Grand Hotel (pel·lícula)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaGrand Hotel
Grand Hotel lobby card.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióEdmund Goulding Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióIrving G. Thalberg Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióCedric Gibbons Modifica el valor a Wikidata
GuióBéla Balázs, William A. Drake i Vicki Baum Modifica el valor a Wikidata
MúsicaWilliam Axt Modifica el valor a Wikidata
FotografiaWilliam H. Daniels Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeBlanche Sewell Modifica el valor a Wikidata
VestuariAdrian Modifica el valor a Wikidata
ProductoraMetro-Goldwyn-Mayer Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorMetro-Goldwyn-Mayer i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena1932 Modifica el valor a Wikidata
Durada113 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama, pel·lícula basada en una obra literària i cinema romàntic Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióBerlín Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0022958 Filmaffinity: 747523 Allocine: 4394 Rottentomatoes: m/grand_hotel Mojo: grandhotel Allmovie: v20463 TCM: 183 TV.com: movies/grand-hotel Modifica el valor a Wikidata
Poster de la pel·lícula ressaltant les seves estrelles

Grand Hotel és una pel·lícula pre-codi de la Metro-Goldwyn-Mayer dirigida per Edmund Goulding i protagonitzada per Greta Garbo, John Barrymore, Joan Crawford, Lionel Barrymore i Wallace Beery.[1] Basada en una versió teatral alemana de la novel·la homònima de Vicki Baum (1929),[2] es va estrenar el 12 d’abril de 1932[3] esdevenint un dels majors èxits de la companyia en aquell moment.[4] Va aconseguir l'Oscar a la millor pel·lícula[5] que fou a la única categoria a que fou nominada. El 2007 el National Film Registry de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units la va seleccionar per a la seva preservació degut al seu interès cultural, històric o estètic.[6]

Argument[modifica]

El doctor Otternschlag, un veterà desfigurat de la Primera Guerra Mundial i resident permanent del Grand Hotel, el més car de Berlín, observa: "Sempre igula, la gent ve, la gent se'n va. No passa mai res. Els clients es registren, comparteixen parts de la seva vida entre ells i després se'n van. Un d’aquests és el baró Felix von Gaigern, que va malgastar la seva fortuna i es manté com a jugador de cartes i ocasional lladre de joies. Von Gaigern es fa amic d'Otto Kringelein, un comptable moribund que ha decidit passar els dies que li queden en mig del luxe. L'antic patró de Kringelein, el director general industrial Preysing també és a l'hotel per tancar un acord important i contracta una taquígrafa, Flaemmchen, perquè l'ajudi. Ella aspira a ser actriu i ensenya a Preysing algunes fotos de la revista per a les quals ha posat.

Una altra client és la ballarina russa Grusinskaya, la carrera de la qual està en declivi. Mentre Grusinskaya és al teatre, el baró entra a la seva habitació per robar-li les joies però de cop ella retorna per lo que s'ha d'amagar. Des del seu amagatall escolta com ella parla amb ella mateixa i diu que vol acabar amb tot. Aleshores el baró surt de l'amagatall i conversa amb ella. Grusinskaya se sent atreta per ell i passen la nit junts. L'endemà al matí, el baró retorna les joies a la ballarina i ella el perdona i el convida a acompanyar-la a Viena, cosa que accepta.

Per tal de canviar de vida i sortir de la banda amb la que treballa el baró von Gaigern busca aconseguir diners com sigui. Fa una timba amb Kringelein i aquest ho guanya tot per després emborratxar-se. Va tan embriac que deixa caure la cartera i el baró se la guarda a la butxaca i es queda no només els guanys de la partida sinó també els diners que havien de permetre Kringelein viure les seves últimes setmanes de vida. Més tard, en veure la desesperació de Kringelein, el baró, que li ha pres estima, –fa veure que descobreix la cartera i li retorna.

