Clement Attlee

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personael Molt Honorable
Clement Attlee
KG OM CH PC FRS
Clement Attlee.jpg
Biografia
Naixement 3 de gener de 1886
England Putney (Londres)
Mort 8 d'octubre de 1967 (84 anys)
England Londres
Causa de mort Pneumònia
Lloc d'enterrament abadia de Westminster
  Primer ministre del Regne Unit
27 de juliol de 1945 – 26 d'octubre de 1951
Monarca Jordi VI
  Vice-Primer Ministre del Regne Unit
19 de febrer de 1942 – 23 de maig de 1945
← càrrec de nova creació
Monarca Jordi VI
  Cap de l'Oposició
25 d'octubre de 1935 – 22 de maig de 1940
Monarca Jordi VI
Primer ministre Stanley Baldwin
Neville Chamberlain
Winston Churchill

23 de maig de 1945 – 26 de juliol de 1946
Monarca Jordi VI
Primer ministre Winston Churchill

26 d'octubre de 1951 – novembre de 1955
Monarca Jordi VI
Elisabet II
Primer ministre Winston Churchill
Anthony Eden
Nacionalitat Regne Unit
Religió Anglicà, posteriorment agnòstic
Educació University College (Oxford)
City Law School
Haileybury and Imperial Service College Tradueix
Activitat
Ocupació Advocat
Ocupador London School of Economics
Partit polític Laborista
Branca militar Exèrcit britànic
Rang militar major
Conflicte Primera Guerra Mundial
Altres
Títol Comte
Cònjuge Violet Attlee
Pare Henry Attlee Tradueix
Germans Thomas Simons Attlee i Bernard Henry Bravery Attlee
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Clement Richard Attlee (Londres, Regne Unit, 3 de gener de 18838 d'octubre de 1967) va ser un polític britànic del Partit Laborista, arribant al càrrec de Primer Ministre del Regne Unit entre 1945 i 1951. Fou distingit amb els títols de primer comte Attlee, primer vescomte Prestwood, cavaller de l'Orde de la Lligacama, l'Orde del Mèrit i l'Orde dels Companys d'Honor formà part del Consell Privat del Regne Unit i soci de la Royal Society.

Va ser líder del Partit Laborista de 1935 a 1955. El 1940, Attlee va entrar al govern de coalició de guerra i sota el lideratge de Winston Churchill, convertint-se, el 1942, en la primera persona que ocupava el càrrec de viceprimer ministre del Regne Unit. Va dirigir el Partit Laborista a una victòria inesperada en les eleccions generals de 1945; formant el primer govern laborista amb majoria absoluta i amb un mandat per implementar les reformes de postguerra. El marge de vots del 12 per cent respecte als conservadors segueix sent el més gran aconseguit per qualsevol partit en una elecció general de la història electoral britànica. El seu govern va aplicar una política keynesiana basada en l'esforç per assolir la plena ocupació i establir un sistema universal de serveis socials. En aquest context, el govern nacionalitzà grans empreses industrials, serveis públics i establí el Servei Nacional de Salut. Aquest programa va ser àmpliament acceptat (consens de postguerra) fins que Margaret Thatcher fou nomenada Primera Ministra britànica. Durant el mandat d'Attlee, una part de l'Imperi Britànic va assolir la independència: l'Índia, el Pakistan, Birmània, Sri Lanka, Jordània i Israel.

Va ser reelegit amb una majoria estreta en les eleccions generals de 1950. L'any següent, Attlee va convocar eleccions generals, esperant augmentar la seva majoria parlamentària. No obstant això, va ser derrotat pels conservadors sota la direcció de Winston Churchill, tot i guanyar en nombre de vots.

En públic, Attlee era modest i sense pretensions, ineficaç en les relacions públiques i amb certa manca de carisma. Els seus punts forts es trobaven darrere dels escenaris, especialment en els comitès on la seva profunditat de coneixement, comportament tranquil, objectivitat i pragmatisme van resultar decisius. Es veia a si mateix com a portaveu de tot el partit i va mantenir amb èxit la pau entre les seves múltiples faccions. Attlee és constantment classificat per acadèmics, crítics i el públic com un dels més importants primers ministres britànics,[1] gràcies al fet d'haver liderat el govern que va establir el modern estat del benestar al Regne Unit i que reconstruí el país després de la Segona Guerra Mundial.

Joventut i coneixement del món obrer[modifica]

Membre d'una família conservadora de classe mitjana, inicià els estudis superiors en la Universitat d'Oxford. Arran d'una visita escolar a un barri obrer de Londres, amb la visió de l'extremada pobresa en què vivia la classe treballadora, començà a interessar-se pels problemes socials.

