Clement Attlee

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personael Molt Honorable
Clement Attlee
KG OM CH PC FRS
Clement Attlee.jpg
Biografia
Naixement 3 de gener de 1886
England Putney (Londres)
Mort 8 d'octubre de 1967 (84 anys)
England Londres
Causa de mort Pneumònia
Lloc d'enterrament abadia de Westminster
  Primer ministre del Regne Unit
27 de juliol de 1945 – 26 d'octubre de 1951
Monarca Jordi VI
  Vice-Primer Ministre del Regne Unit
19 de febrer de 1942 – 23 de maig de 1945
← càrrec de nova creació
Monarca Jordi VI
  Cap de l'Oposició
25 d'octubre de 1935 – 22 de maig de 1940
Monarca Jordi VI
Primer ministre Stanley Baldwin
Neville Chamberlain
Winston Churchill

23 de maig de 1945 – 26 de juliol de 1946
Monarca Jordi VI
Primer ministre Winston Churchill

26 d'octubre de 1951 – novembre de 1955
Monarca Jordi VI
Elisabet II
Primer ministre Winston Churchill
Anthony Eden
Nacionalitat Regne Unit
Religió Anglicà, posteriorment agnòstic
Educació University College (Oxford)
City Law School
Haileybury and Imperial Service College Tradueix
Activitat
Ocupació Advocat
Ocupador London School of Economics
Partit polític Laborista
Branca militar Exèrcit britànic
Rang militar major
Conflicte Primera Guerra Mundial
Altres
Títol Comte
Cònjuge Violet Attlee
Pare Henry Attlee Tradueix
Germans Thomas Simons Attlee i Bernard Henry Bravery Attlee
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Clement Richard Attlee (Londres, Regne Unit, 3 de gener de 18838 d'octubre de 1967) va ser un polític britànic del Partit Laborista, arribant al càrrec de Primer Ministre del Regne Unit. Fou distingit amb els títols de primer comte Attlee, primer vescomte Prestwood, cavaller de l'Orde de la Lligacama, l'Orde del Mèrit i l'Orde dels Companys d'Honor formà part del Consell Privat del Regne Unit i soci de la Royal Society.

Attlee és constantment classificat per acadèmics, crítics i el públic com un dels més importants primers ministres britànics, gràcies al fet d'haver liderat el govern que va establir el modern estat del benestar al Regne Unit i que reconstruí el país després de la Segona Guerra Mundial.

Joventut i coneixement del món obrer[modifica]

Membre d'una família conservadora de classe mitjana, inicià els estudis superiors en la Universitat d'Oxford. Arran d'una visita escolar a un barri obrer de Londres, amb la visió de l'extremada pobresa en què vivia la classe treballadora, començà a interessar-se pels problemes socials.

El 1907 deixà la universitat, en la que no s'havia distingit precisament per llur brillantor, i es posà a treballar de peó. Havent-se traslladat al popular barri obrer d'East End, en ell i residirà fins al 1922. Molt aviat entrà en contacte amb la Societat Fabiana, constituïda principalment per intel·lectuals interessats en la qüestió social i obrers cultes. En els mítings a què assistí pogué escoltar els encesos al·legats de Sidney i Beatrice Webb i de Bernard Shaw, en pro d'una política estatal favorable a la classe treballadora, mitjançant reformes, impostos, educació de les masses obreres, etc.

Atret per aquest ideari, ingressà en les files del Partit Laborista, bona part de la qual els seus membres procedia del fabianisme; per aquell temps treballava com obrer en els molls del Tàmesi i es trobava amb relacions més aviat dolentes amb la seva família, per a qui llurs idees i el seu gènere de vida representaven un clar desafiament als principis de la seva classe.

El 1914 refusà les prerrogatives què, com universitari, la llei l'atorgava, i marxà al front; va estar a França, Bèlgica, Gal·lípoli i en l'Orient Pròxim; va ser ferit de gravetat i assolí el grau de major. El 1919 inicià llurs activitats com a professor de la London School of Economics, en els molls de l'East End. James Ramsay MacDonald el va nomenar (1924) el seu secretari parlamentari en la Cambra dels Comuns del Regne Unit; fou per aquest temps quan aprengué aquells mecanismes i subtilitzes del joc polític que li servirien posteriorment per assolir talla d'estadista internacional.

