Fil·lis i Aristòtil

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'obra artísticaFil·lis i Aristòtil

Modifica el valor a Wikidata
Tipusllegenda i tòpic literari Modifica el valor a Wikidata

Fil·lis i Aristòtil és un conte moral medieval d'origen asiàtic[1] sobre el triomf d'una dona seductora, Fil·lis, sobre el major intel·lecte masculí conegut, el filòsof grec Aristòtil, que més endavant es va convertir en un text cristià per avisar els homes de la malícia i perversitat de les dones. És una de les diverses històries sobre el tòpic literari del Weibermacht («poder de les dones») d'aquella època. A partir d'un relat oral i popular, es van escriure diverses proses i contes d'origen francès i alemany des del segle XII. Entre les primeres versions conegudes hi ha la francesa Lai d'Aristote, un lai d'amor cortès de 1220.

La història de la dominatrix i del filòsof, finalment amb Fil·lis completament nua, també va ser recollida per artistes a partir del segle XII, en mitjans des de l'escultura en pedra a les esglésies fins a peces de fusta o d'ivori, tèxtils com catifes i tapissos, gravats, pintures a l'oli, aiguamans i vitralls. Els artistes atrets pel tema van ser, entre altres, Hans Baldung, Albrecht Dürer, Bartholomeus Spranger, Lucas Cranach el Vell i Alessandro Turchi.[2]

Història[modifica]

La història varia segons la narració, però el nucli és el següent: Aristòtil aconsella al seu alumne Alexandre el Gran que eviti Fil·lis (o Campaspe), la seductora amant del seu pare, el rei Filip II de Macedònia, tot i que el propi Aristòtil se sent captivat per ella. Fil·lis accepta muntar-lo, amb la condició que faci el paper de dominatrix, a la vegada que li ha explicat en secret a Alexander què passarà, demostrant que els encants d'una dona poden superar fins i tot la saviesa del filòsof més important. Fil·lis també es descriu com l'amant o possiblement l'esposa d'Alexandre, en lloc de la del seu pare.[3][4][5]

Segons el Museu del Louvre, la història totalment inventada deriva de l'obra del teòleg Jacques de Vitry al segle XIII.[2][6] L'obra Lai d'Aristote es coneix a partir de manuscrits que daten des de l'any 1220, atribuïts pels estudiosos al poeta normand Henri d'Andeli.[7][8]

El 1386, el poeta anglès John Gower va incloure un resum del conte a la seva Confessio Amantis, una col·lecció d'històries d'amor immoral explicades en versos, on Gower fa broma amb que la lògica i els sil·logismes del filòsof no el salven:

I syh there Aristotle also,
Whom that the queene of Grece so
Hath bridled, that in thilke time
Sche made him such a Silogime,
That he foryat al his logique;
Ther was non art of his Practique,
Thurgh which it mihte ben excluded
That he ne was fully concluded
To love, and dede his obeissance.

També al segle XIV, el dominicà John Herold va escriure una versió llatina de la història,[9][10] i al segle XV, va aparèixer a la comèdia alemanya Ain Spil van Maister Aristotiles.[2][11]

Comparació de les versions francesa i alemanya
Element del conte Lai d'Aristote (francès)[12] Aristoteles und Phyllis (alemany)[13]
Alexandre és un rei victoriós, conqueridor de l'Índia és un jove a la cort del seu pare
La jove només s'anomena «l'índia» és Fil·lis, de naixement noble, al seguici de la reina
Situació: Alexandre és renyat per Aristòtil per negligir el seu deure com a cap d'estat i de l'exèrcit ignora l'ordre del rei de no veure la seua amant, com havia demanat Aristòtil per no concentrar-se en les seves lliçons
La jove decideix venjar-se del filòsof decideix venjar-se del filòsof
L'acord: Aristòtil promet que parlarà amb Alexandre en nom d'ella, a canvi dels seus favors li demana que passi la nit amb ell, a canvi de diners
L'escena de la seducció té lloc en un jardí té lloc en un jardí
Cavalca a l'esquena d'Aristòtil observat per un Alexandre rient observat per la reina i el seu seguici mentre Fil·lis insulta Aristòtil
Al final, Aristòtil s'excusa davant d'Alexandre, dient:
Amour vainc tot, & tot vaincra
tant com le monde durera
(«L'amor ho venç tot, i tot ho vencerà mentre duri el món») 		fuig a un país llunyà, on medita sobre la maldat de l'enginy femení

