John Barrymore

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJohn Barrymore
John Barrymore.jpg
Biografia
Naixement 15 febrer 1882
Filadèlfia
Mort 29 maig 1942 (60 anys)
Los Angeles
Causa de mort Cirrosi hepàtica, insuficiència renal i pneumònia
Educació King's College School Tradueix
Activitat
Ocupació Actor de teatre, actor de cinema i actor
Professors Maurice Barrymore i William Collier, Sr.
Família
Cònjuge Katherine Corri Harris Tradueix (1910–1917)
Blanche Oelrichs (1920–1928)
Dolores Costello Tradueix (1928–1934)
Elaine Barrie Tradueix (1936–1940)
Fills John Drew Barrymore
Diana Barrymore
Pares Maurice BarrymoreGeorgiana Drew Tradueix
Germans Ethel Barrymore i Lionel Barrymore

IMDB: nm0000858
Modifica les dades a Wikidata

John Blythe era el seu nom verdader (Filadèlfia, Pennsilvanià (USA), 15 de febrer de 1882 - Hollywood (Califòrnia), 29 de maig de 1942), fou un dels galans més importants de la història del cinema mut, a més de membre d'una família que és considerada quasi com la reialesa dels actors nord-americans, de rància solera en el teatre i que més tard estengueren també la seva presència en el cinema. Pels seus trets harmònics se'l conegué com el gran Perfil.

Dinastia teatral[modifica]

El seu pare era Maurice Barrymore, de nom artístic, perquè el real era Herbert Blythe. Nascut a Fort Agra (Índia), i mort el 1905 a Amityville (Nova York), era un actor britànic que també havia oficiat com a dramaturg. Fou el fundador junt amb la seva esposa, Georgiana Drew -Fildèlfia, 1854 - Santa Bàrbara Califòrnia, 1893-, d'una família d'actors, la nissaga dels Barrymore, que assolirien la fama i un posició de venerable predomini en l'escena estatunidenca en la primera meitat del segle XX. Georgiana aportava els seus propis antecedents de fama teatral heretada dels seus pares. El seu progenitor era John Drew i la seva mare Louisa Lane. Ambdós havien creat i dirigit una de les companyies més importants de la història del teatre nord-americà, l'Arch Street Theatre de Filadèlfia. La pròpia Louisa era també filla d'actors i havia començat la seva carrera sobre els escenaris durant l'infantesa. De manera que el talent com actor es remuntava a diverses generacions enrere en el cas de John Barrymore, i per suposat aquesta circumstància també es féu notar en les igualment brillants carreres dels seus germans, Ethel Barrymore i Lionel Barrymore. Ambdós, com John, aconseguiren també notorietat davant les càmeres, si bé fou John el que de tota aquesta nissaga d'actors va poder tirar avant una carrera cinematogràfica més sòlida, interpretant papers protagonistes.

Pintor abans d'actor[modifica]

Curiosament, les primeres intencions de Guanyar-se la vida amb una activitat creativa en el cas de John s'allunyaven dels escenaris en els que havia progressat la seva família durant diverses generacions per a cercar una alternativa professional en la pintura. Estudià art a París, mogut per la seva passió per les obres de Gustave Doré i el seu estil, que qualificava d'endimoniat. Però al retornar als Estats Units es veié ràpidament arrossegat per la professió de la tradició familiar i debutà com actor als escenaris el 1903. Guanyà especial predicament entre el públic i crítica interpretant primer papers de comèdia, convertint-se en ídol de Broadway amb el seu paper d'operador borratxo en una farsa titulada El dicatdor, de 1915, que després també interpretaria en la seva versió per la pantalla gran. Se sentia més còmode sobre les taules interpretant comèdies, però assolí l'èxit en el drama el 1922 quan féu una de les més notables i aplaudides interpretacions del príncep de Dinamarca, Hamlet, que aconseguí inclús l'aplaudiment del públic britànic. Així assolí realment la maduresa des del moment en què començà a treballar amb personatges dramàtics, encadenant diversos triomfs que li va permetre espolsar-se la seva popularitat com a galant de comèdia per a triomfar com a sòlida peça d'un ample espectre i sense caure presa de l'encasellament en els riures mitjançant el seu treball en obres com Justice, que representà el 1916, Peter Ibbetson, de 1917, The Jest el 1919, Ricard III el 1920, i la ja citada Hamlet, que representà primer a Nova York el 1922 i més tard a Londres el 1925.

