Harry Hammond Hess

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaHarry Hammond Hess
Hess.gif
Biografia
Naixement 24 maig 1906
Nova York
Mort 25 agost 1969 (63 anys)
Woods Hole Tradueix
Causa de mort Infart miocardíac
Lloc d'enterrament cementiri nacional d'Arlington, Section 11, grave 876-1 38° 52′ 22″ N, 77° 04′ 23″ O / 38.87276°N,77.072964°O / 38.87276; -77.072964
 75è President of the Geological Society of America Tradueix 

1963 – 1964
← Marion King HubbertFrancis Birch →
Dades personals
Formació Universitat de Yale
Activitat
Director de tesi Arthur Francis Buddington
Camp de treball Geologia
Ocupació Geòleg, oficial i mineralogista
Ocupador Universitat de Princeton
Universitat Rutgers
Universitat de Ciutat del Cap
Alumnes John Tuzo Wilson
Branca militar Marina dels Estats Units d'Amèrica
Rang militar almirall
Obra
Estudiant doctoral John Tuzo Wilson i Ronald Oxburgh, Baron Oxburgh
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Harry Hammond Hess (24 de maig de 190625 d'agost de 1969) va ser un geòleg i oficial de la Marina dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial.

Considerat com un dels “pares fundadors” de la Teoria de la tectònica de Plaques. Harry Hammond Hess va néixer el 24 de maig de 1906 a la ciutat de Nova York. Autor conegut per les seves teories sobre l'expansió dels fons oceànics, els seus treballs es van basar en les relacions entre els arcs d'illa, les anomalies gravitatòries del sòl del fons oceànic i les peridotites serpentinitzades suggerint que la convenció del Mantell terrestre era la força generadora de tot aquest procés. Tota aquesta feina li va aportar el marc conceptual per tal de desenvolupar la teoria de la tectònica de Plaques.

Aportacions científiques[modifica]

El 1960, Hess va fer la contribució més important a la geologia, la qual és el major avenç en aquesta ciència del segle XX. Aquell any en un article ell avançava la teoria, actualment acceptada, que l'escorça terrestre es mou lateralment a partir de les dorsals oceàniques actives.

Hess va poder entendre totes les seves investigacions fetes al nord del Pacífic, després que Bruce Heezen descobrís els rift existents en la dorsal del centre de l'Atlàntic.[1] Hess va aconseguir que el concepte de deriva continental fos considerat acceptable per la comunitat científica. Aquest concepte però ja havia estat introduït per Alfred Wegener un temps abans però no va ser acceptat per la comunitat científica en aquell moment.

Aquest fet va provocar una revolució en les Ciències de la Terra. Hess va publicar l'article History of Ocean Basins el 1962 amb totes les seves noves aportacions;[2] aquesta obra va ser la més referenciada en geofísica de la Terra per un cert temps.

Hess també va participar en altres projectes científics; per exemple el projecte Mohole (19571966) una investigació sobre la viabilitat i les tècniques de perforació en zones marines profundes. Les evidències que en va extreure van ser que l'escorça oceànica de nova formació es trobava a prop de les dorsals i tenia morfologies encoixinades. A més a més també va trobar bandes de l'escorça oceànica amb polaritats magnètiques oposades.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Harry Hammond Hess Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Ewing, John; Ewing, Maurice «Seismic-refraction measurements in the Atlantic Ocean basins, in the Mediterranean Sea, on the Mid-Atlantic Ridge, and in the Norwegian Sea». Geological Society of America Bulletin, 70, 3, març 1959, pàg. 291–318. Bibcode: 1959GSAB...70..291E. DOI: 10.1130/0016-7606(1959)70[291:SMITAO]2.0.CO;2.
  2. Hess, H. H.. «History of Ocean Basins». A: A. E. J. Engel, Harold L. James, and B. F. Leonard. Petrologic studies: a volume in honor of A. F. Buddington. Geological Society of America, 1 novembre 1962, p. 599–620.