Vés al contingut

Terra cremada

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Pous petroliers cremant a Kuwait després de la retirada de les forces iraquianes al 1991

Política de terra cremada és una estratègia militar consistent en destruir tot allò que li pugui ser útil a l'enemic mentre que avança o es retira per una zona.[1] L'origen històric del terme "terra cremada" prové segurament de la pràctica de cremar els camps de cereals durant les guerres i conflictes. És una estratègia en la qual tots els actius que puguin ser emprats per l'enemic són considerats com a objectius, tals com fonts de menjar, transport, comunicacions, recursos industrials i fins i tot la població de la zona. La pràctica és portada a terme per un exèrcit tant al territori enemic com al propi. Pot solapar-se, tot i que no és el mateix, amb la destrucció punitiva dels recursos enemics, que es fa purament per estratègia política més que no pas operacional. Entre les més famoses trobem les realitzades per Sherman contra el Sud durant la Guerra Civil Americana, per Lord Kitchener contra els Bòers, i tant per Ióssif Stalin i com per Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial.

L'estratègia de destruir els subministraments alimentaris de la població civil en una zona de conflicte està prohibida per l'Article 54 del I Protocol de la Convenció de Ginebra de 1977. El passatge en qüestió diu:

« Està prohibit d'atacar, destruir, eliminar o en convertir en inútils objectes indispensables per a la supervivència de la població civil, com els aliments, les zones agrícoles per a la producció d'aliments, collites, bestiar, instaŀlacions d'aigua potable i subministraments i instaŀlacions de regadiu amb el propòsit específic de negar-los pel seu valor de subsistència per a la població civil o per la part adversa, sigui quin sigui el motiu, ja sigui per causar fam entre la població civil, per obligar-los a desplaçar-se, o per qualsevol altre motiu.[2] »

Malgrat estar prohibida, encara és una pràctica militar habitual. El protocol només s'aplica a aquells països que l'han ratificat, encara que hi ha absències notables com els Estats Units, Israel, l'Iran, l'Iraq o el Pakistan.

Ús d'agent taronja per part de les Forces Armades dels Estats Units d'Amèrica durant la Guerra del Vietnam

La tàctica de terra cremada és una acció que vincula els aspectes militars amb els econòmics i fins i tot psicològics d'una estratègia militar. Aquestes accions destructives tenen l'avantatge que no requereixen avenços tecnològics ni una especialització particular per part dels combatents que l'apliquen. Quan s'empra a territori enemic es pretén destruir la voluntat de resistir del mateix mitjançant la intimidació, provocant el patiment a les poblacions locals en destruir les seves propietats i mitjans de subsistència. Si s'aplica al territori propi en retirar-se, l'objectiu és retardar i fins i tot aturat l'avanç enemic en deixar-lo sense recursos que aprofitar o entorpint el seu avanç.

La terra cremada ha estat històricament molt eficaç per a faccions que, d'altra forma, no haurien estat capaces de resistir l'avenç d'exèrcits millor organitzats i més poderosos, tot i que a la guerra moderna la seva utilitat és menor, car tot contingent armat acostuma a carregar amb els seus propis subministraments, en lloc de viure del terreny, com es feia abans. En aquest context, també s'ha emprat la política de terra cremada en la lluita contra moviments guerrillers, a fi de dificultar als insurgents el subministrament i l'ocultació entre la població civil.

Edat antiga

[modifica]

Els escites van fer servir mètodes de terra cremada contra el rei Darios el Gran de Pèrsia. Pastors nòmades, els escites es retiraren a les profunditats de les estepes, destruint els magatzems de menjar i emmetzinant els pous. Com a resultat, Darios va haver de reconèixer la derrota. Un gran nombre dels seus homes van morir de fam i de set.[3]

El general grec Xenofont escriu a l'Anàbasi que els armenis cremaren els seus cultius i magatzems de menjar a mesura que es retiraven davant l'avanç dels Deu Mil.[4]

El mercenari grec Memnó de Rodes suggerí als sàtrapes perses de fer servir polítiques de terra cremada contra Alexandre a mesura que aquest avançava per l'Àsia Menor.[5]

Època romana

[modifica]

Durant la Segona Guerra Púnica al 218-202 aC, els cartaginesos usaren aquest mètode mentre que avançaven per Itàlia. Al final de la Tercera Guerra Púnica al 146 aC, el Senat romà també trià aquest mètode per destruir permanentment la capital cartaginesa, Cartago: els edificis van ser enderrocats, les pedres van ser triturades perquè ni tan sols en quedessin les runes, i els conreus van ser cremats. La història que abocaren sal sobre la terra és apòcrifa.[6]

El sistema de destrucció punitiva de la propietat i de subjugació del poble que acompanyava una campanya militar s'anomenava vastatio.[7] Dos dels primers usos de la terra cremada de què es tenen notícies van tenir lloc durant la Guerra de les Gàl·lies: la primera va tenir lloc quan els celtes helvecis van ser forçats a abandonar les seves llars al sud d'Alemanya i a Suïssa a causa de les incursions d'altres tribus germàniques. Per afegir incentius a la marxa, els helvecis destruïren tot allò que no podien portar amb ells. Després que els helvecis fossin derrotats per una força combinada gal·loromana, els helvecis van haver de reconstruir els seus poblats allà on abans els havien destruït.[8]

