Grec italiota
| Tipus | dialecte  |
|---|---|
| Dialecte de | grec modern |
| Ús | |
| Autòcton de | Griko people (en)  |
| Estat | Itàlia |
 | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües hel·lèniques grec modern | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
| Codis | |
| Glottolog | apul1236 |
| Història de la llengua grega (vegeu també: Alfabet grec) | ||
| Protogrec (cap al 2000 aC) | ||
|---|---|---|
| Micènic (aprox. 1600-1100 aC) | ||
| Grec antic (aprox. 800-300 aC) | ||
| Arcadoxipriota | Àtic | Dòric | Eòlic | Jònic | Nord-occidental Grec homèric | Antic macedoni (possible) | ||
| Koiné (a partir del 300 aC) | ||
| Medieval (330-1453) | ||
| Modern (des del 1453) | ||
| Dialectes: Capadoci | Cretenc | Demòtic | Griko salentino Ievànic (judeogrec) | Katharévussa | Pòntic | Tsacònic | Xipriota | ||
El grec italiota (en grec: κατωιταλιώτικα, katoitaliótika) és una varietat del grec parlada a dues regions del sud d'Itàlia: el Salento i la Calàbria; aquestes varietats són conegudes com a grec salentí i grec calabrès.[1] També és anomenat griko i grecànic (en italià: grecanico), per bé que sovint aquests termes es reserven específicament per la variant calabresa (grecànic)[2] i la variant salentina (griko).[1]
El grec italiota està en situació de minorització lingüística, en tant que és parlat solament per una part (entre 2.500 i 20.000) dels habitants de les poblacions on és autòcton, que al seu torn són, sobretot, parlants d'edat avançada. A més, la seva extensió és força reduïda, fruit del seu retrocés històric: es parla a poc més d'una dotzena de viles de la Calàbria i el Salento. A Calàbria, les poblacions grecòfones són Roccaforte del Greco, Roghudi, Gallicianò, Chorio, Condofuri, Bova, Bova Marina i Melito di Porto Salvo, que conformen l'anomenada Bovèsia, el país dels grecs de la Calàbria; al Salento, les poblacions grecòfones són Martano, Calimera, Martignano, Sternatia, Zollino, Corigliano d'Otranto, Soleto, Melpignano i Castrignano dei Greci, que conformen l'anomenada Grècia Salentina, el país dels grecs del Salento.[3]
No hi ha consens històric pel que fa a l'origen del grec italiota: descendent del grec parlat a les colònies de la Magna Grècia fundades a partir del segle viii aC, o bé producte de l'ocupació de l'Imperi d'Orient a l'alta edat mitjana, que durà del segle vi al segle xi.[4] Entre els acadèmics que han estudiat la qüestió i s'han posicionat hi ha, per una banda, Gerhard Rohlfs, seguit sobretot per lingüistes i historiadors grecs, com Iorgios Khatzidakis, Stylianós Kapsomenos, Agapitós Tsaponakis i Stamatis Karatzàs, partidaris de la tesi de la Magna Grècia; per altra banda, els italians Giuseppe Morosi, Oronzo Parlangeli i Rocco Aprile, partidaris de la tesi medievalista.[5] A favor de la primera tesi hi ha la conservació de certs trets lingüístics perduts en grec comú, entre els quals elements de possible origen dòric; a favor de la segona, la presència de nombroses innovacions compartides amb el grec comú i desconegudes en fases més antigues. En fi, també hi ha autors que han volgut conciliar totes dues tesis: que a una població grecòfona que es remuntava a l'època de la colonització grega s'afegí una gran influència durant el domini constantinopolità.[3]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Romano, Antonio. «In Salento e Calabria le voci della minoranza linguistica greca». Treccani.it, 09-11-2011.
- ↑ Cociancich, Pietro. «Il grecanico: un po’ di Grecia in Calabria». Patrimoni Linguistici.
- ↑ 3,0 3,1 Minniti Gònias, Domenica. «Lingue sotto il tetto d'Italia. Le minoranze alloglotte da Bolzano a Carloforte - 12. Le isole grecofone in Calabria e in Puglia». Treccani.it, 03-04-2019.
- ↑ Panov, Vladimir; Golovko, Ekaterina «Salentino Dialect, Griko and Regional Italian: Linguistic Diversity of Salento». Working Papers of the Linguistics Circle of the University of Victoria, 23, 2013, pàg. 53.
- ↑ Attanasi, Eufemia «Il Griko, dialetto di origine greca della Puglia e suo insegnamento». Scuola e Cultura. Istituto Comprensivo di Muro Leccese, 1, Gener 2012, pàg. 6-8.