Isabel de Josa
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1490 Lleida |
| Mort | 5 març 1564 (73/74 anys) Vercelli (Itàlia) |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Ocupació | predicadora, monja, humanista |
| Patrocinador | Companyia de Jesús Ignasi de Loiola |
| Família | |
| Pare | Vicenç Orrit |
Isabel de Josa o Isabel d'Orrit, Lleida, vers l’octubre de 1490 - Vercelli (Itàlia), 5 de març de 1564[1] fou una humanista i predicadora catalana, protectora d'Ignasi de Loiola.[2][3]
Biografia
Isabel d'Orrit i Pagès, era filla del jurista Vicenç Orrit i de Miquela Pagès, família d'origen lleidatà. Tant el seu pare com l'avi matern, Joan Pagès, eren membres destacats de la prohomenia de Lleida. Encara que gaudien de bona posició no eren nobles. Per raons del treball del pare van haver-se de traslladar a viure a Barcelona, on van residir, primer en la Riera de Sant Joan i després en unes cases del carrer del Forn de Ripoll. No se sap amb seguretat si Isabel va néixer a Lleida o bé ja a Barcelona.
Isabel va contraure matrimoni amb Guillem Ramon de Josa i de Cardona, fill de Gaspar Joan de Josa i de Maciana de Cardona, l'any 1509 a Barcelona, en un ofici celebrat per Jaume Fiella, canonge i degà de la Catedral de Barcelona.[1]
Els Josa era un llinatge de la petita noblesa catalana procedents de la vall de la Vansa, al Pirineu, que es van establir a Solsona d'on eren senyors de Madrona, Altés, Ogern, Ciuró, Pinós i Castellar.
El matrimoni Josa-Orrit, va tenir tres fills: Maciana (1510), Guillem (1515) i Anna (1517).
Guillem Ramon de Josa i de Cardona va morir el 1517, quedant Isabel viuda amb només 26 anys i amb tres fills petits.[4]
Isabel va gaudir d'un ensenyament al que només tenien accés les noies nobles, ja que sabem que va arribar a ser una dona culta i amb grans coneixements de les llengües llatina, grega i hebrea, així com en teologia, particularment la de Duns Escot. També es va destacar pel suport al col·lectiu femení, garantint amb els seus béns, dots de dones que no s'ho podien permetre. També sabem que va exercir de mestra de noies òrfenes.[1]
Isabel va exercir de senyora jurisdiccional de les baronies de Solsona, fins a la majoria d'edat del seu fill Guillem. Guillem es va casar el 1535 amb Helena de Cardona, filla del bisbe de Barcelona, Joan de Cardona, entroncant així per segona vegada amb la família més important del moment.
Un fet molt destacable de la seva vida és la predicació que va fer a la Catedral de Barcelona, fet testimoniat per Miquel Canyelles al procés de beatificació de Sant Ignasi de Loiola. El 1534 és cridada a la cort d'Isabel de Portugal com a possible preceptora de la infanta Maria, intent que no fructificà. Seguidament es traslladà a Lleida on la trobem com a monja del monestir de Santa Clara.[5]
Jeroni Pujades al capítol 8 del llibre 14 de la Crònica universal de Catalunya, diu que va ser Terciària de Sant Francesc, d'un esperit sublim i de molta erudició. Predicava molt sovint a la capella del Peu de la Creu que després serà l'església dels Àngels. Anava pels carrers de Barcelona demanant almoina amb un cove per distribuir als pobres. Els seus parents nobles no veien amb bons ulls aquesta tasca caritativa, possiblement aquest fou el motiu pel qual va prendre la decisió de marxar a Itàlia per continuar la seva tasca amb els orfes i les dones marginades.
El 1536 apareix a les ordinacions de l'Arxiconfraria de la Sang de Barcelona en primera posició juntament amb homes notables de la ciutat. Alfonso García Matamoros en 1553 escrivia que era una matrona noble de Barcelona, comparant-la en l'estudi de les belles lletres, i pel seu fecund enginy, amb Diotima platònica, i en els costums amb santa Paula de Roma. Tot i que la citen com a escriptora Caresmar i altres, Torres i Amat escriu que no havia pogut trobar cap títol dels seus escrits, encara que sabem d'un manuscrit d'ella conegut com a Tristis Isabella que estava indexat a la Biblioteca del Escorial.
Va viatjar a Roma el 1543, acompanyada entre d'altres per Isabel Roser. El fet més destacable de la seva estança romana va ser la prèdica davant del capítol catedralici. El 1547 van arribar a Vercelli, ciutat del Piemont on Isabel de Josa hi va romandre fins al final de la seva vida, tret d'un breu període a Milà.[6]
Molts autors pensen que Isabel de Josa tenia el desig de posar-se sota l'obediència d'Ignasi de Loiola. Si bé en el cas de la Roser aquest desig fou evident, no és tant clar en el cas d'Isabel de Josa, ja que sembla més independent i desitjosa de realitzar aquelles obres caritatives a les quals se sent cridada sense la intermediació del Sant.
Isabel de Josa fundà a Vercelli, el 1553 el Collegio delle Orfane de Santa Maria de Loreto i el 1555 a Milà, Santa Maria del Soccorso delle Anime. Va morir a Vercelli el 5 de març de 1564, als 73 anys.[1]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Sáez García, Maria Angeles «Isabel de Josa, una insòlita dona catalana del segle XVI». Diposit Digital de Documents, Universitat Autònoma de Barcelona, Desembre-2015, pàg. 34.
- ↑ Diccionari biogràfic de dones. «Isabel de Josa». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 1r octubre 2015].
- ↑ «Isabel Orrit i Pagès | enciclopèdia.cat». [Consulta: 21 març 2020].
- ↑ AHPB, Notari Joan Vilana, Testaments ref. 257/63, f. 160 i ss
- ↑ AHPB, Notari Andreu Miquel Mir, 60è Contractuum Comunum, 1536-1537, ref. 301/91, s/f.
- ↑ SAEZ GARCIA, Maria Angeles. Isabel de Josa, una insòlita dona catalana del segle XVI. Dipòsit Digital de Documents de la Universitat Autònoma de Barcelona. UAB, Desembre-2015, p. 49-54.