Cap Nadiu sota la sobirania de Sa Majestat, exercida mitjançant Governador General de l'Índia, o per qualsevol Governador o d'altres subordinats al Governador General de l'Índia. (52 & 53 Vict. cap. 63, sec. 18)

S'ha de tenir present que, en general, el terme Índia Britànica ha estat fet servir (i encara avui) per referir-se també a les regions sota el domini de la Companyia Britànica de les Índies Orientals a l'Índia entre 1600 a 1858,[9] així com per referir-se als britànics a l'Índia[10]).

La sobirania sobre 175 Estats Principats, alguns dels majors i més importants, va ser exercida (en nom de la Corona Britànica) pel govern central de l'Índia Britànica sota el Virrei; la resta, aproximadament uns 500, eren dependents dels governs provincials de l'Índia Britànica sota un governador, tinent governador o cap comissionat (cas que existís).[11] Es va fer una clara distinció entre "domini" i "feu" mitjançant la jurisdicció de les corts de justícia: la llei de l'Índia Britànica estava sota les lleis aprovades pel Parlament Britànic i els poders legislatius les lleis dels quals conferissin als diversos governs de l'Índia Britànica, tant centrals com locals; en contrast, les corts del Estats Principats existien sota l'autoritat dels legisladors respectius d'aquells estats.[11]

Divisions administratives de l'Índia Britànica[modifica | modifica el codi]

'L'imperi Indi Britànic i els països fronteres al 1860

A l'inici del segle XX, l'Índia Britànica consistia en 8 províncies, administrades per un Governador o un Tinent Governador. La següent taula indica la seva superfície i població (però no inclou els Estats Nadius dependents):[12] durant la partició de Bengala (1905-1911) es creà una nova província: Assam i Bengala Oriental, dirigida per un Tinent-Governador. Al 1911, la Bengala Oriental s'uní amb Bengala, i les noves províncies a l'est esdevingueren Assam, Bengala, Bihar i Orissa.[12]

Província de l'Índia Britànica Àrea (en milers de milles quadrades) Població (en milions d'habitants) Oficial Cap Administratiu
Birmània 170 9 Tinent-Governador
Presidència de Bengala o Província de Bengala (incloent les actuals Bangladesh, Bengala Occidental, Bihar i Orissa) 151 75 Tinent-Governador
Presidència de Madràs 142 38 Governador en Consell
Presidència de Bombai 123 19 Governador en Consell
Províncies Unides després Províncies Unides d'Agra i Oudh (actualment Uttar Pradesh i Uttarakhand) 107 48 Tinent-Governador
Províncies Centrals després Províncies Centrals i Berar 104 13 Cap comissionat
Panjab 97 20 Tinent-Governador
Assam 49 6 Comissionat principal

A més, hi havia diverses províncies menors administrades per un comissionat principal:

Província Menor Àrea (en milers de milles quadrades) Població (en milions d'habitants) Funcionari administratiu principal
Frontera del Nord-oest 16 2,125 comissionat principal
Balutxistan britànic 46 308 L'Agent Polític Britànic al Balutxistan servia as ex-officio com a comissionat principal
Coorg 1.6 181 El resident britànic a Mysore servia ex-officio com a comissionat principal
Ajmer-Merwara 2.7 477 L'Agent Polític Britànic a Rajputana servia ex-officio com a comissionat principal
Illes Andaman i Nicobar 3 25 Comissionat principal

Estats nadius[modifica | modifica el codi]

Article principal: Principats de l'Índia

Un estat principat, també anomenat "estat nadiu" o "estat indi", era una entitat nominalment sobirana del mandat britànic a l'Índia que no estava directament governada pels britànics, sinó que més aviat comptava amb el suport dels britànics i era governat per un mandatari indi; tot i que els afers exteriors, militars i les comunicacions estaven sota control britànic. Hi havia 565 estats principescos al subcontinent indi quan aquest assolí la seva independència al 1947.[13]

Organització de l'Índia Britànica[modifica | modifica el codi]

La proclama als "prínceps, caps i poble de l'índia", proclamada per la Reina Victòria l'1 de novembre de 1858.
Un retrat de record de la Reina Victòria com Emperadriu de l'Índia al 1887, 30 anys després del Gran Alçament.