Representacions[modifica]

La història moral de la dominatrix que va burlar-se del famós filòsof es va fer popular a tota l'Europa medieval.[4] Artistes com Julio Ruelas van continuar adaptant el tema de Fil·lis i Aristòtil. Oscar Kokoschka en va produir una versió el 1913.[14] El 2020, l'escriptora Irene Solà va presentar l'exposició transdisciplinar «Hi ha una història d'una dona que» sobre la caça de bruixes amb 80 imatges de dones muntant homes extretes de diferents contextos, una crítica irònica del mite de Fil·lis i Aristòtil des d'una mirada contemporània.[15]

Referències[modifica]

  1. ↑ Otero Vidal, Mercè. «Som les hereves de les bruixes», 08-10-2020. [Consulta: 31 agost 2023].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Phyllis and Aristotle | The Triumph of Seduction over Intellect». Louvre. [Consulta: 22 març 2018].
  3. ↑ «Aristotle and Phyllis». Art Institute of Chicago. [Consulta: 22 març 2018].
  4. ↑ 4,0 4,1 Smith, Justin E. H.. «Phyllis Rides Aristotle». Justin E. H. Smith, 02-04-2013. [Consulta: 31 març 2018].
  5. ↑ «Aristotle Plays Horsey and Other Strange Tales». Classical Wisdom Weekly, 10-03-2014. [Consulta: 31 març 2018].
  6. ↑ «Object Lesson: Did Aristotle Really Humiliate Himself for Phyllis?». The National Endowment for the Humanities. [Consulta: 13 agost 2023].
  7. ↑ Wathelet-Willem, Jeanne «Henri d'Andeli. Le Lai d'Aristote, publié d'après tous les manuscrits par Maurice Delbouille». Revue belge de Philologie et d'Histoire, 31, 1, 1953, pàg. 84–87.
  8. ↑ François Zufferey, "Un problème de paternité: le cas d'Henri d'Andeli. II. Arguments linguistiques", Revue de linguistique romane, n° 68, 2004, pp. 57–78, and "Henri de Valenciennes, auteur du Lai d'Aristote et de la Vie de saint Jean l'Évangéliste", in Revue de linguistique romane, n° 69, 2004, pp. 335–358.
  9. ↑ Sarton, George Isis, 14, 1930, pàg. 8–19. DOI: 10.1086/346483.
  10. ↑ «Phyllis and Aristotle» (en latin). Arxivat de l'original el 22 novembre 2012. [Consulta: 1r abril 2018].
  11. ↑ Briski, Marija Javor. Winkelman, Johan H.. Eine Warnung vor dominanten Frauen oder Behajung der Sinnenlust? Zur Ambivalenz des 'Aristoteles-und-Phyllis-Motivs' as Tragezeichen im Spiegel deutscher Dichtungen des späten Mittelalters (en alemany). Rodopi, 2004, p. 37–66. ISBN 90-420-1952-2. 
  12. ↑ Twenty-Four Lays from the French Middle Ages. Liverpool University Press, 2017, p. 130–133. ISBN 978-1-78138-368-1. 
  13. ↑ Jeep, John M. Routledge Revivals: Medieval Germany (2001): An Encyclopedia. Taylor & Francis, 2017, p. 22–23. ISBN 978-1-351-66540-7. 
  14. ↑ Hayton, Darin. «The Curious History of Phyllis on Aristotle». [Consulta: 1r abril 2018].
  15. ↑ Oliver, Conxita. «Irene Solà, històries de bruixes entre l'art i la literatura». El Temps de les Arts, 18-08-2020. [Consulta: 31 agost 2023].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fil·lis i Aristòtil
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fil·lis_i_Aristòtil&oldid=33288327»