Llei per a la Reforma Política

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de lleiLlei per a la Reforma Política
Abast territorial Espanya
Data de promulgació 1977
Modifica dades a Wikidata

La Llei per a la Reforma Política, fou l'inici jurídic de dissolució del règim franquista, aprovada el 18 de novembre de 1976 per les Corts franquistes i sotmesa a l'aprovació en Referèndum el 15 de desembre de 1976,[1] amb una participació del 77 per cent del cens i un 80 per cent de vots a favor, i tenia el caràcter de Llei Fonamental. La nova norma determinava el següent:

  1. Establia el concepte de sobirania popular com a dret polític igual per a tots els majors de 21 anys (que era en aquest moment la majoria d'edat legal).
  2. Procedia a crear un sistema bicameral: Congrés dels Diputats i Senat, amb un mandat de quatre anys. Els seus membres serien escollits per sufragi universal lliure, directe i secret, llevat d'una cinquena part dels senadors que eren designats directament pel Rei.
  3. Autoritzava expressament al Govern o al Congrés dels Diputats escollit a iniciar una reforma constitucional, si bé no indicava textualment que les Corts Generals resultants haguessin de derogar el conjunt de Lleis Fonamentals que, com a bloc constitucional, mantenien l'estructura del règim polític provinent de la dictadura. La finalitat era no provocar l'oposició dels partidaris a ultrança del règim franquista, l'anomenat búnker.

La reforma política espanyola[modifica | modifica el codi]

Article principal: Transició espanyola

La reforma política de 1975-1978 fou un conjunt de modificacions de la legislació vigent a Espanya fins a aquest moment, les Lleis Fonamentals del Regne, de caràcter autoritari, per a acabar amb l'entrada en vigor d'una Constitució, que van convertir el país en un Estat social i democràtic de dret.

La reforma tenia com a objectiu reconèixer i garantir l'exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques (fortament restringits amb la legislació vigent en aquell temps), legalitzar tots els partits polítics (l'únic partit legal era la Falange) i permetre als treballadors la seva sindicació i els seus drets laborals (existia un únic sindicat vertical, l'Organització Sindical, i el dret a vaga no estava reconegut). Aquesta reforma implicava l'aprovació d'una Llei Electoral per a regular els comicis i la modificació del Codi Penal per a eliminar els delictes considerats polítics, a més de concedir una amnistia als presos per aquests delictes.

No obstant això, entre gener i abril de 1977, se succeïren els expedients de legalització dels diferents partits polítics, entre els quals destaca la creació de la Unió de Centre Democràtic com a força de centredreta liderada pel llavors President del govern, Adolfo Suárez, la legalització del Partit Socialista Obrer Espanyol al febrer i del Partit Comunista d'Espanya l'abril, i la creació d'Aliança Popular. Malgrat tot això, i del que suposava la reforma, l'oposició va propugnar l'abstenció al considerar que la reforma era insuficient i que la ruptura democràtica era l'única forma de superar el règim.

Pel maig es dissolgueren les Corts i es convocaren eleccions generals sota la nova legislació per al 15 de juny de 1977 que guanyà la UCD amb un 34,72% de vots, seguida del PSOE amb un 29,25%, PCE amb un 9,4% i AP amb un 8%.

Després del procés electoral, un cop constituïts el Congrés i el Senat, es va procedir a crear la Ponència Constitucional a la qual se li va encarregar la redacció d'una nova Constitució de caràcter democràtic occidental. A l'octubre de 1977 es va aprovar l'última amnistia general que alliberava els últims presos polítics. Aquest període coincideix parcialment amb l'anomenada transició democràtica.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «El Referéndum» (en castellà). 30 años de democracia en España. El Mundo, 2007. [Consulta: 24 març 2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]