Lillian Ayscough
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 14 maig 1880 Nova York |
| Mort | 26 desembre 1974 (94 anys) New Castle (Delaware) |
| Activitat | |
| Ocupació | sufragista |
| Membre de | |
Lillian Ayscough (Nova York, 14 de maig de 1880 - New Castle, 26 de desembre de 1974) fou una sufragista estatunidenca.[1][2] Originària de Detroit (Michigan), fou presidenta del Partit Nacional de les Dones (NWP) de Connecticut, i vicepresidenta de la branca de Michigan.[3][4][5] En la manifestació d'agost del 1918, a la plaça Lafayette, Ascough fou sentenciada a quinze dies de presó. Després, el febrer del 1919 participà en les manifestacions de vigilància i la tornaren a arrestar: fou sentenciada a cinc dies de presó. Fou oradora en la Gira Especial de Sufragistes —també coneguda com la Gira Especial de Presó pel fet que les oradores van expressar les seues experiències com a presoneres polítiques— durant febrer i març del 1919.[6]
Educació[modifica]
Ascough estudià a París i Londres per a concerts públics, però deixà d'estudiar per a convertir-se en sufragista.[7]
Tur especial de sufragistes[modifica]
Lillian Ascough, Abby Scott Baker, Harriot Stanton Blatch, Lucy Burns, Sarah T. Colvin, Edith Goode, Florence Bayard Hilles, Julia Hurlbut, Caroline Katzenstein, Ella Riegel, Helen Todd, entre altres, formaren part del Tur Especial del Sufragi, en el qual parlaren públicament, distribuïren escrits i vengueren la revista The Suffragist. S'atribueix a aquesta gira haver despertat l'interés pel sufragi federal entre moltes dones en edat de votar.[8]
La marxa de Connecticut del 12 de juliol[modifica]
Ascough s'uní a una manifestació a Hartford i Simsbury, Connecticut, per a demanar al president Woodrow Wilson que les dones tingueren dret al vot. Les manifestants enviaren un telegrama a Wilson, i el publicaren el 13 de juliol del 1918 en el Hartford Courant:
| « | Nosaltres, ciutadans de Connecticut, reunits a Simsbury, Connecticut, demanem al president que utilitze el seu indubtable poder en favor de les dones, com ja ho ha fet en moltes mesures, per aconseguir el vistiplau del Senat, de l'Esmena del sufragi federal; i així alliberar els magnífics sentiments democràtics que ha expressat com a portaveu d'Amèrica; i defensar els grans principis de la democràcia com a representant entre les nacions". | » |
| — Protestors, ConnecticutHistory.Org | ||
Allí es va documentar Ascough i declarà que la ment del senador Brandegee pertanyia a una generació anterior i la considerà antiga i «interessant d'observar, però no d'ús actual».[9][10]
Referències[modifica]
- ↑ «Lillian Ascough in the 1940 Census». Ancestry, 1940. [Consulta: 6 agost 2018].
- ↑ «Lillian Ascough | Turning Point Suffragist Memorial». suffragistmemorial.org. [Consulta: 4 agost 2018].
- ↑ Stanton, Elizabeth Cady; Anthony; Gage; Harper. History of Woman Suffrage: 1900-1920 (en anglés). Fowler & Wells, 1922, p. 72.
- ↑ Morris-Crowther, Jayne. The Political Activities of Detroit Clubwomen in the 1920s: A Challenge and a Promise (en anglés). Wayne State University Press, 15 de març de 2013. ISBN 081433816X.
- ↑ «Ascough, Lillian». nationalwomansparty.pastperfectonline.com. [Consulta: 4 agost 2018].
- ↑ «Suffrage Prisoners». Library of Congress.
- ↑ «Mrs. W. D. Ascough of Hartford, Conn., chair of the Connecticut branch of the Woman's Party». Library of Congress.
- ↑ «Suffragists Timeline: 1916». groups.ischool.berkeley.edu. [Consulta: 12 agost 2018].
- ↑ «Connecticut Suffragists Appeal to the President – Today in History: July 12 | ConnecticutHistory.org». connecticuthistory.org. [Consulta: 4 agost 2018].
- ↑ «Senator Brandegee Stonewalls Women’s Suffrage». www.ctexplored.org. [Consulta: 4 agost 2018].