Després de la Rebel·lió Índia de 1857, la Llei per a un Millor Govern de l'Índia (1858) va fer canvis en el govern de l'Índia a 3 nivells: al govern imperial a Londres, al govern central a Calcuta i als governs provincials a les presidències (i posteriorment a les províncies).[14]

A Londres, proveïa per un nivell de gabinet, la Secretaria d'Estat de l'Índia i d'un Consell de l'Índia format per 50 membres, als quals se'ls requeria haver passat almenys 10 anys a l'Índia i que això no fes més de 10 anys ençà.[15] Tot i que la Secretaria d'Estat formulava les instruccions polítiques per a ser comunicades a l'Índia, es requeria en moltes instàncies consultar al Consell, especialment en les qüestions relatives a com gastar els ingressos indis.[14] la Llei vistà un sistema de "doble govern" en el qual el Consell servia tant com a xec sobre els excessos de la política imperial i com a cos d'experts sobre l'Índia.[14] No obstant això, la Secretaria d'Estat també tenia uns poders especials d'emergència que li permetien decidir unilateralment i, en realitat, el Consell d'Experts de vegades era deixat de banda.[16] Entre 1858 i 1947, 27 persones servirien com a Secretari d'Estat per l'Índia i van dirigir l'Oficina Índia, entre els que s'incloïa a Sir Charles Wood (1859 - 1866), al Marqués de Salisbury (1874 - 1878) (posteriorment 3 vedades Primer Ministre del Regne Unit), John Morley (1905 - 1910) (iniciador de les Reformes Minto-Morley), E. S. Montagu (1917 - 1922) (un arquitecte de les Reformes Montagu-Chelmsford), i Frederick Pethick-Lawrence (1945 - 1947) (cap de la Missió de 1946 del Gabinet per l'Índia). La mida del Consell seria reduïda durant els 50 anys següents però els seus poders romandrien inamobibles. Al 1907, per primera vegada, dos indis serien nomenats membres del Consell.[17]

A Calcuta, el Governador General romania com a Cap del Govern de l'Índia, sent més comunament anomenat Virrei, degut als seu paper secundari com a representant de la Corona als Estats Principats que nominalment eren sobirans; era, això no obstant, responsable de la Secretaria d'Estat a Londres i a través del Parlament britànic. A la Mandat de l'Índia de la Companyia de les Índies Orientals s'havia establert un sistema de doble govern mitjançant l'Llei Índia de 1784.[17] El Governador General a la Capital, Calcuta, i el Governador en una presidència subordinada (Madràs o Bombai) era requerit que consultés amb el seu consell; les ordres executives a Calcuta, per exemple, eren fetes en nom del Governador General en Consell.[17] El sistema de doble govern de la Companyia tenia els seus crítics, doncs des dels temps de la seva creació s'havia aplicat de manera intermitent entre el Governador General i el seu Consell; però tot i això, la Llei de 1858 no va comportar grans canvis en el govern.[17] No obstant això, als anys immediatament posteriors, alhora que hi havia la reconstrucció de la post-rebel·lió, el Virrei Lord Canning trobà que la presa de decisions col·lectiva del Consell malbaratava massa temps davant les tasques urgents que se'ls presentaven.[17] Demanà un sistema de carteres d'un Consell Executiu segons el qual els afers de cadascun dels departaments de cada govern (la cartera) fos assignada i esdevingués responsabilitat d'un únic membre del Consell.[17] Les decisions rutinàries del departament serien qüestió exclusiva del membre, però les decisions importants requeririen el vist-i-plau del Governador General i, en l'absència del consentiment, es requeriria una discussió de tot el Consell Executiu. Aquesta innovació del govern indi va ser promulgada mitjançant l'Llei dels Consells Indis de 1861