El 1907 deixà la universitat, en la que no s'havia distingit precisament per llur brillantor, i es posà a treballar de peó. Havent-se traslladat al popular barri obrer d'East End, en ell i residirà fins al 1922. Molt aviat entrà en contacte amb la Societat Fabiana, constituïda principalment per intel·lectuals interessats en la qüestió social i obrers cultes. En els mítings a què assistí pogué escoltar els encesos al·legats de Sidney i Beatrice Webb i de Bernard Shaw, en pro d'una política estatal favorable a la classe treballadora, mitjançant reformes, impostos, educació de les masses obreres, etc.

Atret per aquest ideari, ingressà en les files del Partit Laborista, bona part de la qual els seus membres procedia del fabianisme; per aquell temps treballava com obrer en els molls del Tàmesi i es trobava amb relacions més aviat dolentes amb la seva família, per a qui llurs idees i el seu gènere de vida representaven un clar desafiament als principis de la seva classe.

Primera Guerra Mundial[modifica]

Attlee (al centre) el 1916 amb 33 anys, servint a Mesopotàmia

El 1914 refusà les prerrogatives què, com universitari, la llei l'atorgava i va sol·licitar l'adhesió a l'exèrcit britànic. Inicialment, la seva sol·licitud va ser rebutjada, ja que als 31 anys se'l considerava massa vell; no obstant això, finalment se'l va permetre d'unir-se al setembre, aconseguint el rang de capità en el 6è Batalló, Regiment de South Lancashire, part de la 38a Brigada de la 13a Divisió Occidental, i va ser enviat a combatre a la Batalla de Gal·lípoli, a l'Imperi Otomà. La seva decisió de lluitar va causar una disputa entre ell i el seu germà gran Tom, que, com a objector de consciència, va passar gran part de la guerra a la presó.[2] Tot i caure malalt i patir de primera mà la desfeta britànica de la campanya, sempre cregué que el front de Gal·lípoli era una estratègia encertada que s'hauria d'haver realitzat degudament, des d'aleshores admirà la capacitat militar de l'home que la va concebre, el Primer Lord de l'Almirallat Winston Churchill, fet que serà fructífer pels anys de la Segona Guerra Mundial.

Política local[modifica]

El 1919 inicià llurs activitats com a professor de la London School of Economics, en els molls de l'East End.

Attlee va tornar a la política local en el període immediat de la postguerra, convertint-se en alcalde del Districte Metropolità de Stepney, un dels barris més paupèrrims de Londres, el 1919. Durant el seu temps com a alcalde, el consell va emprendre accions per tractar la qüestió dels llogaters que cobraven lloguers alts però que es negaven a gastar diners en mantenir les seves propietats en condicions habitables. El consistori va fer complir als propietaris les ordenances per reparar la seva propietat. També va nomenar inspectors sanitaris, reduint la taxa de mortalitat infantil i va prendre mesures perquè els aturats trobessin feina.[3]

El 1920, mentre exercia alcalde, va escriure el seu primer llibre, The Social Worker ("El Treballador Social"), on va exposar molts dels principis que conformaven la seva filosofia política i que en els quals s'havien de basar les accions del seu govern en anys posteriors. El llibre va atacar la idea que tenir cura dels pobres s'havia de deixar a la caritat.[4]

Situat políticament[modifica]

A les eleccions generals de 1922, Attlee es va convertir en diputat del Parlament per la circumscripció de Limehouse a Stepney. En aquells moments admirava a James Ramsay MacDonald i li va ajudar a ser elegit com a líder del Partit Laborista en les eleccions internes de 1922. Va servir com a Secretari Privat Parlamentari de MacDonald per al breu parlament de 1922. El seu debut en una oficina ministerial es va produir el 1924, quan va exercir com a Sots secretari d'Estat per a la Guerra en el primer govern laborista de curta durada, liderat per MacDonald, per llurs ja notables dots d'organitzador.[5]

Fou un dels membres de la Comissió Simon, la qual havia d'estudiar la possibilitat d'atorgar autogovern a l'Índia, i romangué en el gabinet "d'Unió Nacional", que havia de fer front a la crisi econòmica de 1929, es retirà a la vida de partit i parlamentària, convertint-se en el virtual líder de l'oposició.