El cinema li obrí les seves portes el 1913, una vegada confirmat sobradament el seu estelat en el teatre, donant-li la oportunitat de debutar interpretant el paper de dolent en el curt-metratge The Dream of a Moving Picture Director (1912), en els crèdits de la qual va aparèixer amb el nom de Jack Barrymore, nom que l'acompanyaria en els altres quatre curt-metratges que féu en engegar la seva carrera, The Widow Casey's Return (1912), Just Pretending (1912), A Prize Package (1912) i One on Romance (1912). Tots ells foren produïts per l'estudi Luding Manufacturing Company, creat per Siegmund Lubin, un immigrant polonès d'origen jueu que produí pel·lícules entre 1896 i 1916, després d'iniciar-se com expert en òptica a Filadèlfia, d'on coneixia els cèlebres actors Barrymore. Lubin fou un dels productors independents que s'enfrontà al trust d'Edison, la MPPC, interposant continus plets contra el monopoli d'aquest inventor que desplegà l'anomenada guerra de patents entre els pioners del cinema estatunidenc.

El primer llargmetratge[modifica]

El primer llargmetratge de la filmografia de John Barrymore fou An American Citizen, comèdia romàntica que protagonitzà al costat d'Evelyn Moore (ella no rodà cap més film), basada en una obra de teatre de Madeleine Lucette Riley. Produïda per l'estudi Famous Players Company, fundat junt a un poderós grup d'empresaris teatrals de Nova York el 1912 per l'austro-hongarès Adolph Zukor, que posteriorment formaria Paramount Pictures. És una de les pel·lícules que actualment es considera perduda, com bona part del cinema mut que es produí arreu del món.

Primeres passes[modifica]

Les primeres passes de John Barrymore en el cinema es desenvoluparen en clau d'humor, com el seu següent llargmetratge, The Man from Mexico (1914), una altra pel·lícula avui perduda, que també produí Famous Players. El mateix es pot aplicar a la sàtira Are You a Mason? (1915), The Dictator (1915), el curt-metratge The Incorregible Dukane (1915), Nearly a King (1916), The Lost Bridegroom (1916), The Red Widow (1916), National Red Cross Pageant (1917), on compartí repartiment amb la seva germana Ethel, interpretant el tirà de l'episodi de Rússia, Raffles the Amateur Cracksman (1917), on donà vida al popular personatge del lladre creat per a les novel·les d'aventures i intriga per E. W. Hornung, On the Quiet (1918), Here Comes the Bride (1919) i la història de venjança d'un fals culpable The Test of Honor (1919). De totes elles és difícil emetre cap opinió fonamentada perquè constitueixen aquesta bossa de títols desapareguts de la producció cinematogràfica muda dels que sols és possible considerar el poc material fotogràfic que ha sobreviscut, els comentaris en els diaris en el moment de la seva estrena i algun que altre material promocional que ha romàs en mans de col·leccions privades o arxius de material fílmic. No obstant, el que està provat és, que en moltes d'aquestes pel·lícules, especialment en les primeres, John Barrymore restà encasellat en papers de galant còmic borratxet, com amb el que havia guanyat popularitat sobre les taules a The Dictator, el qual resulta molt definitori respecte a la inclinació a no córrer riscos i etiquetar curosament els seus productes i les criatures que els habiten manifestada pel cinema estatunidenc inclús abans de què es forgés el sistema de grans estudis que constituiria això que avui coneixem amb el nom d'Hollywood. Dit amb altres paraules: Hollywood no ha arriscat mai, ni tan sols quan encara no era Hollywood pròpiament dit, sinó inclús en el moment en què les companyies antecedents dels estudis Paramount, Fox, MGM, Warner Bros, RKO, Columbia, Universal o United Artists, encara no havien descobert Califòrnia com a localització per a la seva indústria i operaven des de Nova York. El curós etiquetat del producte amb pocs riscos -o cap- ha estat sempre una característica definitòria del sistema de producció d'oci audiovisual nord-americà des dels primers temps del cinema mut, i no hi ha cap dubte de què John Barrymore fou una de les seves primeres víctimes.

