L'últim emperador

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaL'últim emperador
The Last Emperor
Last emperor poster2.jpg
Pòster de la pel·lícula
Fitxa
Direcció Bernardo Bertolucci
Protagonistes
Producció Jeremy Thomas
Dissenyador de producció Ferdinando Scarfiotti
Guió Bernardo Bertolucci, Mark Peploe, Enzo Ungari, a partir de l'autobiografia de Pu Yi
Música Cong Su, Ryuichi Sakamoto, David Byrne
Fotografia Vittorio Storaro
Muntatge Gabriela Cristiani
Vestuari James Acheson
Productora Recorded Picture Company Tradueix
Distribuïdor Columbia Pictures
Dades i xifres
País d'origen Regne Unit
Itàlia
Estrena 1987
Durada 165 min.
Idioma original Anglès
Rodatge Pequín
Color en color
Format 2.35:1
Pressupost 25 milions dòlars
Descripció
Gènere Drama històric, biopic
Lloc de la narració Xangai
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0093389 Filmaffinity: 549520 Allocine: 2865 Rottentomatoes: m/last_emperor Mojo: lastemperor Allmovie: v28316 Metacritic: movie/the-last-emperor TV.com: movies/the-last-emperor
Modifica les dades a Wikidata

L'últim emperador[1] (títol original en anglès The Last Emperor) és una pel·lícula de Bernardo Bertolucci, estrenada el 1987, guanyadora de 9 oscars. Aquesta pel·lícula ha estat doblada al català.

Argument[modifica]

Torre nord-est de la Ciutat prohibida

La vida de Pu Yi, darrer emperador de la Xina, i després de Manxukuo. El període comprèn de 1908 a 1967 (any de la seva mort).

Per ordre de Cixi, el 1908 la moribunda i viuda emperadriu de la Xina és separada de Pu Yi, el seu fill de tres anys que serà destinat a esdevenir el nou emperador. Això no obstant, tres anys després del seu accés al tron, la república és proclamada. Malgrat que Pu Yi és autoritzat a conservar el seu títol d'emperador, el seu càrrec roman només simbòlic i formal, i el jove sobirà és condemnat a romandre a la Ciutat prohibida, on creixerà envoltat dels seus cortesans, aïllat del món exterior.

Els japonesos el reconeixeran com a emperador del Manxukuo i, durant el règim maoista, el destronat sobirà serà reeducat segons els nous valors de la societat comunista. Després de 10 anys d'internament serà finalment posat en llibertat i passarà a exercir de jardiner a la ciutat de Pequín fins a la seva mort.[2]

Repartiment[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: L'últim emperador Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Títol en català a Ésadir.cat
  2. The New York Times. The Last Emperor (en anglès). The New York Times.