Figuera de moro

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Figuera de moro
(Recent)
Indian Fig - Opuntia ficus-indica.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Domesticat
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Caryophyllales
Família: Cactaceae
Gènere: Opuntia
Subgènere: Opuntia
Espècie: O. ficus-indica
Nom binomial
Opuntia ficus-indica
(L.) Mill.
Sinònims

Opuntia vulgaris
Opuntia maxima

La figuera de moro és una planta del gènere Opuntia, originària d'Amèrica però ara estesa per altres àrees del planeta.[1]

A les zones de parla catalano-valencià, té molts noms populars, entre d'altres: figuera de pala o figuera palera al País Valencià, figuera d'Índia (Camp de Tarragona, Priorat, Eivissa i l'Alguer), figuerassa, figuera de Maó a la Catalunya del Nord o figuera de pic a Eivissa.[2] El nom del gènere prové de la ciutat grega Lòcrida Opúncia (Λοκροὶ Ἐπικνημίδιοι) i l'epítet del binomi prové del llatí ficus indica «figuera de l'Índia».

Morfologia[modifica | modifica el codi]

És un arbust de tiges carnoses, molt ramificat, amb les branques constituïdes per articles de forma el·líptica, aplanats, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d'amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora, ja que les fulles són molt menudes, d'uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una petita àrea circular, apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d'altres de molt petites, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.

Les flors són grogues, grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals. La floració s'esdevé entre maig i juliol.

El fruit, anomenat figa de moro, és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, vermellosa quan és madura. La fructificació es fa entre els mesos de juny i agost.

Localització[modifica | modifica el codi]

La figuera de moro és originària dels deserts del nord de Mèxic,[3] on es coneix com nopal. S'ha estès a altres parts del planeta per l'acció de l'home.

Actualment es troba plantada en talussos i marges assolellats, sovint per a fer tanques, a gairebé tot el litoral mediterrani. Als Països Catalans ha esdevingut subspontània des de la costa nord fins al migjorn valencià. És comuna a les Illes Balears. Figura a la llista de les 100 espècies invasores més nocives d'Europa.[4][5]

Ús[modifica | modifica el codi]

Les figues de moro es cullen a la darreria de l'estiu i a la tardor. Cal anar proveït de guants per a fer-ne la collita. Un cop pelades, es mengen fresques, però també se'n prepara xarop i arrop, formes en què s'eviten els pinyols. A Mèxic se'n mengen també les pales tendres.[3]

Un altre ús, que motivà en gran part la seva difusió a les Canàries, el Nord d'Àfrica i el Mediterrani, és la cria de cotxinilles per a la producció d'un pigment vermell, el carmí, utilitzat entre altres com a colorant alimentari.[6]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Duran, Núria; Morguí, Mercè; Sallés, Mercè. Plantes silvestres comestibles. Barcelona: ECSA, juny del 2004, p. 84 (Pòrtic Natura, núm. 20). ISBN 84-7306-467-4. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Figuera de moro». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Figuera de moro». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  3. 3,0 3,1 Folch, Ramon [et al]. Biosfera. 4. Deserts. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, S.A., 1977. ISBN 84-7739-555-1. 
  4. «100 of The Worst» (en anglès). Daisie, 2012.
  5. Andreu, Jara; Pino, Joan. «Annex 1: Llista d’espècies invasores de Catalunya». A: Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (Creaf) (ed.). El projecte EXOCAT - Informe 2013 (pdf). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2013, p. 20. 
  6. Folch, Ramon [et al]. Biosfera. 6. Selves temperades. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, S.A., 1977, p. 311. ISBN 84-7739-555-1.