Pioner del cinema sonor[modifica]

John Barrymore a Dr. Jekyll and Mr. Hyde

Potser per l'escrit anteriorment, John se sentia reclamat professionalment pel cinema més pel seu aspecte físic --s'ha de recordar, que li'n deien el Perfil, i molts el consideren un antecedent que marcà el camí i serví com exemple a galants posteriors del cinema clàssic d'Hollywood, com Robert Taylor, Errol Flynn o Clark Gable--, que pel seu talent, quelcom que no li feia cap gràcia. De manera que començà a proposar-se com a subjecte d'experimentació per a personatges que s'apartaven de la seva imatge de galant, provant sort en altres registres. El primer pas per posar dempeus el seu desafiament contra els empresaris cinematogràfics als que qualificava com a <venedors de carn> fou també la seva pel·lícula destacada com actor de cara a la posterioritat, perquè afortunadament aquesta si que ha sobreviscut. Es tracta de la versió de la història del doctor Jekyll i els seu alter ego monstruós, mister Hyde, titulada Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1920), clàssic inqüestionable del cinema mut essencial per als aficionats al terror que, partint de l'obra original de Robert Louis Stevenson, donà una de les visions més grotesques i inquietants de l'assumpte amb algunes imatges en les que el monstre del títol, un assassí bestial, agafa visualment cert aspecte que recorda llunyanament una aranya. A més, l'estudi li va permetre a Barrymore comoditats com deixar que es portés les plantes de casa seva al decorat per a propiciar un entorn que li fos més familiar, i no rodar en els Estudis Astoria, Long Island, que la productora Paramount no inaugurà fins un mes més tard, sinó al terrat de l'auditori del teatre de l'Amsterdam Opera House del carrera 44 a Manhattan, perquè l'actor pogués simultàniar les seves interpretacions teatrals a Broadway amb el seu treball davant les càmeres. Barrymore gaudí molt més interpretant a mister Hyde o qualsevulla altre paper que li exigís transformar-se i inclús deformar-se físicament amb un grotesc maquillatge i seqüències esbojarrades que donant vida a galants heroics com el que donà vida a Don Juan (1926), que l'obligà a donar 196 petons a diverses noies. El llargmetratge fou el primer aster estatunidenc que s'enfrontà al repte de rodar el primer llargmetratge amb banda sonora completament sincronitzada en el sistema Vitaphone que salvaria el repartiment amb exhaustiva activitat que el veterà del teatre troba particularment crispant.

De passada amb aquest film, John Barrymore entrà a formar part del grup de pioners del cinema Warner Bros, de la ruïna, al convertir-la en la primera productora en rodar i explotar films parlats. L'estudi, que en aquell moment era encara un segell menor entre les productores estatunidenques, comprà els Estudis Vitagraph de Brooklyn junt amb la seva xarxa de distribució el 1925, i un dels seus propietaris, Sam Warner, decidí apostar pel so com a pròxim avançament del cinema, convencent el seu germà gran, Harry M. Warner, que no ho veia tan clar, perquè incorporés el sistema de gravació basat en un disc de 16 polsades desenvolupat per la Western Electric, formant-se així la Vitaphone Corp, l'abril de 1926, amb el 70 per cent de les accions. No obstant, inicialment la Warner contemplava aquest sistema com a eina per incorporar acompanyament musical i sonor dels seus films, i no com a mitjà per posar a parlar els seus actors a la pantalla.

Aquesta línia l'aplicaren a Don Juan, de manera que John Barrymore encara no li calgué aprendre diàlegs per dir-los davant el micròfon, quelcom que per altra banda no li havia causat cap problema, ja que comptava amb l'amplia veterania del seu treball sobre els escenaris. De fet, quan finalment el so s'instal·lés també com pel·lícula parlada en el cinema, aquest mitjà reclutarà dramaturgs i novel·listes per escriure els guions i precisament a actors de provada eficàcia teatral com experts en incorporar la paraula a les seves interpretacions davant les càmeres.

Però en aquest primer moment, a Don Juan, el procés de Vitaphone, per altra part força laboriós durant el rodatge, amb discs gravats i sense poder muntar so, fou una revelació per al públic, que després de l'estrena de la segona pel·lícula a la que s'aplicà aquests sistema, The Jazz Singer, el 1927, va fer que els films parlats acabessin imposant-se en les preferències del públic.

