Iodur d'argent

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Iodur de plata)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula químicaIodur d'argent
Jodid stříbrný.PNG
Iodur de plata
Noms
Altres noms
Iodur d'argent(I)
Identificadors
7783-96-2 Symbol OK.svg1
ChemSpider 22969 Symbol OK.svg1
Número CE 232-038-0
Imatges Jmol-3D Imatge
PubChem 6432717
UNII 81M6Z3D1XE Symbol OK.svg1
Propietats
Massa molar 234,77 g/mol
Aparença Sòlid cristal·lí, groc pàl·lid
Olor Sense olor
Densitat 5,675 g/cm3, solid
Punt de fusió 558 °C (1.036 °F; 831 K)
Punt d'ebullició 1.506 °C (2.743 °F; 1.779 K)
3×10−7g/100mL (20 °C)
8,52 × 10 −17
Solubilitat Soluble en àcid
Estructura
Hexagonal (β-fase, < 147 °C)
Cúbic (α-fase, > 147 °C)
Termoquímica
115 J·mol−1·K−1[1]
−62 kJ·mol−1[1]
Perills
Pictogrames del GHS El pictograma del medi ambient en el Globally Harmonized System of Classification and Labelling of Chemicals (GHS)
Paraula d'advertència GHS Warning
H400, H410
P273, P391, P501
Punt d'inflamabilitat Ininflamable
Excepte quan s'indiqui el contrari, les dades es refereixen a materials sota condicions estàndard (a 25 °C [298,15 K], 100 kPa).
 Symbol OK.svg1 verify (què ésSymbol OK.svg1/N?)
Infotaula de referències

El iodur d'argent, és un compost inorgànic iònic format per cations argent(1+), , i anions iodur, , amb la fórmula . És un compost de color groc pàl·lid, fotosensible, utilitzat en fotografia, en medicina com a antisèptic o en la fabricació de núvols artificials.

Història[modifica]

Iodargirita

El iode fou descobert pel químic francès Bernard Courtois el 1811 a partir de la calcinació d'algues marines. Encarregà el seu estudi als químics francesos Nicolas Clément (1779-1841) i Charles Bernard Desormes (1777-1862), els quals realitzaren una investigació sistemàtica. En el decurs d'aquesta recerca feren reaccionar el iode amb l'argent i obtingueren per primera vegada iodur d'argent el 1813.[2]

A la naturalesa hom hi troba el mineral iodargirita que té la composició química de iodur d'argent, color groc verdós amb ratlla groc brillant. La fase correspon a la β-AgI. Fou analitzat per Louis N. Vauquelin el 1825, essent la primera substància mineral en la qual s'hi descobrí el iode.[3]

Propietats[modifica]

Malgrat l'enllaç present en el iodur d'argent es descriu com iònic la participació de l'enllaç covalent és molt alta (46 %), a diferència dels altres halurs d'argent: bromur d'argent (26 %), clorur d'argent (24 %) i fluorur d'argent (10 %). S'observa que augmenta en augmentar la polaritzabilitat de l'anió.[4]

El iodur d'argent presenta polimorfisme. S'han descrit tres fases a pressió atmosfèrica. Fins a 147 °C el cristal·litza en dues diferents estructures: en una estructura del sistema hexagonal, tipus wurtzita, anomenada β-AgI i en una del sistema cúbic, tipus blenda de zinc o esfalerita, anomenada γ-AgI. A partir de 147 °C fins a la temperatura de fusió a 555 °C hom troba una estructura en la qual els iodurs adopten una estructura cúbica centrada en el cos, la α-AgI.[5]

La conductivitat elèctrica de les dues primeres fases és baixa, corresponent a substàncies semiconductores, però la darrera té una conductivitat semblant a la dels metalls malgrat ser un compost iònic. La conductivitat és deguda al transport dels cations argent(1+), , a través de la xarxa cristal·lina a diferència de la conductivitat dels metalls que és deguda al moviments dels electrons. És un conductor anomenat superiònic. Els voluminosos anions iodur, , es disposen en una estructura cúbica centrada en el cos deixant sis buit octaèdrics i dotze tetraèdrics per cada cel·la elemental, que poden ser ocupats pels petits cations . Com que només ocupen una novena part d'ells poden moure's d'un a l'altre com si es tractés d'una sal fosa. El iodur d'argent és el que presenta una conductivitat més alta d'aquest tipus. Altres composts que presenten aquesta propietat són el sulfur d'argent i el selenur d'argent.[4][6]