Attlee com a Lord del Segell Privat, visitant una fàbrica de municions el 1941

El 1935 arribà a ser el cap del Partit Laborista, càrrec que ostentaria durant els següents vint anys. En els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, s'oposà a l'esperit apaivagador del Primer Ministre Neville Chamberlain enfront del creixement feixisme continental; defensà la causa de la República durant la Guerra Civil Espanyola, essent un ferm crític de la política de no intervenció que promovia el govern britànic. Va viatjar a Espanya a finals de 1937, visitant el Batalló Britànic de les Brigades Internacionals. Una de les companyies del batalló fou batejada "Major Clement Attlee" en el seu honor.[6]

Ocupava encara el càrrec de líder de l'oposició quan va esclatar la guerra contra l'Alemanya nazi. El desastre que suposà la campanya de Noruega portà a una moció de censura contra Chamberlain el qual, tot i guanyar-la, va quedar políticament qüestionat, i tot indicava que un govern de coalició amb el Partit Laborista era inevitable. Chamberlain resignà del càrrec i, en formar-se el gabinet d'Unió nacional presidit pel nou Primer Ministre, Winston Churchill, Attlee entrà al govern, primer com a Lord del Segell Privat i després, l'any 1942, com a Vice-Primer ministre, càrrec creat expressament. Així mateix, entrà a formar part del Gabinet de Guerra presidit pel Primer Ministre i que incloïa, a banda d'Attlee i de Churchill, dos conservadors i un laborista.

Attlee va mantenir un perfil generalment baix però clau en el govern de guerra, treballant darrere de les escenes i en comitès per assegurar el bon funcionament del govern. En el govern de coalició, tres comitès interconnectats van dirigir el país amb eficàcia. Churchill va presidir els dos primers, el Gabinet de Guerra i el Comitè de Defensa, i Attlee el substituïa en aquests i responia al Parlament en nom del govern durant les absències de Churchill. El mateix Attlee va instituir, i posteriorment va presidir el tercer òrgan, el Comitè del Lord President, que era el responsable de supervisar els afers interns. Com Churchill estava més preocupat per supervisar l'esforç de guerra, aquest acord era adequat pels dos homes. Attlee mateix fou en gran mesura el responsable de crear aquests òrgans amb el suport de Churchill, per tal d'agilitzar la maquinària del govern i abolir moltes comissions. També va actuar com a conciliador al govern, suavitzant les tensions que freqüentment van sorgir entre els ministres laboristes i conservadors.[7][8]

Primer Ministre[modifica]

Attlee amb Jordi VI, reunits després del triomf laborista a les eleccions de 1945

El gabinet d'Unió Nacional va durar fins a la derrota de l'Alemanya Nazi el maig de 1945. Tot i les intencions de Churchill i Attlee de fer-lo durar fins a la derrota del Japó, Herbert Morrisson va deixar clar que això no seria possible, convocant-se eleccions. Com a resultat de les eleccions del 5 de juliol de 1945, que donaren un triomf clamorós i força inesperat al Partit Laborista, Attlee substituí en Churchill en el cap del Govern, en uns moments què, tot i la victòria dels Aliats a Europa, es presentaven com a realment difícils per l'economia i la societat del país.

Com a primer ministre, Attlee va nomenar Hugh Dalton Ministre d'Hisenda, Ernest Bevin Secretari d'Afers Exteriors, i Herbert Morrison Viceprimer Ministre, amb responsabilitat sobre el procés de nacionalitzacions. Així mateix, Stafford Cripps va ser nomenat President de la Junta de Comerç, Aneurin Bevan Ministre de Salut, i Ellen Wilkinson, l'única dona del gabinet d'Attlee, va ser nomenada Ministra d'Educació. El govern d'Attlee es va mostrar com un govern radical i reformador. De 1945 a 1948, es van aprovar més de 200 Actes del Parlament.

Attle amb el president estatunidenc Harry Truman i el líder soviètic Iòsif Stalin a la Conferència de Potsdam, 1945

Poc temps després d'assolir el poder, Attlee assistí a la Conferència de Potsdam, en la que s'establí la divisió d'Europa, es delimiten els camps d'influència de les grans potències i va tenir, en suma, origen inicial la Guerra Freda.

Economia[modifica]

El problema més important que enfrontava el govern d'Attlee va ser l'economia, ja que l'esforç de guerra havia deixat a la Gran Bretanya gairebé en fallida. La guerra havia costat al país una quarta part de la seva riquesa nacional. Les inversions a l'exterior s'havien utilitzat per pagar el cost de la guerra. La transició a una economia de pau i el manteniment de compromisos militars estratègics a l'exterior van provocar problemes continus en l'equilibri del comerç. Això va resultar en el manteniment del racionament dels aliments i altres béns essencials per forçar una reducció del consum en un esforç per limitar les importacions, augmentar les exportacions i estabilitzar la lliura esterlina perquè la Gran Bretanya pogués sortir del seu greu estat financer.