El segon cas mostra el seu valor militar actual: durant la Gran Guerra Gàl·lica els gals comandats per Vercingetòrix planejaven atraure els exèrcits romans dins de la Gàl·lia per atrapar-los i destruir-los allà. Amb aquesta finalitat van destruir tots els conreus de França i del Benelux actuals. Efectivament això causà grans problemes als romans, però el triomf romà sobre els gals mostrà que això no va ser prou per salvar la Gàl·lia del jou romà.[9]

Al 363 dC, la invasió de Pèrsia per l'emperador Julià l'Apòstata va ser derrotada mitjançant una política de terra cremada:

« L'extensa regió que s'estén entre el riu Tigris i les muntanyes de Mèdia... tenien un estat molt millorable dels conreus... Julià podia esperar, com a conqueridor, que qui tingués els dos instruments de persuasió a la força, el ferro i l'or, disposaria fàcilment d'una absoluta subsistència davant els temors o l'avarícia dels nadius. Però, en apropar-se els romans, aquella rica esperança s'esvaí de cop i volta. Allà on anessin... s'havien emportat el bestiar, l'herba i el blat estaven consumits pel foc; i, tan aviat les flames havien desaparegut interrompent l'avanç de Julià, es descobrí la melancòlica imatge d'un desert nu i fumejant. Aquest mètode desesperat però efectiu de defensa només es pot executar mitjançant l'entusiasme d'un poble que prefereix la seva independència a la seva propietat; o pel rigor d'un govern arbitrari, que consulta la seguretat pública sense sotmetre's a les seves inclinacions de la llibertat d'escollir.[10] »

L'Edat Mitjana

[modifica]

Període viking

[modifica]

Durant la gran invasió vikinga d'Anglaterra, a què va fer front Alfred el Gran i diversos governants més saxons i gal·lesos, el cabdill viking Hasting a finals del 893 marxà amb els seus homes fins a Chester per a ocupar la fortalesa romana en runes, la qual seria una base excel·lent per atacar el nord de Mèrcia, però els habitants de la zona van destruir totes les collites de la zona per tal que els danesos morissin de fam.[11]

Massacre del nord

[modifica]

A la massacre del nord, la brutal conquesta i subjugació del nord d'Anglaterra feta per Guillem el Conqueridor, els homes de Guillem cremaren pobles sencers entre els rius Humber i Tees, esclavitzant-ne els habitants. Els graners i magatzems van ser destruïts de manera que els supervivents a la matança inicial morís de fam durant l'hivern, quedant aquests reduïts al canibalisme.[12] Entre 100.000 i 150.000 persones van morir, i costà segles recuperar-se dels danys.

Baixa Edat Mitjana

[modifica]
Robert the Bruce

Durant la Guerra dels Cent Anys, tant anglesos com francesos portaren a terme atacs chevauchée sobre el territori enemic per malmetre les seves infraestructures. Robert the Bruce aconsellà emprar aquests mètodes per aturar la invasió d'Escòcia de les tropes d'Eduard I d'Anglaterra, d'acord amb un poema anònim del segle XIV:[13]

...in strait places gar keep all store,
And byrnen ye plainland them before,
That they shall pass away in haist
What that they find na thing but waist.
...This is the counsel and intent
Of gud King Robert's testiment.

El 1336, els defensors de Pilénai, a Lituània, calaren foc al seu castell i se suïcidaren en massa per tal que l'atac dels cavallers teutònics fos una victòria pírrica.[14] L'estratègia va ser àmpliament emprada als principats romanesos de Valàquia i Moldàvia. El Príncep Mircea I de Valàquia l'usà contra els otomans el 1395,[15] i el príncep Esteve III de Moldàvia ho feu mentre que l'exèrcit otomà avançà al 1475 i 1476.[16]

Inicis de l'era Moderna

[modifica]

Els britànics tornaren a fer servir tàctiques de terra cremada al segle xvi a Irlanda, amb comandants com Walter Devereux o Richard Bingham. El més infame d'ells va ser Humphrey Gilbert durant les guerres a Munster a finals de 1560 i 1570.[17]

Guerra dels Trenta Anys

[modifica]

El 1630, el General Mariscal de Camp Torquato Conti estava al capdavant de les forces imperials durant la Guerra dels 30 anys. Forçat a retirar-se davant l'avanç de l'exèrcit suec del rei Gustau Adolf, Conti ordenà a les seves tropes que cremessin cases, destruïssin pobles i causaren tants danys a les propietats com fos possible. Les seves accions van ser recordades així:[18]

« Per venjar-se del duc de Pomerània, el general imperial va permetre les seves tropes, en retirar-se, que portessin a terme qualsevol barbaritat sobre els desafortunats habitants de Pomerània, que ja havien patit massa severament a causa de la seva avarícia. En pretendre eliminar els recursos als suecs, es va robar i saquejar a tot el país; i sovint, quan els imperialistes ja no podien mantenir més temps una plaça, era reduïda a cendres, per tal de no deixar a l'enemic res més que les runes.[19] »