L'estrena que tingué lloc en una gala de luxe el 6 d'agost de 1926 acompanyat per una espècie d'espectacle previ a la pròpia pel·lícula en el que es projectaren diversos curt-metratges en els que l'Orquestra Filharmònica de Nova York interpretà l'Obertura de Tannhäuser, a més d'altres temes d'òpera, fou un èxit rotund que anuncià l'arribada d'una nova era per al cinema.

I John Barrymore restà en l'epicentre de tot això, batent a més un rècord de petons repartits en pantalla a les seues dos co-protagonistes femenines: 127 en total.

Quatre bodes i un pare absent[modifica]

Dolores Costello companya de John a Manon Lescaut

Aquesta ostentació de petons fou el pòrtic pel que la paraula entrà al cinema i amb ella una autèntica renovació revolucionària en el que a quadres principals d'estrelles masculines i femenines d'Hollywood es refereix. Però Barrymore encara tindria la oportunitat del seu pas per al cinema mut al menys en tres films interessants. La primera Tempest (1928), era una peripècia d'aventures romàntiques a la Rússia tsarista en la que interpretà un camperol entossudit en convertir-se en oficial de l'exèrcit del tsar, el que va permetre a l'actor lluir el seu físic ben conservat malgrat que en aquell moment calçava ja una llarga trajectòria d'alcohol com a company de viatge i estava en els seus quaranta anys. L'assumpte li serví per a mantenir el tipus com a galant davant els canvis que s'acostaven amb l'arribada del so al cinema. En consonància amb aquest mateix objectiu abans havia rodat When a Man Loves (1927), romanç cortesà amb perruques a la França del segle XVIII, on l'acompanyà Dolores Costello en el paper de Manon Lescaut (la pel·lícula es titularia amb aquest nom, però s'hagué de modificar perquè una producció alemanya de la UFA que s'havia d'estrenar en aquell moment a Nova York era del mateix títol). La pel·lícula serví perquè la Vitaphone Symhony Orchestra fos reunida per a lluïment del nou sistema de so, de manera que durant la projecció molts espectadors pensaren que havien vist la pel·lícula amb música interpretada en directe...fins que l'orquestra i el seu director aparegueren en la pròpia pantalla com a punt final de les imatges de la pròpia pel·lícula. Un any després d'haver rodat aquest llargmetratge junts, Barrymore convertiria a Costello en la tercera de les seves quatre esposes. Amb Dolores tingué dos fills: Dolores, Ethel Blythe Barrymore, nascuda el 8 d'abril de 1930 i el també actor John Sidney Blythe Barrymore Jr, per al cinema, John Drew Barrymore, nascut el 4 de juny de 1932 i ensems pare de l'actriu Drew Barrymore. John sempre digué que només havia vist el seu pare una vegada, tradició de desinterès dels fills que ell mateix practicà amb els seus, Drew i John Blythe, que és igualment actor i director. John i Dolores, que havien contret matrimoni el 24 de novembre de 1928 es divorciaren quan John Drew era infant, formalitzant el tema amb data del 9 d'octubre de 1934.

John Barrymore amb la seva primera esposa Katherine Corri Harris

Abans de Dolores, John s'havia casat per primera vegada amb l'actriu Katherine Corri Harris, l'1 de setembre de 1910, i es divorciaren el 6 de desembre de 1917, deu anys abans que ella morís. El 5 d'agost, Barrymore casà amb l'escriptora Blance Oetrichs (la qual escrivia sota el pseudònim de Michael Strange), filla de família rica i coneguda sufragista i lluitadora en pro dels drets de la dona que havia estat prèviament casada amb un diplomàtic i conegué Barrymore fruit del protagonisme d'aquest en l'adaptació teatral d'una obre de Lev Tolstoi que ella havia escrit i l'actor representà als escenaris. Es casaren el 5 d'agost de 1920 i es divorciaren el 19 de novembre de 1928, després de tenir una filla, la primera de l'actor, Diana Barrymore, nascuda el 3 de març de 1921. Tampoc Diana, que fou enviada estudiar a un col·legi de París quan només comptava sis anys d'edat, tingué moltes oportunitats de veure el seu pare, que no tardà en caminar en affaires sentimentals amb la qual seria després la seva tercera esposa, Dolores. Diana tampoc rebé massa atenció per part de la seva mare, entregada a d'altres activitats, i finalment acabà per guanyar-se el seu propi lloc com actriu passant olímpicament dels seus pares absentistes (la majoria de les poques vegades que veié el seu pare, aquesta restava completament borratxo), i inclús arribà a aconseguir que el productor David O. Selznick li fes una prova per a interpretar el rol de Scarlett O'Hara a Allò que el vent s'endugué.

