Isaac Mayer Dick
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1807 Vílnius |
| Mort | 24 gener 1893 (85/86 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | Hebrew teacher (en)  (1841–), escriptor |
| Ocupador | Romm publishing house (en) |
Isaac Mayer Dick[1] (Vílnius, 1807 - 24 de gener de 1893) fou un hebraista, jiddischista, i novel·lista rus.
Bibliografia[modifica]
El seu pare, que era un hazan, li procurà una educació convencional talmúdica, i Dick fou també instruït en la bíblia i en hebreu. Es casà força jove i mentre vivia amb els pares de la seva muller a Niasvij, Minsk, conegué un capellà catòlic que li ensenyà clandestinament la llengua alemanya. Dick també aprengué el rus i el polonès en aquesta època i en el seu retorn a Vílnius actuà com a mestre privat d'hebreu i d'alemany. Un dels seus alumnes fou Mattityahu Strashun, amb qui seria amic al llarg de la seva vida. El 1841 Dick esdevenia mestre d'hebreu a l'escola pública acabada de fundar per a nois jueus a Vílnius.[2]
La visita de Sir Moses Montefiore a Vílnius el 1846 fou l'ocasió d'un gran esclat de produccions literàries en honor de Montefiore. Dick descriví la visita a Ha-Oreaḥ (El Convidat), ubicat a Königsberg el 1860. Dick fou un dels fundadors i durant molts anys el xammaix de la Sinagoga Ṭohorat ha-Ḳodesh, modelada sobre el Shoḥés ha-Ṭob de Berlín del temps de Moses Mendelssohn i conegut a Vílnius com el "Berliner Schul" perquè gosà introduir reformes menors en la litúrgia d'acord amb les idees haskalà de Mendelssohn, conegudes com a "Berliner". Dick procurà educar i realçar l'estat socioeconòmic de tots els jueus russos i mantingué correspondència sobre aquest tema amb el Comte Uvarov, ministre d'educació sota Nicolau I. Dick es declarà a favor d'aplicar el ordenança obligant els jueus de Lituània a vestir seguint la moda alemanya o europea, tot i que en el seu propi vestimenta i maneres continuà essent un jueu del vell estil fins al final, creient que així podria fer més el bé que si trencava amb associacions velles i s'unia amb valentia a la generació nova.[2]
Dick fou un molt agradable conversador, i la fama del seu enginy s'estengué molt més enllà de Vílnius, amb innombrables anècdotes humorístiques que s'explicaven en el seu nom i sobre ell fins molt de temps després de la seva defunció. En anys posteriors fou empleat per la casa editorial de Romm amb un petit salari setmanal, per tal d'escriure històries en jiddisch; i hom diu que les seves produccions d'aquella naturalesa, de diverses extensions, superaren el nombre de tres-cents. En la condició caòtica del negoci editorial jiddisch a Rússia, fins i tot una aproximació a una bibliografia de les feines d'aquella naturalesa és una impossibilitat absoluta. Durant la seva vellesa Dick visqué còmodament, i fou un dels homes més respectats i populars a la comunitat. Continuà vivint a Vílnius, on morí el 1893.[2]
A més del que ja s'ha esmentat, Dick escrigué tres obres hebrees: Maḥazeh Mul Maḥazeh, un conte Purim (Varsòvia, 1861); Siprono, una descripció de la vida jueva a les ciutats petites (Vílnius, 1868); i Masseket 'Aniyyut (Tractat sobre la Pobresa), considerat un de les millors paròdies talmúdiques mai escrites. Però la seva fama es deu a les seves novel·les en jiddisch, un camp en què fou el primer professional i el fundador d'una escola. Ell mateix afirmà moltes vegades que només escrivia pel propòsit d'estendre el coneixement i la moralitat entre els seus lectors, i en molts casos ell permetia que aquest propòsit eclipsés la història. La majoria dels crítics moderns condemnen el seu estil; el seu ús constant de paraules alt alemanyes,explicades, sovint erròniament, entre parèntesis; els seus esments del Talmud i els Midrashim amb el seus comentaris, ralentint el flux de la narrativa; i les seves pauses en un diàleg o un altre punt interessant per inserir un llarg sermó sobre la lliçó moral que s'extreu dels incidents descrits en la història. Però malgrat tota la verbositat i desviació, Dick fou un excel·lent relator de contes, amb un poder de descripció, una visió del caràcter humà, i un humor compassiu que són donat a pocs. Les seves feines més llargues són principalment traduccions, i són el menys digne de les seves escriptures; però entre el més curtes hi ha moltes històries originals, algunes de les quals, si se'ls despulla del contingut superflu, bé podrien aguantar una traducció anglesa. Der Yiddischer Posliannik (L'Ambaixador jueu), Vílnius, 1880; Nota Ganaf (Vida de Nathan el Lladre), Vílnius 1887; i Dau Schöne Minka, Vílnius 1886, tenen un mèrit considerable; mentre alguns dels seus caràcters, com "Shemaya Gut Yom-Ṭob Bitter" (el visitant de vacances), "Chaitzikel Allein," o "Der Moiziter Bachur," es troben entre els millores realiutzacions dels escriptors jiddisch actuals.[2]
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Necrologies a Ha-Asif i Aḥiasaf, Varsòvia, 1894;
- Wiener, History of Yiddish Literature, pp. 169–172, Nova York, 1899;
- Zolotkoff, a Stadt-Anzeiger, 15 d'octubre de 1893;
- Ha-Shaḥar, v. 349 et ss.;
- Hausfreund, 1894, vol. iii.;
- Hivern i Wünsche, Die Jüdische Litteratur, pp. 585–603. H. R. P. Wi.