Guerra dels Nou Anys

[modifica]
Article principal: Guerra dels Nou Anys

El 1688, França va atacar el Palatinat Electoral alemany . Els estats alemanys van respondre formant una aliança i reunint una força armada considerable per expulsar els francesos d'Alemanya. Els francesos no s'havien preparat per a aquesta eventualitat. En adonar-se que la guerra a Alemanya no acabaria ràpidament i que la guerra no seria una desfilada breu i decisiva de la glòria francesa, Lluís XIV i el ministre de Guerra, el marquès de Louvois, van decidir una política de terra cremada al Palatinat, Baden i Württemberg. Els francesos tenien la intenció de negar a les tropes enemigues els recursos locals i impedir que els alemanys envaïssin França.[20] El 20 de desembre de 1688, Louvois havia seleccionat totes les ciutats, viles, pobles i castells que es pretenien destruir. El 2 de març de 1689, el comte de Tessé va incendiar Heidelberg, i el 8 de març, Montclar va arrasar Mannheim. Oppenheim i Worms van ser finalment destruïdes el 31 de maig, seguides de Espira l'1 de juny i Bingen el 4 de juny. En total, les tropes franceses van cremar més de 20 ciutats importants, així com nombrosos pobles.[21]

Guerres mogol-maratha

[modifica]

A l'Imperi Maratha, Shivaji Maharaj havia introduït tàctiques de terra cremada, conegudes com a Ganimi Kava.[22] Les seves forces van saquejar comerciants i empresaris de l'Imperi Mongol d'Aurangzeb i van incendiar les seves ciutats, però se'ls va ordenar estrictament que no violessin ni fessin mal als civils innocents i que no causessin cap mena de falta de respecte a cap dels instituts religiosos.[23]

El fill de Shivaji, Sambhaji Maharaj, va ser detestat a tot l'Imperi Mogol per les seves tàctiques de terra cremada fins que ell i els seus homes van ser capturats per Muqarrab Khan i el seu contingent de l'exèrcit mogol de 25.000 homes.[24] L'11 de març de 1689, un grup de cadis mogols va acusar i condemnar Sambhaji a mort per tortura casual, incendi provocat , saqueig i massacres, però sobretot per donar refugi al sultà Muhammad Akbar, el quart fill d'Aurangzeb, que havia demanat l'ajuda de Sambhaji per guanyar el tron mogol de l'emperador, el seu pare. Sambhaji va ser especialment condemnat pels tres dies de devastació comesos després de la batalla de Burhanpur.[25]

Segle XVIII

[modifica]

Gran Guerra del Nord

[modifica]

Durant la Gran Guerra del Nord, Rússia destruí el país davant les forces del rei Carles XII de Suècia.[26]

Genocidi de Sullivan-Clinton

[modifica]

El 1779, el Congrés va decidir derrotar decisivament les quatre nacions aliades britàniques dels iroquesos durant la Guerra de la Independència dels Estats Units amb l'Expedició Sullivan. El general John Sullivan va utilitzar una campanya de terra cremada destruint més de 40 pobles iroquesos i les seves reserves de collites d'hivern, cosa que va provocar moltes morts per fam i fred l'hivern següent.[27]

Revolució Haitiana contra Napoleó

[modifica]

En una carta a Jean-Jacques Dessalines, Toussaint Louverture va exposar els seus plans per derrotar els francesos a la Revolució Haitiana que va començar el 1791 utilitzant terra cremada: "No oblideu, mentre espereu la raó plujosa que ens alliberarà dels nostres enemics, que no tenim cap altre recurs que la destrucció i el foc. Tingueu en compte que la terra banyada amb la nostra suor no ha de proporcionar als nostres enemics el més mínim sustent. Esquinceu els camins amb trets; llenceu cadàvers i cavalls a tots els fonaments, cremeu i aniquileu-ho tot perquè els que han vingut a reduir-nos a l'esclavitud puguin tenir davant dels seus ulls la imatge de l'infern que es mereixen".[28]

Segle XIX

[modifica]

Guerres Napoleòniques

[modifica]

Durant la tercera invasió napoleònica de Portugal el 1810, la població portuguesa es va retirar cap a Lisboa i se li va ordenar que destruís tots els subministraments d'aliments que els francesos poguessin capturar, així com l'alimentació i l'abric en una àmplia franja a través del país. (Tot i que recentment s'havien inventat tècniques efectives de conservació d'aliments, encara no eren aptes per a ús militar perquè encara no s'havia inventat un recipient adequadament resistent.)[29] L'ordre va ser obeïda com a resultat del saqueig francès i el maltractament general dels civils en les invasions anteriors. Els civils preferien destruir qualsevol cosa que s'hagués de deixar enrere, en lloc de deixar-ho als francesos. Quan els exèrcits francesos van arribar a les Línies de Torres Vedras de camí a Lisboa, els soldats francesos van informar que el país "semblava buidar-se davant seu". La baixa moral, la fam, les malalties i la indisciplina van debilitar enormement l'exèrcit francès i van obligar les forces a retirar-se, vegeu també Guerra de desgast contra Napoleó.

La retirada de Napoleó de Moscou

El 1812, l'emperador Alexandre I va aconseguir inutilitzar la invasió napoleònica de Rússia mitjançant una política de terra cremada.[30] A mesura que els russos es retiraven de l'avanç de l'exèrcit francès, van cremar el camp per on passaven (i suposadament Moscou), [31] sense deixar res de valor per a l'exèrcit francès que els perseguia. En trobar-se només amb terres desolades i inútils, la Grande Armée de Napoleó va ser impedit d'utilitzar la seva doctrina habitual de viure de les terres que conqueria. Avançant sense descans malgrat la disminució del nombre de membres, la Grande Armée va patir un desastre a mesura que avançava la invasió. L'exèrcit de Napoleó va arribar a un Moscou pràcticament abandonat, que era una closca famolenca i esquinçada del que havia estat, en gran part a causa de les tàctiques de terra cremada dels russos en retirada. Sense haver conquerit essencialment res, les tropes de Napoleó es van retirar, però la política de terra cremada va tornar a entrar en vigor perquè, tot i que s'havien establert alguns grans dipòsits de subministraments durant l'avanç, la ruta entre tots dos ja havia estat cremada i travessada una vegada. Així, l'exèrcit francès va morir de fam mentre marxava per la ruta d'invasió, amb pocs recursos.[32]

