Harold Wilson
 Harold Wilson |
|
|---|---|
 |
|
| Nom original | James Harold Wilson |
| 67è Primer Ministre del Regne Unit 5è de la Reina Elisabet II |
|
| 16 d'octubre de 1964 – 19 de juny de 1970 | |
| Monarca | Elisabet II |
| 69è Primer Ministre del Regne Unit 7è de la Reina Elisabet II |
|
| 4 de març de 1974 – 5 d'abril de 1976 | |
| Dades biogràfiques | |
| Naixement | 11 de març de 1916 Huddersfield, West Yorkshire (Anglaterra) |
| Mort | 24 de maig de 1995 (als 79 anys) Londres (Anglaterra) |
| Nacionalitat | Britànic |
| Religió | Congregacionista |
| Alma mater | Jesus College |
| Activitat professional | |
| Ocupació | Acadèmic |
| Ocupador | Universitat d'Oxford |
| Altres dades personals | |
| Partit polític | Partit Laborista |
| Cònjuge | Mary Baldwin |
| Fills | Robin Wilson |
| Premis i reconeixements | |
 |
|
|
|
|
 |
|
 |
|
James Harold Wilson, Baró Wilson de Rievaulx KG, OBE, FRS, PC (11 de març de 1916 – 24 de maig de 1995). Polític membre del Partit Laborista, fou Primer Ministre del Regne Unit en dues ocasions, entre 1964 i 1970, i entre 1974 i 1976. És considerat per molta gent com un dels polítics més intel·lectuals del segle XX.
Política[modifica | modifica el codi]
Per febrer de 1974, quan ja començaven a notar-se els greus efectes de la crisi econòmica de 1973, es convocaren eleccions generals després d'una vaga dels minaires. Wilson, candidat pel Partit Laborista, guanyà les eleccions per poc. A mesura que avançava l'any la situació econòmica millorà un xic —s'acabà la vaga dels minaires i d'altres mesures d'emergència que havia pres el govern— i Wilson, envalentit pel decurs dels esdeveniments, tornà a convocar eleccions generals, aquesta vegada per al mes d'octubre del 74, novament guanyades pel Partit Laborista, però també per un marge molt estret.
Dimissió[modifica | modifica el codi]
El 16 de març de 1976, Wilson va sorprendre a tot el país anunciant la seva dimissió com a Primer Ministre. En el seu discurs, afirmà que sempre s'havia plantejat abandonar el càrrec als 60 anys i que en aquell moment ja es trobava esgotat físicament i mental. De fet, els seus col·laboradors més propers sabien, des de finals dels anys '60, que Wilson no volia ser Premier més de 8 o 9 anys. Tot i això, la raó més veraç seria que el mateix Wilson havia pres consciència que l'Alzheimer començava a afectar-li, amb símptomes com pèrdua de memòria o falta de concentració.
Poc després del seu anunci oficial, la Reina Elisabet II anà a sopar a la residència del Primer Ministre, al número 10 de Downing Street, per acceptar la seva dimissió. Aquest honor reial només l'havia concedit abans a un altre Premier, com va ser Sir Winston Churchill.
| Precedit per: Alec Douglas-Home |
Primer Ministre del Regne Unit 1964 - 1970 |
Succeït per: Edward Heath |
| Precedit per: Edward Heath |
Primer Ministre del Regne Unit 1974 - 1976 |
Succeït per: James Callaghan |
Fonts[modifica | modifica el codi]
- Simon Ford: Wreckers of Civilisation - The Story of Coum Transmissions & Throbbing Gristle, Black Dog Publishing, 2003.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Harold Wilson |
|
||||||