Situat políticament[modifica]

El nou primer ministre James Ramsay MacDonald el designà pel lloc de sots secretari de Guerra per llurs ja notables dots d'organitzador. Fou un dels membres de la comissió Simon i romangué en el gabinet d'<<Unió nacional>>, que havia de fer front a la crisi econòmica de 1929, es retirà a la vida de partit i parlamentària, convertint-se en el virtual líder de l'oposició.

El 1935 arribà a ser el cap del Partit Laborista, càrrec que ostentaria durant vint anys. En els anys anteriors a la segona guerra mundial, s'oposà a l'esperit apaivagador enfront del feixisme continental; ell mateix participà, junt als republicans, en la guerra civil espanyola. En esclatar la guerra contra l'Alemanya nazi i formar-se el gabinet d'Unió nacional presidit per Winston Churchill, Attlee fou nomenat viceprimer ministre d'aquest; llavors substituiria al cap conservador en les absències motivades per conferències i viatges; una vegada més, des d'un lloc tan important, provà llurs dots d'organitzador i estadista.

Cap del Govern Britànic[modifica]

En acabar la guerra, com a resultat de les eleccions del 5 de juliol de 1945, que donaren un triomf clamorós i força inesperat al Partit Laborista, Attlee substituí en Churchill en el cap del Govern, en uns moments què, a pesar de la victòria sobre Alemanya, es presentaven com a realment difícils per l'economia i la societat del país.

Poc temps després d'assolir el poder, Attlee assistí a la Conferència de Potsdam, en la que s'establí la divisió d'Europa, es delimiten els camps d'influència de les grans potències i va tenir, en suma, origen inicial la guerra freda. Com a primer ministre, portà a terme una gran part de les reformes previstes en el programa socialdemòcrata, especialment l'extensió de la seguretat social a tota la població Britànica amb la creació del Servei Nacional de Salut (National Health Service) l'any 1949.

Així mateix, el govern d'Attlee també va dur a terme el seu compromís de nacionalitzar les indústries bàsiques, que com a conseqüència de la guerra moltes d'elles es trobaven en fallida, i serveis públics. El Banc d'Anglaterra i l'aviació civil van ser nacionalitzats el 1946. les mines de carbó, els ferrocarrils, el transport per carretera i el canals es van nacionalitzar el 1947, els seguiren l'electricitat i el gas el 1948. La indústria de l'acer va ser nacionalitzada el 1951. L'any 1951, aproximadament el 20% de l'economia britànica formava part del sector públic. La nacionalització no va proporcionar als treballadors una major capacitat de decisió en el funcionament de les indústries en què treballaven. No obstant això, va produir importants guanys materials per als treballadors en forma de salaris més alts, reducció de la jornada laboral i millores en les condicions de treball, especialment pel que fa a la seguretat laboral.[1]

El fet més destacat de la seva política exterior fou la concessió de la independència a algunes de les zones més desenvolupades políticament de l'Imperi britànic: l'Índia, Pakistan i Ceilan, incorporant-les a la Commonwealth. Al mateix temps, els britànics es retiraren del Mandat de Palestina. D'altra banda, l'Imperi Britànic va intentar reafirmar-se com a potència mundial desenvolupant el seu propi programa nuclear mentre mantenia unes relacions estretes amb els Estats Units en el context de la Guerra Freda, donant suport al Pla Marshall.

Retir[modifica]

El 1951, derrotats els laboristes en les eleccions generals, Attlee abandonà el poder, mantenint-se com a cap del partit i de l'oposició. El 1955, després d'una viva polèmica en el si del laborisme i davant la necessitat de renovar l'estructura del mateix amb gent jove, es retirà del cap de l'organització, abandonà la vida política activa, malgrat que la seva influència moral i llur prestigi continuaren influint en les decisions dels nous líders.

Referències[modifica]

  1. Pelling, Henry. The Labour Governments, 1945–51.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clement Attlee Modifica l'enllaç a Wikidata


Precedida per:
Winston Churchill
Primer Ministre del Regne Unit
Escut del Regne Unit

1945 - 1951
Succeïda per:
Winston Churchill