Guerra d'Independència Sud-americana

[modifica]

L'agost de 1812, el general argentí Manuel Belgrano va liderar l'Èxode Jujeny, un desplaçament forçat massiu de persones del que ara són les províncies de Jujuy i Salta cap al sud. L'Èxode de Jujuy va ser dut a terme per les forces patriotes de l'Exèrcit del Nord, que lluitava contra un exèrcit reialista.

Belgrano, davant la perspectiva d'una derrota total i pèrdua territorial, va ordenar a tothom que empaquetés les seves necessitats, incloent-hi menjar i mobles, i que el seguís en carruatges o a peu juntament amb qualsevol bestiar i bèsties de càrrega que pogués suportar el viatge. La resta (cases, collites, reserves d'aliments i qualsevol objecte fet de ferro) havia de ser cremat per privar els reialistes de recursos. L'estricta política de terra cremada el va fer demanar el 29 de juliol de 1812 al poble de Jujuy que "mostrés el seu heroisme" i s'unís a la marxa de l'exèrcit sota el seu comandament "si, com assegureu, voleu ser lliures". El càstig per ignorar l'ordre va ser l'execució, amb la destrucció de les propietats del desertor. Belgrano va treballar per guanyar-se el suport de la població i més tard va informar que la majoria de la gent l'havia seguit voluntàriament sense necessitat de força.

L'èxode va començar el 23 d'agost i va reunir gent de Jujuy i Salta . La gent va viatjar cap al sud uns 250 km i finalment va arribar a la vora del riu Pasaje, a la província de Tucumán, a primera hora del 29 d'agost. Van aplicar una política de terra cremada i així els espanyols van avançar cap a un erm. L'exèrcit de Belgrano va destruir tot el que podia proporcionar refugi o ser útil als reialistes.[33]

Guerra d'Independència Grega

[modifica]

El 1827, Ibrahim Pasha d'Egipte va liderar una força combinada otomana-egípcia en una campanya per aixafar els revolucionaris grecs al Peloponès. En resposta als atacs guerrillers grecs contra les seves forces al Peloponès, Ibrahim va llançar una campanya de terra cremada que va amenaçar la població amb la fam i va deportar molts civils a l'esclavitud a Egipte.[34] Els incendis dels pobles i camps en flames eren clarament visibles des dels vaixells aliats que es trobaven mar endins. Un grup de desembarcament britànic va informar que la població de Messènia estava a prop de la fam massiva.[35] La política de terra cremada d'Ibrahim va causar molta indignació a Europa, cosa que va ser un factor perquè les Grans Potències (el Regne Unit, el Regne de França i l'Imperi Rus) intervinguessin decisivament contra ell a la batalla de Navarino.

Guerra Civil Americana

[modifica]
Les tropes de William Tecumseh Sherman destruint una via fèrria prop d'Atlanta

Durant la Guerra Civil Americana, les forces de la Unió sota el comandament de Philip Sheridan i William Sherman van utilitzar àmpliament aquesta política:[36]

« Els subministraments a l'abast dels exèrcits confederats els considerava tant contraban com armes o municions. La seva destrucció es va aconseguir sense vessament de sang i tendia al mateix resultat que la destrucció d'exèrcits. Vaig continuar aquesta política fins al final de la guerra. Tanmateix, es va desaconsellar i castigar el saqueig promiscu. Sempre es van donar instruccions per portar provisions i farratge sota la direcció d'oficials comissionats que havien de donar rebuts als propietaris, si eren a casa, i lliurar la propietat als oficials dels departaments de quartermaster o comissaria perquè es lliurés com si hagués estat subministrada pels nostres dipòsits del Nord. Però es va destruir molt sense rebuts als propietaris quan no es podia portar dins de les nostres línies i, d'altra manera, hauria anat a donar suport a la secessió i la rebel·lió. Crec que aquesta política va exercir una influència material per accelerar el final. »

El general Sherman va utilitzar aquesta política durant la seva Marxa al Mar.

Un altre esdeveniment, en resposta a l'atac de William Quantrill a Lawrence, Kansas, i les nombroses víctimes civils, inclosa la mort de 150 homes, el general de brigada Thomas Ewing Jr., cunyat de Sherman, va emetre l'Ordre General de l'Exèrcit dels Estats Units núm. 11 (1863) per ordenar l'evacuació gairebé total de tres comtats i mig a l'oest de Missouri, al sud de Kansas City, que posteriorment van ser saquejats i cremats per les tropes de l'exèrcit dels Estats Units.[37] Sota la direcció general de Sherman, el general Philip Sheridan va seguir aquesta política a la vall de Shenandoah de Virgínia i després a les Guerres Índies de les Grans Planes.

Les ruïnes de Richmond, Virgínia , després que fos incendiada pels soldats confederats en retirada l'abril de 1865

Quan les forces del general Ulysses Grant van trencar les defenses de Richmond, Virgínia, el president confederat Jefferson Davis va ordenar la destrucció dels subministraments militars de Richmond. Els incendis resultants es van estendre ràpidament a altres edificis, així com als vaixells de guerra confederats atracats al riu James. Els civils, presos del pànic, es van veure obligats a escapar de la ciutat, que cremava ràpidament.