Preparació[modifica]

El iodur d'argent es prepara escalfant una dissolució de nitrat d'argent, , amb una dissolució de iodur de sodi o iodur de potassi, o , seguit d'un rentat del precipitat format amb aigua bullint a la foscor o sota llum vermella per evitar la reducció del catió argent(1+) a argent metàl·lic.[7] La reacció és:

Aplicacions[modifica]

S'ha emprat en solucions que contenen entre un 5 i un 49% de iodur d'argent col·loïdal s'han emprat en el tractament d'infeccions de les mucoses. Els ungüents, que normalment contenen un 5%, s'han usat en condicions inflamatòries de l'ull, l'oïda i el nas.[7]

Fotografia[modifica]

Primer daguerrotip a Barcelona 1848

Els processos fotogràfics pràctics foren ideats a la dècada de 1830 per Louis-Jacques-Mandé Daguerre a França i per William Henry Fox Talbot a Anglaterra. En el mètode de Daguerre, una placa de plata platejada amb iodur d'argent s'exposa a la llum en una càmera, i el iodur d'argent exposat es descompon a argent metàl·lica i iode. S'obté una imatge clara tractant el plat amb vapor de mercuri (que amalgama l'argent) i netejant amb una dissolució salina forta per eliminar el iodur d'argent restant. Es pot veure una imatge positiva mantenint aquest daguerrotip en una il·luminació obliqua amb un fons fosc, de manera que les zones de plata amalgamades semblen brillants i la placa de plata sembla fosca. Posteriorment el iodur d'argent se seguí utilitzant, conjuntament amb el bromur d'argent, a les pel·lícules fotogràfiques fins a l'adveniment de la fotografia digital.[8]

Pluja artificial[modifica]

Pluja artificial

Els primers experiments de sembra de núvols foren realitzats el 1946 pel químic i meteoròleg estatunidenc Vincent J. Schaefer, i des d'aleshores la sembra s'ha realitzat a partir d'avions, coets, canons i generadors a terra. S'han utilitzat moltes substàncies, però el diòxid de carboni sòlid (gel sec) i el iodur d'argent han estat els més efectius. El iodur d'argent té la seva estructura cristal·lina igual a la del gel. Quan s'utilitzen en núvols super-refredats (compostes per gotes d'aigua a temperatures inferiors a la congelació), formen nuclis al voltant dels quals s'evaporen les gotes d'aigua. El dipòsit d'aigua resultant es diposita en cristalls de gel, que es construeixen ràpidament a mesura que s'adhereixen gotetes d'aigua.[9]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Zumdahl, Steven S.. Chemical Principles 6th Ed.. Houghton Mifflin Company, 2009, p. A23. ISBN 0-618-94690-X. 
  2. Courtois, B. «Découverte d'une substance nouvelle dans le Vareck». Annales de Chimie, 88, 31-10-1813, pàg. 304-310.
  3. Vauquelin, L.N. «Note sur l'Existènce de l'iode dans le règne minéral». Annales de chimie et de physique, 29, 1825, pàg. 99-104.
  4. 4,0 4,1 Gutiérrez Ríos, E. Química Inorgánica. 2a. Barcelona: Reverté, 1985, p. 663-664. ISBN 8429172157. 
  5. Burley, G. «Polymorphism of Silver Iodide». The American Mineralogist, 48, Novembre-Desembre 1963, pàg. 1266-1276.
  6. Gispert, Jaume Casabó i. Estructura atómica y enlace químico (en es). Reverte, 1997. ISBN 9788429171891. 
  7. 7,0 7,1 Pubchem. «Neosiluol» (en en). [Consulta: 31 octubre 2017].
  8. «Photography - Chemistry Encyclopedia - uses, number, salt, atom, Early Photography» (en en). [Consulta: 31 octubre 2017].
  9. «cloud seeding | atmospheric science» (en en). Encyclopedia Britannica.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iodur d'argent Modifica l'enllaç a Wikidata