Jean-Claude Izzo

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJean-Claude Izzo
Biografia
Naixement20 juny 1945 Modifica el valor a Wikidata
Marsella (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort26 gener 2000 Modifica el valor a Wikidata (54 anys)
Marsella (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer Modifica el valor a Wikidata)
Activitat
Lloc de treball Marsella Modifica el valor a Wikidata
OcupacióPeriodista, polític, poeta, escriptor i guionista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorLa Marseillaise (1968–) Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista Francès
Partit Socialista Unificat Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis

IMDB: nm0412867 Modifica el valor a Wikidata

Jean-Claude Izzo, (Marsella, 20 de juny de 1945 - 26 de gener de 2000) va ser un periodista, escriptor, poeta i novel·lista francès.

Biografia[modifica]

El seu pare va néixer a Itàlia a Castel San Giorgio i va emigrar a Marsella l'any 1928. La seva mare va néixer a Marsella al barri del Panier, de pares immigrats espanyols. El pare d'Izzo va ser barman a diferents establiments abans d'anar al bar de l'Amicale Ajaccienne (enderrocat l'any 1943), plaça de Lenche. La seva mare treballava com a modista al carrer de Roma.

L'any 1964, Jean-Claude Izzo és cridat al servei militar primer a Toló, on farà una vaga de fam d'un mes que li suposarà els comandos disciplinaris a Djibouti. Hi passarà un mes i mig a la presó i perd aproximadament quinze kg durant aquest període.

S'uneix al PSU l'any 1966. Al juny de 1968, és candidat a les eleccions legislatives a Marsella, a continuació s'uneix al PCF. Esdevé periodista, a continuació redactor en cap del diari comunista La Marseillaise.

Vista de Marsella, bressol de l'escriptor i escenari de moltes de les seves obres
Barri del Panier

L'any 1970, publica el seu primer poemari, Poèmes à haute voix. L'any 1978, trenca amb el PCF. Abandona Marsella i redacta articles a diferents revistes, entre els quals La Vie mutualiste que canvia de nom i es transforma en Viva. Jean-Claude Izzo es converteix en el primer redactor en cap d'aquesta nova fórmula de la revista mutualista.[1]

L'any 1995, empès per Michel Le Bris i Patrick Raynal, publica a la Sèrie negra Total Khéops, guanyador del Trofeu 813 a la « millor novel·la francòfona » i gran èxit de públic. És el primer lliurament de la « Trilogia marsellesa », tenint com heroi l'investigador Fabio Montale, policia rebaixat de rang i fill d'immigrats que aprecia la poesia, el jazz, la pesca i les dones. El seu nom està inspirat pel poeta italià Eugenio Montale.

L'any 1996, publica Chourmo, la continuació de Total Khéops, que assoleix el premi Sang d'encre. S'instal·la a Sant-Maloù.

L'any 1997, publica un recull de poesies Loin de tous rivages i la novel·la Les Marins perdus, així com petites novel·les aparegudes a antologies. Torna definitivament a la Provença i s'instal·la a Ceiresta.

L'any 1998, publica Solea, últim lliurament de la seva trilogia marsellesa, on consagra una anàlisi pujada i documentada de la Màfia.

L'any 1999 apareix Le Soleil des mourants.

Mor d'un càncer el 26 de gener de 2000 a l'edat de 54 anys.[2]

Gianmaria Testa el seu amic músic i cantant, que va posar música a un dels últims textos de Jean-Claude Izzo, La Plage du prophète, explica al febrer de 2012 al diari Libération:

« Ignoro tan és el cas a França, però a Itàlia, Jean-Claude Izzo ha agafat una dimensió mítica. És reivindicat per una generació de joves autors de gialli (thrillers) com a líder. I els fans van a Marsella seguint un itinerari Izzo: visiten els llocs on tenen lloc les novel·les, refan el recorregut dels personatges ... »

 

Obra[modifica]

Novel·les[modifica]

Trilogia marsellesa Fabio Montale[modifica]

  • 1995: Total Khéops (París, (Gallimard, col. Série noire número  2370)
  • 1996: Chourmo (París, Gallimard, col. Sèrie negra  número  2422)
  • 1998: Solea (París, Gallimard, col. Sèrie negra  número  2500)

Altres novel·les[modifica]

  • 1997: Els Marins perdus[3] (París, Flammarion; reedició, París, J'ai lu, 1998)
  • 1999: Le Soleil des mourants (París, Flammarion)