Guerres dels nadius americans

[modifica]

[[Fitxer:Navajo on Long Walk.gif|miniatura|upright=1|Navajos a la

Durant les guerres amb les tribus natives americanes de l'oest americà, Kit Carson, sota la direcció de James Henry Carleton, va instituir una política de terra cremada, cremant camps i cases i destruint tot el bestiar. Va rebre l'ajuda d'altres tribus índies amb enemistat de llarga data amb els navajos, principalment la tribu ute. Els navajos es van veure obligats a rendir-se a causa de la destrucció del seu bestiar i subministraments d'aliments. A la primavera de 1864, 8.000 homes, dones i nens navajos es van veure obligats a marxar 480 quilòmetres fins a Fort Sumner, Nou Mèxic. Els navajos l'anomenen "Llarga Caminada".

Segona Guerra Bòer

[modifica]

[[Fitxer:VerskroeideAarde1 crop.jpg|miniatura|upright=1|Civils bòers veient com soldats britànics els fan explotar casa amb dinamita després que se'ls haguessin donat 10 minuts per recollir les seves pertinences.]] Durant la Segona Guerra Bòer (1899-1902), les forces britàniques van aplicar una política de terra cremada a les repúbliques bòer ocupades sota la direcció del general Lord Kitchener. Nombrosos bòers, negant-se a acceptar la derrota militar, van adoptar la guerra de guerrilles malgrat la captura de les seves dues capitals. Com a resultat, sota el comandament de Lord Kitchener, les forces britàniques van iniciar una política de destrucció de les granges i les cases dels civils a les repúbliques per evitar que els bòers que encara lluitaven obtinguessin aliments i subministraments.[38] Els no combatents bòers que habitaven les repúbliques (principalment dones i nens) van ser internats en camps de concentració per evitar que proveïssin els guerrillers que encara eren al camp de batalla.[39]

L'existència dels camps de concentració va ser descoberta per l'activista anglesa Emily Hobhouse, que va recórrer els camps i va començar a sol·licitar al govern britànic que canviés la seva política.[40][41] En un intent de contrarestar l'activisme de Hobhouse, el govern britànic va encarregar la Comissió Fawcett, però aquesta va confirmar les conclusions de Hobhouse.[42] El govern britànic va afirmar llavors que percebia els camps de concentració com una mesura humanitària i que es van establir per atendre els no combatents desplaçats fins al final de la guerra, en resposta a les creixents crítiques als camps a Gran Bretanya. Diversos factors, com ara brots de malalties infeccioses, manca de planificació i subministraments per als camps i la superpoblació, van provocar la mort de nombrosos internats als camps.[43] Una dècada després de la guerra, l'historiador PLA Goldman va estimar que 27.927 bòers van morir als camps de concentració, 26.251 dones i nens (dels quals més de 22.000 eren menors de 16 anys) i 1.676 homes, amb 1.421 majors de 16 anys.[44]Es desconeix el nombre de negres africans que també van patir el mateix destí.

Guerres de Nova Zelanda

[modifica]

El 1868, els tūhoe, que havien acollit el líder maori Te Kooti, van ser sotmesos a una política de terra cremada en la qual els seus cultius i edificis van ser destruïts i les persones en edat de combatre van ser capturades.{{sfn|Snaith|2014|p=125}

Segle XX

[modifica]

Primera Guerra Mundial

[modifica]
Ruïnes de l'església de Sant Joan a Péronne , destruïda pels alemanys el març de 1917

Al front oriental de la Primera Guerra Mundial, l'exèrcit imperial rus va crear una zona de destrucció mitjançant una estratègia massiva de terra cremada durant la seva retirada de l'exèrcit imperial alemany a l'estiu i la tardor de 1915. Les tropes russes, retirant-se al llarg d'un front de més de 600 milles, van destruir tot allò que pogués ser útil al seu enemic, inclosos cultius, cases, vies fèrries i ciutats senceres. També van desallotjar per la força un gran nombre de persones. En fer retrocedir les tropes russes a l'interior de Rússia, l'exèrcit alemany va guanyar una gran àrea de territori de l'Imperi rus que ara és Polònia, Ucraïna, Bielorússia, Letònia i Lituània .[45]

A finals de 1916, l'exèrcit britànic va incendiar els camps petrolífers romanesos per evitar que les Potències Centrals els capturessin. Es van cremar 800 milions de litres de petroli.[46]

Al front occidental, el 24 de febrer de 1917, l'exèrcit alemany va fer una retirada estratègica de terra cremada (Operació Alberich) des del camp de batalla del Somme fins a les fortificacions preparades de la Línia Hindenburg per escurçar la línia que havia de ser ocupada. Com que una campanya de terra cremada requereix una guerra de moviment, el front occidental va oferir poques oportunitats per a la política, ja que la guerra va ser majoritàriament un punt mort i es va lliurar principalment a la mateixa zona concentrada durant tota la seva durada.

Guerra Grecoturca

[modifica]
Metges turcs van arribar a una ciutat per rescatar ferits de camí a Esmirna després que les forces gregues abandonessin la ciutat (agost de 1922).

