Germans Baschet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El cristall Baschet, un dels instruments creats pels germans Baschet.

Els germans Baschet són dos germans francesos, Bernard Baschet, enginyer (nascut el 24 d'agost de 1917), i François Baschet, escultor (nascut el 30 de març de 1920), que des dels anys 50 del segle XX han col·laborat en la creació d'escultures sonores i d'instruments musicals, entre els quals destaquen el cristall Baschet i el clavinimbus.

Els germans Baschet, basant-se en extensos estudis d'acústica i organologia aplicats a l'escultura, van generar nous instruments musicals i van crear una nova disciplina a mig camí entre la el món de la ciència i el de l'art: l'Escultura Sonora.[1]

Un element característic en molts d'aquests instruments de nova creació és l'amplificador, la part de l'instrument que amplifica i radia la vibració, que pot estar format per planxes en el cas del cristall, o fins i tot per un coixí d'aire en el cas de la guitarra inflable. Els germans Baschet s'han preocupat també per la pedagogia de la música, i cap als anys 70 van desenvolupar, juntament amb els seus col·laboradors, l'Instrumentarium Pédagogique Baschet, un conjunt d'instruments orientat a l'ensenyament musical dels més menuts.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Els inicis[modifica | modifica el codi]

Bernard Baschet va néixer el 24 d'agost de 1917 a París, i François Baschet va néixer el 30 de març de 1920, també a París. Eren el tercer i el quart d'una família de cinc germans.

Bernard va iniciar estudis de música i de pintura, que va abandonar. Durant la Segona Guerra Mundial va estudiar una carrera d'enginyeria. Posteriorment s'establí al sud de França on s'ocupava d'un taller de fusteria.

François havia volgut ser artista, però pels advertiments del seu pare va estudiar administració d'empreses a la universitat. Després de la Segona Guerra Mundial l'exèrcit francès el va destinar a l'Argentina, fins al 1952, quan va decidir viatjar pel món fent de músic, cantant amb l'acompanyament d'una guitarra.

En pro d'un equipatge lleuger, François va fer la seva primera creació acústica, la guitarra inflable, on la caixa de ressonància era substituïda per un globus inflable (de fet, un coixí de càmping); a més, el mànec era plegable. L'any 1952 va tornar a París, on va patentar aquesta guitarra. Amb la intenció de millorar-la es va interessar pels fonaments de l'acústica dels instruments musicals, i va començar a realitzar tota mena d'experiments acústics, alhora que inicià estudis d'escultura. Mentrestant Bernard havia començat a escoltar la música electrònica emergent en aquella època i es va adonar que hi havia un món nou per descobrir, de manera que va proposar al seu germà François deixar de banda l'escultura clàssica i col·laborar en el disseny de nous instruments musicals.

La col·laboració[modifica | modifica el codi]

A inicis dels anys cinquanta del segle XX, els germans Bernard i François Baschet van plantejar un dubte raonable que consistia a demanar-se quin sentit tenia tocar la música del segle XX amb instruments del segle XVIII. Si el corrent de la interpretació historicista de la música antiga, que començava a desenvolupar-se en aquells anys, propugnava que les obres de cada període s’havien de tocar amb els instruments i les tècniques pròpies de cada època per assolir la màxima fidelitat, no caldria fer el mateix amb la música del nostre temps? Amb aquesta premissa, doncs, els germans Baschet van investigar els materials i els procediments més adients per crear una sèrie de nous instruments que fossin realment contemporanis i representatius de la societat en què vivien i que, alhora, obrissin noves vies d’expressió i eixamplessin els horitzons musicals i artístics. Però a diferència d’altres tendències del moment –com la música concreta, que experimentava amb els materials sonors enregistrats, o la música electrònica, que aprofitava els avenços tecnològics per aplicar-los a tota mena d’instruments i dispositius musicals–, els pioners francesos es van centrar en l’estudi de l’acústica musical per generar una nova i àmplia família d’instruments.[2]

A partir de 1952, els germans Baschet van estudiar els instruments musicals existents i van invertir aquest coneixement en la creació de dotzenes d'estructures sonores, o escultures sonores. Aquests instruments, amb un aspecte sorprenent, estan manufacturats amb acer i alumini, i amplificats amb grans planxes còniques de metall. Normalment són instruments fàcils de tocar, fins i tot per gent poc experta. Un exemple d'això és la Font Musical Hemisfair, que consisteix en una sèrie de pals en la part superior dels quals hi ha grups de difusors de so cònics, i, sobre ells, cercles de pues de metall. El so es genera per dolls d'aigua dirigits pels observadors.

El 1954 els germans Baschet van conèixer una parella de músics, Jacques Lasry, pianista i compositor, i Yvonne Lasry, organista. Els quatre van formar l'associació Structures Sonores Lasry-Baschet. Van fer els seus primers concerts el 1955, amb un cert èxit. El 1960 Jean Cocteau els va demanar música per al seu film Le testament d'Orphée. Van realitzar una gira, apareixent en programes de televisió, com ara The Ed Sullivan Show. El 1965 van celebrar una exposició al Museu d'Art Modern de Nova York, que va adquirir una de les escultures dels Baschet.

En la dècada del 60 els Lasry van emigrar a Israel. El 1977 Bernard va conèixer Michel Deneuve, un músic, que es va unir a ells en una nova associació, i els va ajudar en la creació d'instruments, treballant especialment amb el cristall.

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • Les Sculptures Sonores - The First Fifty Years, FMR Records, CD, 1999.
  • 4 Espaces Sonores (amb Michel Deneuve i Alain Dumont), 1982.
  • Structures for Sound, Museum of Modern Art, vinil 10", 1965.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • François Baschet, Les Sculptures Sonores. The Sound Sculptures of Bernard and François Baschet. Soundworld Publishers, Chelmsford, 1999.
  • François Baschet, Mémoires sonores (amb prefaci de Yehudi Menuhin). L'Harmattan, Paris, 2007. ISBN 978-2296033832
  • Danièle Frauensohn et Michel Deneuve, Bernard Baschet: chercheur et sculpteur de sons. L'Harmattan, Paris, 2007. ISBN 978-2296041714

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ruiz i Carulla, Martí. Escultura Sonora Baschet. Arxiu documental i classificació d'aplicacions per al desenvolupament de formes artístiques. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2015, p. 498 [Consulta: 21 juny 2016]. 
  2. de la Riva, Pere «El Clavinimbus: experimentant nous instruments». TEMPORADA 2015-2016 IX CICLE ‘LA MÚSICA DEL MUSEU’. Museu de la Música, 13-03-2016.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]