Recull de novel·les curtes[modifica]

  • 1998: Vivre fatigue, il·lustrat per Joëlle Jolivet (París, Librio negre), conté igualment Chien de nuit[4]

Poesia[modifica]

  • 1970: Poèmes à haute voix (Paris, Ed. P.J. Oswald)
  • 1972: Terres de feu (Paris, P.J. Oswald)
  • 1974: État de veille (Paris, P.J. Oswald)
  • 1975: Braises, Brasiers, Brûlures (poemes il·lustrats par E. Damofli)
  • 1975: Paysage de femme (Guy Chambelland)
  • 1976: Le Réel au plus vif (Guy Chambelland)
  • 1997: Loin de tous rivages, il·lustrat par Jacques Ferrandez (Nice, Ed. du Ricochet)
  • 1999: L'Aride des jours (Nice, Ed. du Ricochet)
  • 1999: Un temps immobile (Paris, Filigrane Éditions)

Altres publicacions[modifica]

  • 1978: Clovis Hugues, un rouge du Midi (Mareille, Jeanne Laffitte)
  • 2000: Marseille (París, Éd. Hoëbeke)

Filmografia[modifica]

  • 2001: Roger et Fred, telefilm realitzat per Joyce Buñuel, sobre un guió de Jean-Claude Izzo i Patrick Tringale, amb Till Bahlmann i Laurent Casanova.

Adaptacions[modifica]

Al cinema[modifica]

  • La « trilogie marseillaise » ha estat adaptada a la televisió sota el títol Fabio Montale amb Alain Delon. Aquesta adaptació ha estat molt controvertida, entre altres a causa de la personalitat d'Alain Delon, a l'altre extrem de les idees de Jean-Claude Izzo
  • Total Khéops ha estat adaptada al cinema l'any 2002 per Alain Bévérini, amb Richard Bohringer i Marie Trintignant.
  • Les Marins perdus ha estat adaptada al cinema l'any 2003 per Claire Devers, amb Bernard Giraudeau, Marie Trintignant i Audrey Tautou.

Còmics[modifica]

  • Les Marins perdus ha estat adaptada com a còmic l'any 2008 per Clément Belin editat en Futuropolis.

Homenatges[modifica]

  • La municipalitat de Frontinhan a l'Hérault ha batejat l'espai cultural de la ciutat « Espace Jean-Claude Izzo. », el 6 de juliol de 2002, amb ocasió de la cinquena edició del Festival internacional de la novel·la negra.
  • L'equip pedagògic del col·legi públic inaugurat a Marsella al setembre 2005 a la zona de Euroméditerranée ha decidit retre homenatge a l'escriptor donant el seu nom a aquest establiment situat en ple cor de la zona portuària de la Joliette, que li era tan estimada.
  • La ciutat de Castèunòu dau Martegue ha donat el nom de l'autor al seu Pol cultural reagrupant la mediateca, l'escola de música i l'arxiu municipal l'any 2008.
  • A l'abril 2010, la biblioteca de l'Alcàsser a Marsella decideix al seu torn de retre homenatge a l'escriptor, poeta i periodista consagrant una exposició i diverses conferències.
  • Des de 2002, cada any en el marc del seu saló literari Lire à Limoges, la ciutat atorga un premi jove adult titulat Premi Izzo.
  • Amb ocasió del vintè aniversari de la seva mort, l'ajuntament de Marsella inaugura una plaça amb el seu nom al barri del Panier[5]

Bibliografia[modifica]

  • Jean-Claude Izzo : Les vies multiples du créateur de Fabio Montale , Jean-Marc Matalon. - Éditions du Rocher, 2020. - ISBN 9782268103105

Referències[modifica]

  1. Jean-Marc Matalon. Jean-Claude Izzo : les vies multiples du créateur de Fabio Montale (en francès). Éditions du Rocher, 2020, p. 169. ISBN 9782268103105. 
  2. «Jean-Claude IZZO». http://www.polarnoir.fr. Arxivat de l'original el 2010-11-26. [Consulta: 17 abril 2010].
  3. Association des Marseillais du Monde. Page Les Marins Perdus (Jean-Claude Izzo). «Le Transbordeur de Marseille». Arxivat de l'original el 2008-10-29. [Consulta: 26 novembre 2020].
  4. Jean-Claude Izzo. «Chien de nuit».
  5. «"Izzo, ItinéraireS", une manifestation XXL» (en francès). ArL Paca. [Consulta: 27 gener 2020].