Vés al contingut

Guerres de les Tres Nacions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Guerres dels tres regnes)
Infotaula de conflicte militarGuerres de les Tres Nacions

Monarca de les Tres Nacions: Retrat triple de Carles I per Anthony van Dyck, pintat al 1633.
Tipusguerra Modifica el valor a Wikidata
Data1638—1651
LlocGran Bretanya i Irlanda
ResultatVictòria de l'Exèrcit Parlamentari Anglès sobre tots els altres protagonistes
  • Execució del Rei Carles I
  • Exili de Carles II
  • Derrota dels Confederats Irlandesos
  • Derrota dels Pactants Escocesos
  • Parlament anglès reduït a un remanent
  • Establiment de la Commonwealth republicana
Bàndols
Royalistes anglesos, escocesos i irlandesos Covenanters escocesos Confederats irlandesos
Comandants
Carles I
Robert del Palatinat
Carles II
Marquès de Montrose (a Escòcia)
Marquès de Argyll
David Leslie
Consell Suprem Confederat
Owen Roe O'Neill (a l'Ulster)
Thomas Preston (a Leinster)
Garret Barry (a Munster)
John Burke (a Connacht)
Edmund O'Dwyer (a Munster)
Baixes
50.000 anglesos i galesos[1]
L'inici del conflicte amb Jenny Geddes contra el Llibre d'oracions anglicà (1637).

Les Guerres dels Tres Regnes o de les Tres Nacions és el nom amb què es coneixen les guerres que van confrontar als tres regnes de les illes britàniques sota una unió dinàstica: Anglaterra, Escòcia i Irlanda (1639-1651) per motius religiosos i en context amb la reforma protestant de Martí Luter.

Antecedents

[modifica]

Les guerres van ser el resultat de la tensió entre el rei i els seus súbdits degut a motius religiosos i civils. Les disputes religioses se centraven en si la religió depenia o no del monarca o de l'elecció del súbdit, que tindria una relació directa amb Déu. Pel que fa als motius civils, l'esclat es devia a la limitació del poder del rei per part del parlament, en particular en la seua capacitat d'augmentar els imposts i incitar l'exèrcit a la guerra sense el seu consentiment.[2]

Conseqüències

[modifica]

Després de la derrota de tots els adversaris del New Parlament Model Army Anglès, els grans de l'exèrcit i els seus partidaris civils van dominar la política dels tres països els següents nou anys (1649-1660). El parlament havia decretat que Anglaterra era una Commonwealth, i encara que Irlanda i Escòcia van ser governats per governadors militars, representants de les circumscripcions a Irlanda i Escòcia es va seure en els parlaments anglesos del Protectorat. Amb la mort del Lord Protector Oliver Cromwell a 1658, la Commonwealth va caure en un període d'inestabilitat que va acabar en 1660, quan l'exèrcit anglès que ocupava Escòcia va marxar cap al sud al comandament del general George Monck prengué el control de Londres, i va convidar Carles II a tornar als tres regnes com a rei.[3]

Referències

[modifica]
  1. «ENGLISH CIVIL WARS». History.com. [Consulta: 4 octubre 2014].
  2. «Civil War Revolution», (BBC).
  3. Hutton, Ronald. Monck, George, first duke of Albemarle (1608–1670) (en anglès). Oxford University Press, 2008.