Si el Govern de l'Índia necessitava promulgar noves lleis, la Llei dels Consells permetia un Consell Legislatiu (una expansió del Consell Executiu amb 12 membres addicionals, cadascun d'ells nomenat per un període de dos anys) amb la meitat dels membres sent oficials britànics del govern i amb dret a vot (anomenats oficials) i l'altra meitat formada per indis i per britànics residents a l'Índia, només amb dret de veu (anomenats no oficials).[18] Totes les lleis promulgades pels Consells Legislatius de l'Índia, fossin mitjançant el Consell Legislatiu Imperial a Calcuta o pels provincials de Madràs i Bombai, requerien el vist-i-plau final de la Secretaria d'Estat a Londres; això provoca que Sir Charles Wood, el segon Secretari d'Estat, descrigués el Govern de l'Índia com un despotisme controlat des de la llar.[19] Però si el nomenament d'indis al Consell Legislatiu va ser una resposta a les crides fetes després de la rebel·lió de 1857, més notablement per Sir Sayyid Ahmad Khan, per més consultes amb els indis, els nomenats d'aquests provenien de l'aristocràcia territorial, sovint triats més per la seva lleialtat que no pas per la seva capacitat representativa.[20] Més encara, els febles avançaments en la pràctica del govern representatiu van ser posats en pràctica per proveir de vàlvules segures d'expressió de l'opinió pública que havia estat tan menyspreada abans de la rebel·lió. Ara, els afers indis serien examinats encara més de prop pel Parlament Britànic i més discutits a la premsa britànica.[21] Tot i que el Gran Alçament de 1857 havia sacsejat l'empresa britànica a l'Índia, no la va destruir. Després de la rebel·lió, els britànics esdevingueren més circumspectes. Això fou així per les causes de la revolta, i des d'aquell moment s'aprengueren 3 lliçons: a un nivell més pràctic, es veié que es necessitava una comunicació i camaraderia més àmplia entre els britànics i els indis; no només entre els oficials de l'exèrcit britànic i el seu estat major indi, sinó que també calia que això s'estengués a la vida civil. L'exèrcit indi va ser totalment reorganitzat: les unitats compostes per musulmans i brahmins de les Províncies Unides d'Agra i Oudh, que havien format el nucli de la revolta, van ser desbandades,[22] i en canvi, es formaren nous regiments, com els Sikhs i els Baluchis, compostos per indis que, segons les estimacions britàniques, havien demostrat més fidelitat. A partir d'aquell punt, l'exèrcit indi no patí cap més reorganització fins al 1947.[23]

També es va fer evident que tant els prínceps com la majoria dels terratinents, al no unir-se a la rebel·lió, havien demostrat ser, en paraules de Lord Canning, murs de contenció en una tempesta.[22] Ells també van ser recompensats al nou Raj, sent oficialment reconeguts als tractats que cada estat signava a partir d'aquell moment amb la Corona.[23] Paral·lelament, es veié que els camperols, que no s'havien beneficiat de les reformes territorials de les Províncies Unides, s'havien mostrat deslleials lluitant amb els seus antics terratinents en contra dels britànics. Conseqüentment, no s'implementaren noves reformes territorials durant els següents 90 anys: Bengala i Bihan seguirien sent part dels reialmes dels grans terratinents (a diferència del Panjab i d'Uttar Pradesh).[23]

Finalment, els britànics es mostraren desencantats cap a la reacció índia als canvis socials. Fins a la revolta, s'havien llençat entusiàsticament cap a la reforma social. Ara es va fer palès que les tradicions i els costums a l'Índia eren massa forts i massa rígids per ser fàcilment canviats; en conseqüència, els britànics no van fer cap mena d'intervenció social a posteriori, en especial en assumptes referents a la religió, tot i quan se sentien totalment en contra de l'assumpte (com en els recasaments de les nenes viudes) [23]

Fams, epidèmies i salut pública[modifica | modifica el codi]

La primera pandèmia de còlera començà a Bengala, expandint-se a través de l'Índia des del 1820. 10.000 soldats britànics i incomptables indis van morir durant la pandèmia. Les morts a l'Índia entre 1817 i 1860 s'estima que van morir fins a 15 milions de persones, i 23 milions més entre 1865 i 1917. La tercera pandèmia de la pesta s'inicià a Xina a mitjans del segle XIX, estenent la malaltia per tots els continents i causant la mort de 10 milions de persones només a l'Índia. Waldemar Haffkine, que principalment treballà a l'Índia, va ser el primer microbiòleg que desenvolupà i usà vacunes contra el còlera i la pesta bubònica. Al 1925, el Laboratori de la Pesta de Bombai va passar a anomenar-se Institut Haffkine.

