Figuera de moro
Opuntia ficus-indica  | |
|---|---|
_-_106_(50998375682).jpg) | |
| Dades | |
| Font de | figa de moro i oli de llavor de figa de moro |
| Període | |
Recent
| |
| Estat de conservació | |
| Dades insuficients | |
| UICN | 151706 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Caryophyllales |
| Família | Cactaceae |
| Tribu | Opuntieae |
| Gènere | Opuntia |
| Espècie | Opuntia ficus-indica Mill., 1768 |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Cactus ficus-indica |
| Sinònims |
|
La figuera de moro és una planta del gènere Opuntia, originària d'Amèrica però ara estesa per altres àrees del planeta.[1]
Té molts noms populars, figuera de pala o palera al País Valencià,[2] figuera d'Índia al Camp de Tarragona, Priorat, Eivissa i l'Alguer, figuerassa, figuera de Maó a la Catalunya del Nord i figuera de pic a Eivissa.[3] El nom del gènere prové de la ciutat grega Lòcrida Opúncia (Λοκροὶ Ἐπικνημίδιοι) i l'epítet del binomi prové del llatí ficus indica «figuera de l'Índia», encara que no prové de l'Índia, sinó de Mèxic.
Morfologia[modifica]
És un arbust de tiges carnoses, molt ramificat, amb les branques constituïdes per articles de forma el·líptica, aplanats, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d'amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora, ja que les fulles són molt menudes, d'uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una petita àrea circular, apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d'altres de molt petites, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.
Les flors van del color groc al vermell passant per tota una gamma dels taronges. Són grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals. La floració s'esdevé entre maig i juliol.
El fruit, anomenat figa de moro (o figa de pala), és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, vermellosa quan és madura i comestible, de gust suau i apreciada com a postre refrescant. La fructificació es fa entre els mesos de juny i agost.
Localització[modifica]
La figuera de moro és originària dels deserts del nord de Mèxic,[4] on es coneix com a nopal. S'ha estès a altres parts del planeta per l'acció de l'home.
Actualment es troba plantada en talussos i marges assolellats, sovint per a fer tanques, a gairebé tot el litoral mediterrani. Als Països Catalans ha esdevingut subespontània des de la costa nord fins al migjorn valencià. És comuna a les Illes Balears. Figura a la llista de les 100 espècies invasores més nocives d'Europa.[5][6]
Ús[modifica]
Les figues de moro es cullen a la darreria de l'estiu i a la tardor. Cal anar proveït de guants per a fer-ne la collita. Un cop pelades, es mengen fresques, però també se'n prepara xarop i arrop, formes en què s'eviten els pinyols. A Mèxic, on l'anomenen nopal, se'n mengen també les pales tendres.[4]
Un altre ús, que motivà en gran part la difusió a les Canàries, el Nord d'Àfrica i el Mediterrani, és la cria de cotxinilles per a la producció d'un pigment vermell, el carmí, utilitzat entre altres coses com a colorant alimentari.[7]
Bibliografia[modifica]
- Duran, Núria; Morguí, Mercè; Sallés, Mercè. Plantes silvestres comestibles. Barcelona: ECSA, juny del 2004, p. 84 (Pòrtic Natura, núm. 20). ISBN 84-7306-467-4.
Referències[modifica]
- ↑ «Figuera de moro». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «palera». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
- ↑ «Figuera de moro». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ 4,0 4,1 Folch, Ramon [et al.].. Biosfera. 4. Deserts. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, S.A., 1977. ISBN 84-7739-555-1.
- ↑ «100 of The Worst» (en anglès). Daisie, 2012.
- ↑ Andreu, Jara; Pino, Joan. «Annex 1: Llista d'espècies invasores de Catalunya». A: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (Creaf) (ed.). El projecte EXOCAT - Informe 2013 (pdf). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2013, p. 20.
- ↑ Folch, Ramon [et al.].. Biosfera. 6. Selves temperades. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, S.A., 1977, p. 311. ISBN 84-7739-555-1.
