Vés al contingut

Isidor Philipp

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaIsidor Philipp

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Isidore Philipp Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement2 setembre 1863 Modifica el valor a Wikidata
Mort2 febrer 1958 Modifica el valor a Wikidata (94 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
FormacióConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópianista, professor d'universitat, pedagog musical, compositor, professor Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
GènereMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsTheodor Ritter Modifica el valor a Wikidata
AlumnesHenriette Puig-Roget, Jeanne-Marie Darré, Guiomar Novaes, Ania Dorfmann, Youra Guller i Beveridge Webster Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata


Musicbrainz: 61a5fdf1-b559-4d6b-a7cf-f937b1983e21 Discogs: 2234586 IMSLP: Category:Philipp,_Isidor Modifica el valor a Wikidata

Isidor (o Isidore) Philipp (Budapest 2 de setembre de 1863 - París, 20 de febrer de 1958) fou un pianista, pedagog i compositor francès d'origen hongarès.

És menys conegut avui per a les seves activitats com a compositor que per a les seves publicacions d'obres sobre la tècnica pianística.

Biografia

[modifica]

Isidor Philipp arriba a París en la seva infantesa. Entra al Conservatori i estudia piano amb Georges Mathias i obté un primer premi el 1883. Treballa llavors amb Théodore Ritter, Camille Saint-Saëns i Stephen Heller. El 1890, funda una associació de música de cambra amb Loeb i Berthelier, amb els quals realitza concerts amb èxit. El 1896, va reorganitzar la Société des Instruments à vent de París. Després fou professor de piano al Conservatori de París de 1903 a 1934, on entre altres alumnes tingué a Emil Oberhoffer i l'haitiana Carmen Brouard, René Herbin, Jean Françaix.[1] Ensenyà també al Conservatori Americà de Fontainebleau, on tindrà Robert Casadesus com a ajudant. Marxà als Estats Units el 1941, on ensenyà a Nova York i posteriorment a L'Aliança Francesa de Louiseville (Quebec). A Amèrica, va fer concerts com a pianista tot continuant la seva carrera universitària. Va donar el seu últim concert el 20 de març de 1955 a l'edat de noranta-un anys amb la Sonata per a violí i Piano de César Franck. A més a més d'un brillant pianista, Philipp és l'autor de nombroses obres didàctiques de valor.

Els Arxives Isidor Philipp han estat dipositades el 1977 a la Universitat de Louiseville per l'American Liszt Society. Reuneixen les seves composicions per al piano, els seus exercicis i estudis, les seves edicions de les obres de Franz Liszt, així com exercicis, estudis i treballs sobre altres compositors, de les gravacions, la seva correspondència, de les fotografies, etc.

Isidor Philipp compta amb molts pianistes, caps d'orquestres i compositors cèlebres avui entre els seus alumnes. Citem, Jacqueline Blancard, Henri Gagnon, Rolande Falcinelli, Luis Galve,[2] Samuel L. M. Barlow II, Aaron Copland, Wilfrid Pelleter, el Premi Nobel Albert Schweitzer, Georges Hugon, Alexandre Tcherepnine, Germànica Thyssens-Valentin, Jean Françaix i el català Pere Vallribera.

Publicacions

[modifica]

Philipp va publicar un cert nombre d'estudis tècnics per al piano, entre les quals :

  • École du mécanisme (Lió, Janin et Fils, 1900)
  • Exercices de tenue (Paris, Heugel, 1904)
  • Gradus ad Parnassum (10 fascicles, París, Leduc, 1911-1914)
  • Petit Gradus ad Parnassum (Leduc, 1913-1914)
  • Technique journalière du pianiste (Heugel, 1929)
  • Exercices pour l'enseignement moderne du piano (París, Salabert, 1933)
  • Nouveaux exercices préparatoires pour l'enseignement supérieur du piano (París, Eschig, 1937)
  • Exercices sur les touches noires (Eschig, 1942)
  • Junt al compositor brasiler Joaquin Antonio Barrozo Netto, va publicar sis volums d'estudis per a piano.[3]

Composicions

[modifica]
  • Rêverie mélancolique
  • Sérénade humoristique
  • Concertino per a 3 pianos
  • Suite per a 2 pianos

Referències

[modifica]
  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 450. (ISBN 84-7291-227-2)
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, volum II, pàg. 482. (ISBN 84-7291-255-8)
  3. * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 13. (ISBN 84-7291-226-4)

Bibliografia

[modifica]
  • Dictionnaire de la musique, Marc Honegger, Ed. Bordas, 1986 (francès)

Enllaços externs

[modifica]