Les febres han estat considerades com una de les principals causes de mort a l'Índia durant el segle XIX. Va ser Sir Ronald Ross, quan treballava a l'Hospital General de la Presidència a Calcuta qui demostrà finalment al 1898 que la malària es transmet pels mosquits. Al 1881 hi havia uns 120.000 pacients de lepra. El govern central passà la Llei de Leprosos de 1898, que atorgava fons perquè els malalts fossin confinats a leproseries. La vacunació massiva contra la verola va fer que l'índex de mortaldat disminuís cap a finals del segle XIX. Al 1849, gairebé un 13% dels morts a Calcuta eren a causa de la verola. Entre 1868 i 1907, van haver aproximadament 4,7 milions de morts a causa d'aquesta malaltia.

Sir Robert Grant dirigí la seva atenció cap a l'establiment d'una institució sistemàtica a Bombay per impartir coneixement mèdic als nadius. Al 1860, el Grant Medical College esdevingué una de les 4 universitats de medecina.

Resum dels successos destacats[modifica | modifica el codi]

Virrei Període de mandat Fets
Charles Canning 1 de novembre de 1858–21 de març de 1862 Reorganització de 1858 de l'Exèrcit Britànic de l'Índia (conegut simplement com Exèrcit Indi)
1860: S'inicia la construcció de les universitats de Bombai, Madras i Calcuta
S'aprova el Codi Penal Indi (1860)
Fam al Doab Superior 1860–61
Llei dels Consells Indis de 1861
Establiment del Servei Arqueològic de l'Índia (1861)
James Wilson, membre financer del Consell de l'Índia, reorganitza les duanes, imposa els impostos d'importació i crea el paper moneda
Creació del Servei Indi de Policia.
Lord Elgin 21 de març de 1862–20 de novembre de 1863 Mor prematurament a Dharamsala
Sir John Lawrence 12 de gener de 1864–12 de gener de 1869 Guerra Anglo-Bhutanesa Duar (1864–1865)
Fam d'Orissa de 1866
Fam de Rajputana de 1869
Creació del departament d'irrigació
Creació del Servei Forestal Imperial (1867)
Lord Mayo 12 de gener de 1869–8 de febrer de 1872 Creació del Departament d'Agricultura
Gran expansió dels canals, ferrocarrils i carreteres
Llei dels Consells Indis de 1870
Assassinat de Lord Mayo a Andamans.
Lord Northbrook 3 de maig de 1872–12 d'abril de 1876 S'evita una mortaldat durant Fam de Bihar de 1873-74 mitjançant la importació d'arròs birmà
Gaikwad de Baroa destronat pel desgovern; els dominis passen a un nen
Llei dels Consells Indis de 1874
Visita del Príncep de Gal·les, el futur Eduard VII al 1875–76.
Lord Lytton 12 d'abril de 1876–8 de juny de 1880 La Reina Victòria és proclamada Emperadriu de l'Índia al Delhi Durbar de 1877
Gran Fam de 1876-78: 5,25 milions de morts
Creació de la Comissió de la Fam de 1878–80 sota la presidència de Sir Richard Strachey
Llei Forestal Índia de 1878
Segona Guerra Angloafganesa
Lord Ripon 8 de juny de 1880–13 de desembre de 1884 Final de la Segona Guerra Angloafganesa
Repetició amb la Llei de Premsa Vernacla de 1878. Compromís amb la Llei Ilbet
Les Actes de Govern Local estenen l'auto-govern de les ciutats al país
Es crea a Lahore la Universitat del Punjab al 1882
Codi de Fam promulgat al 1883 pel Govern de l'Índia
Creació de la Comissió de l'Educació. Creació d'escoles indígenes, especialment per als musulmans
Rebuig de les taxes d'importació sobre cotó i d'altres productes. Extensió ferroviària
Lord Dufferin 13 de desembre de 1884–10 de desembre de 1888 Llei de la Tenència del Passatge de Bengala
Tercera Guerra Anglo-Birmana