L'últim casament[modifica]

La quarta i última esposa de John Barrymore fou una altra actriu, Elaine Barrie, el verdader nom de la qual era Elaine Jacobs que segons ses pròpies memòries, restà captivada del que hauria de convertir-se després en el seu marit quan ella tenia 16 anys i acudí a veure una pel·lícula protagonitzada per Barrymore en els seus primers passos pel cinema sonor, Svengali (1931). Anys després llegí en un diari que l'actor estava ingressat en una clínica durant un període de desintoxicació com alcohòlic, li envià una carta sol·licitant-li una entrevista i començà a visitar-lo diàriament fins que al sortir de l'hospital Barrymore se'n anà a viure amb aquesta admiradora trenta anys més jove que ell amb la que finalment va contraure matrimoni quan es completà els seu divorci de Dolores Costello. Es casaren el 9 de novembre de 1936, però el romanç no els hi durà tampoc gaire temps, es divorciaren el 27 de novembre de 1940. Però abans sobre tot en el període de festeig, foren una de les parelles més perseguides per la premsa cada vegada que l'actor, novia i mare de la novia sortien a passejar pels locals nocturns de moda, perseguits per fotògrafs i periodistes de xafarderies, fins que Eliane acabà sent nomenada per l'Associació de Premsa una de les persones més interessants de l'any 1935 al costat del candidat a la presidència dels Estats Units Alf Landon. Després de casar-se Barrymore es trobà amb el seu matrimoni més conflictiu, encara que la seva nova esposa no desaprofitava la oportunitat d'aparèixer junt al seu marit en algun que altre llargmetratge, obres de teatre de Broadway i inclús programes de ràdio. Qüestió de vigilar-lo estretament perquè no li fos infidel. Missió per altra banda impossible. Les relacions extramatrimonials de Barrymore no deixaren de sembrar caos en el matrimoni junt amb el seu alcoholisme, fins que finalment solucionaren el tema en els tribunals en un divorci que Elaine utilitzà quasi com a trampolí per llençar la seva biografia, que significativament titulà Recordant tots els meus pecats.

Salt al sonor[modifica]