Durant la guerra grecoturca (1919-1922), l'exèrcit grec en retirada va dur a terme una política de terra cremada mentre fugia d'Anatòlia en la fase final de la guerra.[47] L'historiador Sydney Nettleton Fisher va escriure: "L'exèrcit grec en retirada va seguir una política de terra cremada i va cometre totes les ultratges conegudes contra els vilatans turcs indefensos que es trobaven al seu pas".[47]

Norman Naimark va assenyalar que «la retirada grega va ser encara més devastadora per a la població local que l'ocupació".[48]

Segona Guerra Sinojaponesa

[modifica]
Vegeu també: Segona Guerra Sinojaponesa, Massacre de Nanquín
Civils xinesos a punt de ser assassinats

Durant la Segona Guerra Sinojaponesa, l'Exèrcit Imperial Japonès va aplicar una política de terra cremada, coneguda com a "Política dels Tres Tots", que va causar immensos danys mediambientals i d'infraestructures. Va contribuir a la destrucció completa de pobles sencers i a la destrucció parcial de ciutats senceres.[49] L'Exèrcit Nacional Revolucionari Xinès va destruir preses i dics en un intent d'inundar la terra per frenar l'avanç dels soldats japonesos, cosa que va augmentar encara més l'impacte ambiental i va provocar la inundació del riu Groc de 1938. A l'incendi de Changsha de 1938, la ciutat de Changsha va ser incendiada pel Kuomintang per evitar que la riquesa caigués en mans enemigues.[50]

Segona Guerra Mundial

[modifica]
La política de terra cremada de l'Alemanya nazi a la Unió Soviètica el 1943. En aquesta fotografia, feta per una companyia de propaganda de la Wehrmacht , el peu de foto original de 1943 diu: "Rússia. Cases/cabanes en flames al poble".

A l'inici de la Guerra d'Hivern el 1939, els finlandesos van utilitzar la tàctica a prop de la frontera per privar l'Exèrcit Roig soviètic invasor de provisions i refugi per al fred hivern que s'acostava. En alguns casos, els combats van tenir lloc en zones que eren familiars als soldats finlandesos que hi lluitaven. Hi havia relats de soldats que van cremar les seves pròpies cases i parròquies. Una de les parròquies cremades va ser Suomussalmi.[51]

Quan Alemanya va atacar la Unió Soviètica el juny de 1941, molts governs de districte van prendre la iniciativa de començar una política de terra cremada parcial per negar als invasors l'accés als recursos elèctrics, de telecomunicacions, ferroviaris i industrials. Parts de la xarxa telegràfica van ser destruïdes, alguns ponts ferroviaris i de carretera van ser destruïts, la majoria de generadors elèctrics van ser sabotejats mitjançant l'eliminació de components clau i molts pous de mines es van esfondrar.[52]

El procés es va repetir més tard durant la guerra per les forces alemanyes del Grup d'Exèrcits Nord i el Grup d'Exèrcits Don d'Erich von Manstein, que van robar collites, van destruir granges i van arrasar ciutats i assentaments més petits durant diverses operacions militars. La justificació d'aquesta política era que frenaria la persecució de les forces soviètiques obligant-les a salvar els seus propis civils. Les víctimes més conegudes de la política alemanya de terra cremada van ser els habitants de la ciutat històrica de Nóvgorod, que va ser arrasada durant l'hivern de 1944 per cobrir la retirada del Grup d'Exèrcits Nord de Leningrad.

Les tropes finlandeses arriben al poble eclesiàstic de Sodankylä, incendiat pels alemanys, el 1945.

A prop del final de l'estiu de 1944, Finlàndia, que havia fet una pau per separat amb els aliats, va haver de desallotjar les forces alemanyes, que havien estat lluitant contra els soviètics al costat de les tropes finlandeses al nord de Finlàndia. Les forces finlandeses, sota el lideratge del general Hjalmar Siilasvuo, van atacar agressivament a finals de setembre de 1944 tocant terra a Tornio. Això va accelerar la retirada alemanya i, al novembre de 1944, els alemanys havien abandonat la major part del nord de Finlàndia. Les forces alemanyes, obligades a retirar-se a causa d'una situació estratègica general, van cobrir la seva retirada cap a Noruega devastant grans zones del nord de Finlàndia mitjançant una estratègia de terra cremada. Més d'un terç dels habitatges de la zona van ser destruïts i la capital provincial, Rovaniemi, va ser incendiada. Tots els ponts de la província de Lapònia, excepte dos, van ser destruïts i totes les carreteres van ser minades.

Al nord de Noruega, que també estava sent envaïda per les forces soviètiques en persecució de la Wehrmacht en retirada el 1944, els alemanys també van emprendre una política de terra cremada de destruir tots els edificis que poguessin oferir refugi i així interposar un cinturó de "terra cremada" entre ells i els aliats.[53]

El 1945, Adolf Hitler va ordenar al seu ministre d'armament, Albert Speer, que dugués a terme una política nacional de terra cremada, en el que es va conèixer com el Decret de Neró. Speer, que mirava cap al futur, es va resistir activament a l'ordre, tal com havia rebutjat anteriorment l'ordre de Hitler de destruir la indústria francesa quan la Wehrmacht estava sent expulsada de França. Speer va aconseguir continuar fent-ho fins i tot després que Hitler s'adonés de les seves accions.[54]

Durant la Segona Guerra Mundial, l'arada de ferrocarril es va utilitzar durant les retirades a Alemanya, Txecoslovàquia i altres països per impedir l'ús enemic de les vies fèrries destruint-les parcialment.[55]

Guerra d'Alliberament de Malaia

[modifica]

Gran Bretanya va ser la primera nació a emprar herbicides i defoliants (principalment l'agent taronja) per destruir els cultius i els arbustos dels insurgents de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional Malai (MNLA) a Malaia durant l'Emergència Malaia. La intenció era evitar que els insurgents de l'MNLA utilitzessin els arrossars per reaprovisionar-se i utilitzar-los com a cobertura per emboscar els combois de tropes de la Commonwealth que passaven.