Comissió conjunta russo-britànica per la frontera d'Afganistan
Atacs russos sobre els afganesos a Panjdeh (1885)
El Gran Joc
Comissió d'informes dels Serveis Públics de 1886-87; creació del Servei Civil Imperial (després Servei Central Indi
Creació de la Universitat d'Allahabad al 1887
Jubileu de la Reina Victòria (1887)
Lord Lansdowne 10 de desembre de 1888–11 d'octubre de 1894 Reforçament de la frontera Nord-oest
El Parlament Britànic aprova la Llei dels Consells Indis de 1892, obrint el Consell Legislatiu Imperial als Indis
Revolució a Manipur i posterior canvi de governant
El Gran Joc arriba al seu cim. Establiment de la Línia Durand entre l'Índia britànica i Afganistan
Comencen els treballs d'irrigació, carreteres i ferrocarrils a Birmània. Les fronteres entre Birmània i Siam finalitzen al 1893.
Caiguda de la rúpia, de resultes de la depreciació de la moneda de plata a tot el món (1873-93)
Llei de les Presons Índies de 1894
Lord Elgin 11 d'octubre de 1894–6 de gener de 1899 Reorganització de l'Exèrcit Britànic Indi (del sistema de Presidència als 4 Comandaments)
Campanya de Chitral (1895)
Campanya de Tirah (1896-97)
La Fam a l'Índia de 1896-97 s'inicia a Bundelkhand
La pesta bubònica s'estén a Bombai (1896) i Calcuta (1898); revoltes a causa de les mesures de prevenció de la plaga
Establiment dels Consells Legislatius Provincials a Birmània i al Punjab
Lord Curzon 6 de gener de 1899–18 de novembre de 1905 Creació de la Província Fronterera del Nord-oest (1901)
Fam a l'Índia de 1899-1900
Rebrot de la pesta bubònica, amb un milió de morts
Llei de Reforma financera de 1899; es crea el Fons de Reserva d'Or per l'Índia
Llei d'Alineació de la terra del Punjab
Inauguració del Departament d'Indústria i Comerç
Mort de la Reina Victòria (1901); Dedicació del Victora Memorial Hall a Calcuta com a galeria nacional d'antiguitats, art i història índia
Coronació Durbar a Delhi (1903); Eduard VII és proclamat Emperador de l'Índia (en absència)
Expedició britànica al Tibet de Francis Younghusband (1903-04)
Les Províncies del Nord-oest i Oudh són redenominades Províncies Unides al 1904
Llei de reorganització de les Universitats Índies (1904)
Sistematització de la preservació i restauració dels monuments del Servei Arqueològic de l'Índia mitjançant la Llei de Preservació de Monuments Antics Indis
Inauguració del banc agrícola amb la Llei de Societats Cooperatives de Crèdit de 1904
Partició de Bengala (1905)
Lord Minto 18 de novembre de 1905–23 de novembre de 1910 Creació de la Cartera de Ferrocarrils
Convenció anglorusa de 1907
Llei del Govern de l'Índia de 1909 (reformes Minto-Morley
Nomenament de la Comissió de Fàbriques Índies de 1909
Establiment del Departament d'Educació (1910)
Lord Hardinge 23 de novembre de 1910–4 d'abril de 1916 Visita del Rei Jordi V i de la Reina Maria al 1911: commemoració com a Emperador i Emperadriu de l'Índia i darrer Delhi Durbar
El Rei Jordi V anuncia la creació de la nova ciutat de Nova Delhi per reemplaçar Calcuta com a capital de l'Índia
Llei dels Alts Tribunals Indis de 1911
Llei de les Fàbriques Índies de 1911
Construcció de Nova Delhi 1912-1929
I Guerra Mundial, el Exèrcit Britànic de l'Índia participa al Front Occidental; Àfrica Oriental Alemanya (Batalla de Tanga); Campanya de Mesopotàmia (Batalla de Ctesifont (1915); Setge de Kut, 1915-16); Batalla de Gal·lípoli (1915)
Aprovació de la Llei de Defensa de l'Índia 1915

[[]]