Per la seva banda, Preysing, per a tancar el contracte ha de viatjar a Londres i demana a Flaemmchen que l'acompanyi. Més tard, quan els dos es troben a l’habitació i Preysing veu l'ombra del baró cercant entre les seves pertinences. Els dos homes lluiten fins que Preysing colpeja el baró amb el telèfon matant-lo. Flaemmchen, testimoni del que ha passat, li explica a Kringelein, que s'enfronta a Preysing. Aquest insisteix que ha actuat en defensa pròpia però Kringelein crida la policia i és arrestat. Grusinskaya marxa cap a l'estació de tren on confia trobar-hi el baró esperant-la. Mentrestant, Kringelein s'ofereix a tenir cura de Flaemmchen, que suggereix que busquin una cura per a la seva malaltia. Quan surten de l'hotel, el doctor Otternschlag els i torna a comentar: "Grand Hotel. Sempre el mateix. La gent ve. La gent se'n va. Mai no passa res".

Repartiment[modifica]

  • Greta Garbo (Grusinskaya, la ballarina)
  • John Barrymore (baró Felix von Gaigern)
  • Joan Crawford (Flaemmchen, la taquígrafa)
  • Wallace Beery (director general Preysing)
  • Lionel Barrymore (Otto Kringelein)
  • Lewis Stone (Dr. Otternschlag)
  • Jean Hersholt (Senf, el porter)
  • Robert McWade (Meierheim)
  • Purnell B. Pratt (Zinnowitz)
  • Ferdinand Gottschalk (Pimenov)
  • Rafaela Ottiano (Suzette)
  • Morgan Wallace (xofer)
  • Tully Marshall (Gerstenkorn)
  • Frank Conroy (Rohna)
  • Murray Kinnell (Schweimann)
  • Edwin Maxwell (Dr. Waitz)
  • John Davidson (director de l’hotel)
  • Greta Meyer (encarregada a l’habitació 174)
  • Sarah Padden (netejadora a l’habitació 174)
  • Rolfe Sedan (client al bar)

Producció[modifica]

Es tracta de la primera pel·lícula de l’història en reunir en un mateix repartiment un gran nombre d’estrelles, la Garbo, els germans Barrymore, Joan Crawford, Wallace Beery, Lewis Stone i Jean Hersholt.[7] Irving Thalberg productor de la MGM, havia comprat els drets de la popular novel·la de Vicky Baum, "Menschen im Hotel" (1929), basada en les vides dels hostes i empleats d’un hotel a Berlin, per 13.000 dòlars i l’havia portat a Broadway. Davant de l’èxit de l’obra l’adaptà al cinema juntament amb William A. Drake i Béla Balázs. Per 35.000 dòlars contractà Edmund Goulding, construí el decorat més gran de la seva època i aconseguí que totes aquelles estrelles treballessin juntes amb més de 100 extres.[7] L'estrena a Hollywood va incloure una reproducció de la recepció de l’hotel on les estrelles de la pel·lícula, i altres com Marlene Dietrich o Clark Gable, s’anaven registrant.[7] Una de les frases pronunciades per Greta Garbo, “Vull estar sola”, passaria a la història del cinema i se la va considerar paradigmàtica de la personalitat tímida de l’actriu.[7] La pel·lícula tingué un cost d’uns 700.000 dòlars però fou un gran èxit ingressant una suma de 2,6 milions de dòlars el primer any.[8]

Referències[modifica]

  1. Maltin, Leonard. Leonard Maltin's 2015 Movie Guide (en anglès). Penguin, 2014-09-02. ISBN 978-0-698-18361-2. 
  2. Leitch, Thomas. The History of American Literature on Film (en anglès). Bloomsbury Publishing USA, 2019-06-13. ISBN 978-1-62892-372-8. 
  3. Gottlieb, Robert. Garbo (en anglès). Farrar, Straus and Giroux, 2021-12-07. ISBN 978-0-374-72081-0. 
  4. Doherty, Thomas. Pre-Code Hollywood: Sex, Immorality, and Insurrection in American Cinema, 1930–1934 (en anglès). Columbia University Press, 1999-08-27, p. 54. ISBN 978-0-231-50012-8. 
  5. «The 5th Academy Awards | 1933» (en anglès). Academy of Motion Picture Arts and Sciences. [Consulta: 22 març 2022].
  6. «Complete National Film Registry Listing» (en anglès). National Film Preservation Board - Library of Congress of USA. [Consulta: 21 març 2022].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Kemp, Philip. Cine. Toda la historia (en anglès). Blume, 2021-01-12, p. 106. ISBN 978-84-18459-21-4. 
  8. Balio, Tino. MGM (en anglès). Routledge, 2018-03-14. ISBN 978-1-317-42967-8. 

Enllaços externs[modifica]