El Secretari d'Afers Exteriors, Ernest Bevin (a l'esquerra), amb Attlee el 1945

L'abrupte final del programa de Prèstec i Arrendament nord-americà l'agost de 1945 va causar gairebé una crisi. Alguns alleujaments van ser proporcionats pel préstec angloamericà, negociat el desembre de 1945. Les condicions associades al préstec incloïen fer la lliura totalment convertible al dòlar dels Estats Units. Quan això es va introduir el juliol de 1947, va provocar una crisi monetària i la suspensió de la convertibilitat després de cinc setmanes. El Regne Unit es va beneficiar del Pla Marshall a partir de 1948, i la situació econòmica va millorar significativament. Una altra crisi de la balança de pagaments el 1949 va forçar al canceller del departament d'economia, Stafford Cripps, a la devaluació de la lliura.[9]

Malgrat aquests problemes, un dels èxits més importants del govern d'Attlee va ser el manteniment de l'ocupació laboral. El govern va mantenir la major part dels controls de guerra en l'economia, incloent-hi el control sobre l'assignació de materials i mà d'obra, i l'atur rarament va superar els 500.000, o el 3% del total de la mà d'obra.

Estat del benestar[modifica]

El govern laborista portà a terme una gran part de les reformes previstes en el programa socialdemòcrata, especialment l'extensió de la seguretat social a tota la població britànica amb la creació del Servei Nacional de Salut (National Health Service) l'any 1949, per part del ministre de salut Aneurin Bevan.

Nacionalitzacions[modifica]

Així mateix, el govern d'Attlee també va dur a terme el seu compromís de nacionalitzar les indústries bàsiques, que com a conseqüència de la guerra moltes d'elles es trobaven en fallida, i serveis públics. El Banc d'Anglaterra i l'aviació civil van ser nacionalitzats el 1946. Les mines de carbó, els ferrocarrils, el transport per carretera i el canals es van nacionalitzar el 1947, els seguiren l'electricitat i el gas el 1948. La indústria de l'acer va ser nacionalitzada el 1951. L'any 1951, aproximadament el 20% de l'economia britànica formava part del sector públic. La nacionalització no va proporcionar als treballadors una major capacitat de decisió en el funcionament de les indústries en què treballaven. No obstant això, va produir importants guanys materials per als treballadors en forma de salaris més alts, reducció de la jornada laboral i millores en les condicions de treball, especialment pel que fa a la seguretat laboral.[10]

Política exterior[modifica]

El fet més destacat de la seva política exterior fou la concessió de la independència a algunes de les zones més desenvolupades políticament de l'Imperi britànic, tot i que no era un objectiu original d'Attlee: l'Índia, Pakistan i Ceilan, incorporant-les a la Commonwealth. Al mateix temps, els britànics es retiraren del Mandat de Palestina. D'altra banda, l'Imperi Britànic va intentar reafirmar-se com a potència mundial desenvolupant el seu propi programa nuclear mentre mantenia unes relacions estretes amb els Estats Units en el context de la Guerra Freda, donant suport entusiasta a la recentment fundada OTAN.

Retir[modifica]

El 1951, derrotats els laboristes en les eleccions generals, Attlee abandonà el poder, mantenint-se com a cap del partit i de l'oposició. El 1955, després d'una viva polèmica en el si del laborisme i davant la necessitat de renovar l'estructura del mateix amb gent jove, es retirà del cap de l'organització, abandonà la vida política activa, malgrat que la seva influència moral i llur prestigi continuaren influint en les decisions dels nous líders. El 1955 accedí a la Cambra dels Lords, després que li fos concedit el títol de Comte Attlee per la reina Elisabet II.

Attlee morí el 8 d'octubre de 1967 de pneumònia, a l'hospital de Westminster.[11] Al seu funeral hi assistiren unes dues mil persones, entre elles el Primer Ministre Harold Wilson i el Duc de Kent en representació de la Reina. Les seves cendres foren enterrades a l'Abadia de Westminster.[12]

Referències[modifica]

  1. Ipsos MORI: Rating British Prime Ministers. Rànquing de primers ministres britànics www.ipsos-mori.com
  2. Beckett, 1998, p. 43–45, 52.
  3. Beckett, 1998, p. 62–63.
  4. The Social Worker Attlee archive.org
  5. Beckett, 1998, p. 74–77.
  6. Beckett, 1998, p. 134–135.
  7. Beckett, 1998, p. 164.
  8. Crowcroft, Robert. «Clement Attlee: enigmatic, out of time – and formidable». Gov.uk. [Consulta: 20 gener 2019].
  9. Thorpe, Andrew. (2001) A History of the British Labour Party, Palgrave; ISBN 0-333-92908-X
  10. Pelling, Henry. The Labour Governments, 1945–51.
  11. Beckett, 1998.
  12. «Prime ministers' funerals from Pitt to Heath». BBC. [Consulta: 19 gener 2019].

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clement Attlee Modifica l'enllaç a Wikidata


Precedit per:
Winston Churchill
Primer Ministre del Regne Unit
Escut del Regne Unit

1945 - 1951
Succeït per:
Winston Churchill