Poster del film Moby Dick

Junt als títols citats, Barrymore s'acomiadà de l'era silent amb els films The Beloved Rogue (1927),que restà perduda durant molt de temps fins que finalment se'n trobà una copia privada de l'estrella del cinema mut Mary Pickford, i Eternal Love (1929), dirigida per Ernst Lubitsch, talent importat d'Europa i futur astre de la comèdia nord-americana. El so li proporcionà a John Barrymore la oportunitat de lluir la seva pròpia veu també en la pantalla, per exemple en una versió de Moby Dick que a Espanya s'estrena amb el títol de La fiera del mar (1930), en la qual Barrymore tornà a veure's implicat en un intent d'ampliar les fronteres tecnològiques del mitjà cinematogràfic, doncs la productora Warner Bros, provà un sistema de pantalla més ampla que responia pel nom de magnascope, remot antecessor del cinemascop, aprofitant les escenes de persecució i arponeig de la mítica balena blanca del títol, en les que, seguint la pista al sistema de projecció sobre tres pantalles utilitzat per Abel Gance a Napoleó, la pantalla modificava la seva mida per a reforçar visualment l'èpica de l'enfrontament del capità Ahab interpretat per Barrymore amb el cèlebre cetaci creat per Herman Melville per a la seva novel·la. A més, la pel·lícula es va veure immersa en el canvi del so del sistema vitascope amb discs sincronitzats al so sobre la pròpia imatge, així que per atendre les necessitats de projecció dels cinemes hagué de tornar a rodar els títols de crèdit. I per altra banda, arribat el so, lluità amb el problema de les versions per a mercats estrangers en llengua no anglesa, filmant una versió per a l'explotació a Alemanya que responia al títol de El diable del mar i en la que William Dieterle, després director de melodrames a Hollywood, però llavors encara actor, interpretà el paper protagonista en lloc de Barrymore, òbviament parlant en alemany, perquè el subtitulat i el doblatge ni tan sols s'ho plantejaven en aquell moment. En realitat es tractava d'una nova versió del llargmetratge mut que el mateix Barrymore havia interpretat el 1926, i no feia el menor cas a la novel·la original més enllà d'utilitzar en nom de personatges i el conflicte central. La següent pel·lícula de Barrymore fou Svengali (1932), que va incloure polèmiques seqüències de nuu i posà l'actor entre dos reptes. El primer fou el d'exercir com a pioner en l'ús de les lents de contacte per a completar l'aspecte del seu personatge, en aquell moment fabricades d'una material més dur que les feia notablement incomodes i inclús doloroses per l'actor. El segon repte fou la diferència d'edat amb la seva partenaire femenina: ell ja tenia 49 anys, i la coprotagonista, Marian Marsh, 17. La parella repetí en The Mad Genius (1931), a la que seguiren altres títols destacats en la carrera de l'actor com Arsène Lupin (1932), que interpretà junt al seu germà Lionel; Grand Hotel (1932), basada en la novel·la homònima de Vicky Baum i que Barrymore desitjava tant interpretar per a poder treballar amb Greta Garbo que acceptà signar un contracte per a tres pel·lícules amb l'estudi MGM, malgrat que després s'hagué de sotmetre a les excentricitats i exigències de l'actriu per a filmar les seves escenes romàntiques amb ell; State's Attorney (1932); A Bill of Divorcement (1932); Rasputin and the Empress (1932), on compartí repartiment amb els seus germans Lionel i Ethel; Dinner at Eigh (1933); Night Flight (1933), basada en una novel·la de l'autor d'El petit príncep, el literat i aviador Saint-Exupéry; Twentieth Century (1934); Romeo and Juliet (1936), interpretant a Mercució; Marie Antoinette (1938), com a rei Lluís XVI; Spawn of the North (1938) -en ambdues donà el relleu a noves generacions de galans com Tyrone Power i Henry Fonda-; The Invisible Woman (1940); i una autoparodia de si mateix a estones brillant que es titulà The Great Profile (1940).

Els últims anys[modifica]

Els seus últims anys com a professional davant les càmeres sumits en una continuada decadència relacionada amb el seu abús de l'alcohol. Els seus biògrafs asseguren que ja quan interpretà a Mercució a Romeo and Juliet, la seva memòria havia començat a fallar-li seriosament, de manera que per poder afrontar el recitat de les seves línies de diàleg necessitava targetes camuflades al seu voltant en les que restaven escrites les paraules que havia de pronunciar. A partir d'aquest moment començà ser públic i notori que el seu deteriorament afectava al seu treball, per altra banda el públic estava no sols preparat, sinó ansiós, per donar la benvinguda a nous galans que protagonitzessin les fantasies del cel·luloide, de manera que els únics treballs que començaren a oferir-li al veterà i maltractat Barrymore eren paròdies de la seva pròpia imatge i dels primers anys del sonor. La sàtira de la seva imatge en les ficcions del cinema i dels seus disbarats com a Don Juan en la vida real es convertiren en matèria prima per alguns dels seus últims treballs, entre els quals potser un dels més acceptables, almenys al referent a l'èxit comercial, fou el retorn als escenaris, aconsellat per la seva última esposa, a My Dera Children, una obra de segona categoria que ell aconseguí convertir en un gran disbarat que acabà convertint-se en un fenomen on qualsevol cosa podia succeir perquè Barrymore improvisava cada nit tota la seva interpretació i amb freqüència es posava en ridícul o fregava l'escàndol. Estirant d'aquests vímets Barrymore construí, o més ben dit, improvisà, un cistell de gran èxit que li feren guanyar una tardana popularitat com a fenomen sorollós allargat amb les seves aportacions radiofòniques al programa presentat pel cantant Rudy Vallee. La seva afició per beure's fins l'aigua de les floreres i aquest deteriorament final de la seva trajectòria professional no ha de confondre l'espectador: en parlar de John Barrymore parlem d'un autèntic aristòcrata del cinema i un mestre d'actors.

Referències[modifica]

  • Revista de cinema, ACCIÖN, del mes de març de 2018. (ISSN: 2172-0517)