Istituto Luce

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióIstituto Luce
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusestudi de cinema
arxiu cinematogràfic Modifica el valor a Wikidata
Forma jurídicasocietat per accions Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1924, Roma Modifica el valor a Wikidata
FundadorBenito Mussolini Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o aboliciómaig 2009 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membre deEuropean Film Promotion Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu

Lloc webcinecitta.com Modifica el valor a Wikidata
Youtube: UCK5nqdvIHtjGEsCSR_eN4fQ Modifica el valor a Wikidata

L'Istituto Luce (acrònim de L'Unione Cinematografica Educativa) va ser una institució cinematogràfica italiana creada el 1924 durant l'època feixista. L'institut, amb seu a Roma, es dedicava a la producció i distribució de pel·lícules i documentals destinats a ser projectats als cinemes. Coneguda per haver estat una poderosa eina de propaganda del règim feixista, és considerada com la institució pública més antiga del món dedicada a la producció i distribució de materials cinematogràfics amb finalitats didàctiques i divulgatives.[1][2][3]

Història[modifica]

L'Istituto Luce es va fundar l'any 1924 com a societat anònima fins que Benito Mussolini, a través del Reial Decret Llei núm. 1985 de 5 de novembre de 1925, la va dictaminar com a «institució moral» sense ànim de lucre de dret públic. El juliol de 1925, la Presidència del Consell de Ministres va enviar una circular als ministres de l'Interior, Educació, Economia i Colònies demanant-los que utilitzessin exclusivament l'Istituto Luce per a les seves finalitats educatives i propagandístiques. El 1927 va crear el telenotícies Giornale Luce, destinat a ser projectat obligatòriament a tots els cinemes italians abans de la projecció de les seves pel·lícules.[4]

El 1935, l'Istituto Luce va establir l'Ente Nazionale Industrie Cinematografiche (ENIC), una branca que s'ocupava de la producció cinematogràfica: una de les primeres pel·lícules produïdes va ser la superproducció de 1937 Scipione l'africano de Carmine Gallone. L'any 1936 l'Institut va deixar de dependre directament del primer ministre i va passar sota el control de Ministero della Cultura Popolare.[4]

Després de la Segona Guerra Mundial, la institució va continuar dedicant-se a la producció de nombrosos documentals i pel·lícules (dirigits, entre d'altres, per Pupi Avati, Marco Bellocchio, Claude Chabrol, Liliana Cavani, Mario Monicelli, Ermanno Olmi i Ettore Scola). L'any 2009 l'empresa es va fusionar amb Cinecittà Holding SpA, creant una societat anònima: Cinecittà Luce SpA, que el 2011 va passar a anomenar-se Istituto Luce Cinecittà.[5]

A partir de juliol de 2012, una gran col·lecció de pel·lícules (unes 30.000) es va posar a disposició del públic a través d'un canal de YouTube, gràcies a un acord amb Google.[6]

Referències[modifica]

  1. Ernesto G. Laura. Le stagioni dell'Aquila. Storia dell'Istituto Luce. Ente dello Spettacolo, 2000.
  2. Michela Ardizzoni, Chiara Ferrari. Beyond Monopoly: Globalization and Contemporary Italian Media. Rowman & Littlefield, 2010, 2010. ISBN 978-0739128510. 
  3. «Istituto Luce’s archive inscribed in the Unesco register Memory of the World - Swide», 17-11-2015. [Consulta: 13 febrer 2024].
  4. 4,0 4,1 Daniela Manetti. Un'arma poderosissima. Industria cinematografica e Stato durante il fascismo 1922–1943. FrancoAngeli, 2012. ISBN 8856846586.
  5. Alessandro Gilleri, Pierpaolo Bisleri. Lo spettacolo va in scena. Nozioni di organizzazione e scenotecnica dello spettacolo. FrancoAngeli, 2014. ISBN 8891704857. 
  6. Istituto Luce canal a YouTube

Bibliografia[modifica]

  • Mino Argentieri. L'occhio del regime. Informazione e propaganda nel cinema del fascismo. Vallecchi, 1979.
  • Amedeo Benedetti. "Istituto Luce" in Il Cinema documentato. Cineteche, Musei del Cinema e Biblioteche cinematografiche in Italia, Genova, Cineteca D.W. Griffith, 2002, pp. 130–135.
  • Amedeo Benedetti. "L'Istituto Luce di Roma". Insegnare, n. 5, May 2005. pp. 47–48.
  • Federico Caprotti. "Information management and fascist identity: newsreels in fascist Italy". Media History 11(3): 177–191, 2005.
  • E.A. Cicchino. Il Duce attraverso il Luce. Mursia. ISBN 9788842540427.
  • Stefano Mannucci. Luce sulla guerra. La fotografia di guerra tra propaganda e realtà. Italia 1940–45. Nuova Arnica Editrice, 2007.
  • Alessandro Sardi. Cinque anni di vita dell'Istituto Nazionale L.U.C.E.. Istituto Nazionale Luce, 1929.
  • Felix Monguilot Benzal. "L’Istituto Luce nella guerra civile spagnola". Cinemasessanta, n.301. Città del Sole Edizioni, July – September 2009. pp. 58 – 69.