Guerra de Goa

[modifica]

En resposta a la invasió de la Goa portuguesa per part de l'Índia el desembre de 1961 durant l'annexió de l'Índia portuguesa, les ordres del president portuguès Américo Tomás van exigir una política de terra cremada perquè Goa fos destruïda abans de la seva rendició a l'Índia.[56]

No obstant això, malgrat les ordres rebudes des de Lisboa, el governador general Manuel António Vassalo e Silva va avaluar la superioritat de les tropes índies i dels subministraments d'aliments i municions de les seves forces i va prendre la decisió de rendir-se. Més tard va descriure les seves ordres de destruir Goa com "un sacrifici inútil" (um sacrificio inútil).

Guerra del Vietnam

[modifica]

Els Estats Units van utilitzar l'Agent Taronja com a part del seu programa de guerra herbicida Operació Ranch Hand per destruir cultius i fullatge per exposar possibles amagatalls enemics durant la Guerra del Vietnam. L'Agent Blau es va utilitzar en arrossars per negar menjar al Viet Cong.

Guerra Civil Guatemalenca

[modifica]

Efraín Ríos Montt va utilitzar la política a les terres altes de Guatemala el 1981 i el 1982, però ja s'havia utilitzat sota l'anterior president, Fernando Romeo Lucas García. En assumir el càrrec, Ríos Montt va implementar una nova estratègia de contrainsurgència que preveia l'ús de terra cremada per combatre els rebels de la Unitat Revolucionària Nacional Guatemalenca. El Pla Victòria 82 era més conegut pel sobrenom dels elements de pacificació rural de l'estratègia, "Fusiles i Frijoles" (Bales i Fesols).[57] Les polítiques de Ríos Montt van provocar la mort de milers de persones, la majoria maies indígenes .

Indonèsia

[modifica]
Part sud de Bandung durant el Mar de Foc de Bandung, 23 de març de 1946

L'exèrcit indonesi va utilitzar el mètode durant la Revolució Nacional Indonèsia quan les forces britàniques a Bandung van donar un ultimàtum als combatents indonesis perquè abandonessin la ciutat. En resposta, la part sud de Bandung va ser incendiada deliberadament en un acte de desafiament quan van abandonar la ciutat el 24 de març de 1946. Aquest esdeveniment es coneix com el Mar de Foc de Bandung (Bandung Lautan Api).[58]

L' exèrcit indonesi i les milícies proindonèsies també van utilitzar el mètode en la crisi de Timor Oriental de 1999. La campanya de terra cremada de Timor Oriental va ser al voltant de l'època del referèndum d'independència de Timor Oriental el 1999.

Guerres Iugoslaves

[modifica]
Article principal: Guerres de Iugoslàvia

El mètode es va utilitzar durant les guerres iugoslaves que van començar el 1991, com ara contra els croates a Eslavònia Oriental per part de l'exèrcit iugoslau,[59][60] i per grups paramilitars serbis;[61] o contra els serbis a Krajina per l'exèrcit croat.[59][60]

Guerra sovièticoafganesa

[modifica]

L'exèrcit soviètic va utilitzar tàctiques de terra cremada contra pobles i llogarets entre 1983 i 1984 durant la Guerra afgano-soviètica per evitar el retorn dels mujahidins mitjançant un genocidi migratori. L'exèrcit soviètic va utilitzar mines extensivament a les províncies frontereres amb el Pakistan per tallar el subministrament d'armes.[62]

Segle XXI

[modifica]

Guerra Civil de Sri Lanka

[modifica]

Durant la Guerra Civil de Sri Lanka del 2009, el Centre d'Informació Regional de les Nacions Unides va acusar el govern de Sri Lanka d'utilitzar tàctiques de terra cremada.[63][64][65]

Guerra civil de Myanmar

[modifica]