Lord Chelmsford 4 d'abril de 1916–2 d'abril de 1921 Exèrcit de l'Índia a: Campanya de Mesopotàmia (Caiguda de Baghdad, 1917); Campanya del Sinaí I Palestina (Batalla de Megiddo, 1918)
Aprovació de la Llei Rowlatt, 1919
Llei del Govern de l'Índia de 1919 (Reformes Montagu-Chelmsford)
Establiment de la Universitat de Rangoon al 1920.
Lord Reading 2 d'abril de 1921–3 d'abril de 1926 Establiment de la Universitat de Delhi al 1922
Llei de Compensació dels Treballadors Indis de 1923
Lord Irwin 3 d'abril de 1926–18 d'abril de 1931 Llei dels Sindicats Indis de 1926; Llei Forestal de l'Índia de 1927
Nomenament de la Comissió Reial del Treball Indi 1929; Constitució de la Taula Rodona de Conferències de Londres 1930-32, Pacte Gandhi-Irwin de 1931
Lord Willingdon 18 d'abril de 1931–18 d'abril de 1936 Inauguració de Nova Delhi com a capital de l'Índia 1931
Llei de Compensació dels Treballadors Indis de 1933
Llei de les Fàbriques Índies de 1934
Creació de la Reial Força Aèria Índia (1932)
Creació de l'Acadèmia Militar Índia al 1932
Llei del Govern de l'Índia de 1935
Creació del Banc de Reserva de l'Índia
Lord Linlithgow 18 d'abril de 1936–1 d'octubre de 1943 Llei del Pagament de Salaris de 1936
Birmània és administrada independentment des de 1937 amb la creació de la Secretaria d'Estat per l'Índia i Birmània
Eleccions provincials de 1937
Missió de Cripp a l'Índia 1942
II Guerra Mundial - L'Exèrcit de l'Índia participa al Teatre d'Operacions de l'Orient Mitjà de la Segona Guerra Mundial: Campanya d'Àfrica Oriental, Guerra Angloiraquiana, Campanya de Síria i Líban Invasió Anglo-soviètica de l'Iran de 1941
Campanya del nord d'Àfrica (Operació Compàs, Primera Batalla d'El Alamein, Segona Batalla d'El Alamein)
Guerra del Pacífic: batalles de Hong Kong, Malàisia i Singapur
La Campanya de Birmània s'inicia al 1942
Lord Wavell 1 d'octubre de 1943–21 de febrer de 1947 L'Exèrcit de l'Índia arriba a 2,5 milions d'homes, el major exèrcit totalment voluntari de la història
Campanya de Birmània: batalles de Kohima i d' Imphal, Fam de Bengala de 1943
Campanya d'Itàlia (Batalla de Monte Cassino
El Partit Laborista guanya les eleccions britàniques de 1945 amb Clement Attlee com a Primer Ministre
Missió del Govern a l'Índia 1946
Eleccions índies de 1946.
Lord Mountbatten 21 de febrer de 1947–15 d'agost de 1947 Llei d'Independència de l'Índia de 1947 del Parlament Britànic, proclamada el 18 de juliol de 1947
Premi Radcliffe, d'agost de 1947
Partició de l'Índia
l'Oficina Índia passa a ser l'Oficina de Birmània; i el Secretari d'Estat per l'Índia i Birmània passa a ser el Secretari d'Estat per Birmània.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Oxford English Dictionary, 2nd edition, 1989: from Skr. rāj: to reign, rule; cognate with L. rēx, rēg-is, OIr. , rīg king (see RICH).
  2. Oxford English Dictionary, 2nd edition, 1989. "b. spec. the British dominion or rule in the Indian sub-continent (before 1947). In full, British raj.
  3. *Oxford English Dictionary, 2nd edition, 1989. Examples: 1955 Times 25 Aug. 9/7 It was effective against the British raj in India, and the conclusion drawn here is that the British knew that they were wrong. 1969 R. MILLAR Kut xv. 288 Sir Stanley Maude had taken command in Mesopotamia, displacing the raj of antique Indian Army commanders. 1975 H. R. ISAACS in H. M. Patel et al. Say not the Struggle Nought Availeth 251 The post-independence régime in all its incarnations since the passing of the British Raj. For the latter usage, see: Google Scholar references: ("British Raj" in the primary sense of "British India," i.e. "regions of India under British rule") 1. "The important case of Islamic economics was a consciously constructed effort arising directly out of the anti-colonial struggle in the British Raj" 2 "... time" (1882: v). In keeping with the purpose of the Gazetteer (and indeed all such Gazetteers published for provinces in the British Raj), Atkinson's treatment ..." 