Implicat en un crim, el detectiu Philip Marlowe (Dick Powell) explica els fets. Tot comença quan el mafiós Moose Malloy (Mike Mazurki) el contracta perquè trobi la seua amigueta Velma Valento (Claire Trevor), ara desapareguda. Després, un tal Lindsay Marriott (Douglas Walton) paga a Marlowe per a anar a una cita d'intercanvi de joies robades. El detectiu és apallissat i Marriott assassinat. Apareix en escena Ann Grayle (també interpretat per Claire Trevor) i el seu ric pare, que li demanen cercar unes pedres precioses. Marlowe comença a sospitar que tots els seus clients mantenen entre ells una relació secreta i interessada.[3]
Perillosa nocturnitat, àmbits tèrbols, posada en escena expressionista i ritme molt viu són algunes de les característiques per a definir aquesta adaptació al cinema de la novel·la de Raymond Chandler. Com passa en altres pel·lícules negres, el relat és una mica enrevessat ("Sóc un simple professional, ficat en un assumpte lleig, però no m'agrada deixar fils sense lligar", diu el protagonista), però a cada nova seqüència es revifa l'interès per l'entrellat criminal.[3]
Narrant en primera persona i fent de Philip Marlowe, el fins llavors melat comediant i cantaire romàntic Dick Powell esdevé carismàtic i eficaç. Excel·leix la seqüència on l'escèptic detectiu és narcotitzat i comença a al·lucinar, veient serps arreu. Els màxims responsables del film (o sigui, el director d'origen ucraïnèsEdward Dmytryck, el productor Adrian Scott i el guionista John Paxton) tornarien a reunir-se l'any 1947 per a fer la també notable Foc creuat. En ésser tots tres acusats de filiació comunista, foren apartats dels estudis i jutjats pel Comitè d'Activitats Antiamericanes i, segons algunes fonts, Dmytrick delataria Adrian Scott.[3]
"Em feia mal la gola, però ja no sentia la pressió dels dits. Més aviat era com un grapat de plàtans que semblaven dits. No sé què m'havien injectat. Seria alguna cosa per a fer callar o per a fer parlar, o potser totes dues coses. Anem, Marlowe, em vaig dir. Tu ets un home fort. T'han deixat dues vegades sense sentit, han estat a punt d'escanyar-te, t'han colpejat amb una pistola i t'han injectat alguna cosa que t'ha tornat tan boig com un parell de ratolins ballant el vals. Anem, Marlowe, a veure si ets capaç de posar-te els pantalons!" (Un narcotitzat Philip Marlowe / Dick Powell)[3]
»
«
Lindsay Marriott: "Em temo que no m'agraden les seues maneres."
Philip Marlowe: "Sí, he tingut queixes quant a això que diu, però cada vegada és pitjor."[5]
»
«
Tinent Randall: (durant un interrogatori) "Com se sent?"
Fou la darrera pel·lícula d'Anne Shirley (es va retirar del món de la interpretació el 1944 amb 26 anys).[6]
Amb l'èxit d'aquesta pel·lícula, el president de la RKO Pictures, Charles Koerner, va abandonar els seus plans inicials perquè Dick Powell protagonitzés una sèrie de musicals i considerà que el seu perfil encaixava més en films de detectius i d'acció.[6]
Quan Marlowe és dins de la sala d'interrogatoris, el número de l'habitació mostrat és el 404. En canvi, quan surt escortat i cap a l'ascensor, el número que s'hi veu és el 402.[7]
Gene D. Phillips, 2000. Creatures of Darkness: Raymond Chandler, Detective Fiction, and Film Noir. University Press of Kentucky, Lexington. ISBN 0813190428.