Article principal: Guerra civil de Myanmar (2021-present) El març de 2023, l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans va condemnar l' ús per part de l'exèrcit birmà d'una estratègia de terra cremada, que ha matat milers de civils, desplaçat 1,3 milions de persones i destruït 39.000 cases a tot el país des del cop d'estat a Myanmar del 2021, ja que l'exèrcit ha denegat l'accés humanitari als supervivents, ha arrasat pobles sencers i ha utilitzat atacs aeris i bombardejos d'artilleria indiscriminats.[66]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «terra cremada». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 2 maig 2024].
  2. ↑ «PART IV: CIVILIAN POPULATION. Section 1: General Protection Against Effects of Hostilities. Chapter I: Basic Rule and Field of Application» (en anglès). Protocol I Additional to the Geneva Convention, 1977, 14-05-1954 [Consulta: 23 març 2011].
  3. ↑ Cunliffe, Barry. The Scythians: Nomad Warriors of the Steppe (en anglès). Oxford University Press, 2019, p. 257. ISBN 978-0-19-882012-3. 
  4. ↑ Xenophon. «Anabasis» (en anglès). [Consulta: 2 maig 2024].
  5. ↑ Memnon a: William Smith (editor), A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. II Boston: Little, Brown & Comp., 1867, p. 1028-1029
  6. ↑ Ridley, R. T. «To Be Taken with a Pinch of Salt: The Destruction of Carthage» (en anglès). Classical Philology, 81, 2, 1986, pàg. 140–146. JSTOR: 269786.
  7. ↑ Rose, Gregory. «Environmental Terrorism: Not Yet a Crime in International Law». A: Bharat H. Desai (ed.). Envisioning Our Environmental Future: Stockholm+50 and Beyond (en anglès). Amsterdam: IOS Press, 2022-08-24. DOI 10.3233/stal220026. ISBN 978-1-64368-318-8. 
  8. ↑ Billows, Richard A. Julius Caesar: The Colossus of Rome (en anglès). Routledge, 2008-11-28. ISBN 978-1-134-31832-2. 
  9. ↑ «Vercingetorix». penelope.uchicago.edu. [Consulta: 12 novembre 2022].
  10. ↑ Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire, 1788, p. 158. 
  11. ↑ Chapter 2. Alfred, King of the Anglo-Saxons. Amsterdam University Press, 2017-12-31, p. 33–72. DOI 10.1515/9781942401292-005. ISBN 978-1-942401-29-2. 
  12. ↑ Florence of Worcester. The Chronicle of Florence of Worcester: With the Two Continuations; Comprising Annals of English History, from the Departure of the Romans to the Reign of Edward I. (en anglès). H. G. Bohn, 1854, p. 174. 
  13. ↑ Fraser, George MacDonald. The Steel Bonnets (en anglès). Knopf, 1972. ISBN 978-0-394-47049-8. 
  14. ↑ dhwty. «Mass suicide at Pilenai: Lithuanian Defenders Choose Death over Enslavement» (en anglès). Ancient Origins, 03-04-2015. Arxivat de l'original el 2024-02-18. [Consulta: 2 maig 2024].
  15. ↑ Angell, Norman. Peace Theories and the Balkan War (en anglès). Kessinger Publishing, 2004-06-01. ISBN 978-1-4191-4050-1. 
  16. ↑ Eagles, Jonathan. Stephen the Great and Balkan Nationalism: Moldova and Eastern European History (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2013-10-25. ISBN 978-0-85773-458-7. 
  17. ↑ Manning, Roger B. The Irish wars (en anglès). Oxford University PressOxford, 2006-05-25, p. 3–23. DOI 10.1093/acprof:oso/9780199261499.003.0001. ISBN 978-0-19-926149-9. 
  18. ↑ Schiller, Friedrich. History of the Thirty Years' War (en anglès). Harper, 1846. 
  19. ↑ Schiller, 1799.
  20. ↑ Childs i Childs, 1991, p. 17.
  21. ↑ Lynn, 2013, p. 198.
  22. ↑ Roy, 2020, p. 14.
  23. ↑ Desāī, 2003, p. 351.
  24. ↑ Mehta, 2005, p. 49.
  25. ↑ Richards, 1993.
  26. ↑ Tucker, Spencer. A Global Chronology of Conflict [6 Volumes: From the Ancient World to the Modern Middle East] (en anglès). Bloomsbury Academic, 2010, p. 704. ISBN 978-1-85109-667-1. 
  27. ↑ Hardenbergh, McKendry i Griffis, 2010.
  28. ↑ Grey, 2022.
  29. ↑ Pivka, 2013.
  30. ↑ Riehn, 1990, p. 321.
  31. ↑ Chandler, 1966, p. 813.
  32. ↑ Kuhn, 2008.
  33. ↑ Thomas, 2015.
  34. ↑ Bostock, 2010, p. 155.
  35. ↑ Blackmore, 2014, p. 306.
  36. ↑ Grant, 2017.
  37. ↑ Pringle, 2010, p. 20-25.
  38. ↑ Downes, 2007.
  39. ↑ sahistory, 2008.
  40. ↑ Hobhouse, 1901.
  41. ↑ Hobhouse, 1907.
  42. ↑ Fawcett, 1901.
  43. ↑ Doel, 2017, p. 60.
  44. ↑ rootsweb, 1999.
  45. ↑ Hochschild, 2011.
  46. ↑ Dologa, 2020.
  47. ↑ 47,0 47,1 Fisher, 1959.
  48. ↑ Naimark, 2002, p. [Terra cremada, p. 46, a Google Books 46].
  49. ↑ Todd, 2016.
  50. ↑ Taylor, 2009, p. 158.
  51. ↑ Tuunainen, 2016, p. 112.
  52. ↑ Gilbert, 1989, p. 241–242.
  53. ↑ Derry, 1972.
  54. ↑ Kershaw, 2000, p. 785.
  55. ↑ Forczyk, 2016, p. 6.
  56. ↑ goacom, 2012.
  57. ↑ Schirmer, 1998.
  58. ↑ Sitaresmi, 1946.
  59. ↑ 59,0 59,1 Dyker i Vejvoda, 2014, p. 213-.
  60. ↑ 60,0 60,1 Pavkovic, 2000, p. 154–.
  61. ↑ Mojzes, 2016, p. 166–.
  62. ↑ Kakar, 1995, p. 257.
  63. ↑ unric, 2017.
  64. ↑ Finch, 2013.
  65. ↑ Tisdall, 2010.
  66. ↑ un.org, 2023.

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Terra cremada
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Terra_cremada&oldid=36731785»