3. "... Robert D’Arblay Gybbon-Monypenny, who had been born in the British Raj and educated at Sandhurst, afterwards seeing active service in the First World War ..." 4. "... In contrast, during the independence struggle in the British raj, the emphasis had always been on nationalism..." ("British Raj" in the second sense of "British India," i.e. "the British in India") 5. "Koch and the Europeans were entertained at clubs in the British Raj from which native Indians (called "wogs" for "worthy oriental gentleman") were excluded. ..." 6. "... prejudice and vindictiveness towards one's own race and, especially, toward someone of a different race who, as a servant in the British Raj, occupies a ..."
  4. Primer el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda i, a partir de 1927, el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
  5. "Nepal." Encyclopædia Britannica. 2008.
  6. "Bhutan." Encyclopædia Britannica. 2008.
  7. "Sikkim." Encyclopædia Britannica. 2007. Encyclopædia Britannica Online. 5 Aug 2007 <http://www.britannica.com/eb/article-46212>.
  8. Imperial Gazetteer of India vol. IV 1907, pàg. 59-60
  9. 1. Imperial Gazetteer of India, volume IV, published under the authority of the Secretary of State for India-in-Council, 1909, Oxford University Press. page 5. Quote: "The history of British India falls, as observed by Sir C. P. Ilbert in his Government of India, into three periods. From the beginning of the seventeenth century to the middle of the eighteenth century the East India Company is a trading corporation, existing on the sufferance of the native powers and in rivalry with the merchant companies of Holland and France. During the next century the Company acquires and consolidates its dominion, shares its sovereignty in increasing proportions with the Crown, and gradually loses its mercantile privileges and functions. After the mutiny of 1857 the remaining powers of the Company are transferred to the Crown, and then follows an era of peace in which India awakens to new life and progress." 2. The Statutes: From the Twentieth Year of King Henry the Third to the ... by Robert Harry Drayton, Statutes of the Realm - Law - 1770 Page 211 (3) "Save as otherwise expressly provided in this Act, the law of British India and of the several parts thereof existing immediately before the appointed ..." 3. Edney, M.E. (1997) Mapping an Empire: The Geographical Construction of British India, 1765-1843, University of Chicago Press. 480 pages. ISBN 978-0-226-18488-3 4. Hawes, C.J. (1996) Poor Relations: The Making of a Eurasian Community in British India, 1773-1833. Routledge, 217 pages. ISBN 0-7007-0425-6.
  10. Imperial Gazetteer of India vol. II 1908, p. 463,470 Quote1: "Before passing on to the political history of British India, which properly begins with the Anglo-French Wars in the Carnatic, ... (p.463)" Quote2: "The political history of the British in India begins in the eighteenth century with the French Wars in the Carnatic. (p.471)"
  11. 11,0 11,1 Imperial Gazetteer of India vol. IV 1907, p. 60
  12. 12,0 12,1 Imperial Gazetteer of India vol. IV 1907, p. 46
  13. Kashmir: The origins of the dispute, BBC News, January 16, 2002
  14. 14,0 14,1 14,2 Moore 2001a, pàg. 424-426
  15. Moore 2001a, p. 424
  16. Brown 1994, p. 96
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 Moore 2001a, p. 426
  18. Moore 2001a, p. 426, Metcalf & Metcalf 2006, p. 104
  19. Quoted in Moore 2001a, p. 426
  20. Peers 2006, p. 76, Metcalf & Metcalf 2006, p. 104, Spear 1990, p. 149
  21. Peers 2006, p. 72, Bayly 1990, p. 72
  22. 22,0 22,1 Spear 1990, p. 147
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 Spear 1990, pàg. 147-148
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Raj Britànic