Alfonso Osorio García

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Alfonso Osorio)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaAlfonso Osorio García
Nom original (es) Alfonso Osorio
Biografia
Naixement 13 de desembre de 1923
Santander (Cantàbria)
Mort 26 agost 2018 (94 anys)
Santander
COA Spain 1945 1977.svg  Ministre de la Presidència[1]
12 de desembre de 1975 – 4 de juliol de 1977
COA Spain 1945 1977.svg  Vicepresident segon del Govern
5 de juny de 1976 – 4 de juliol de 1977
RENFE logo.png  President de RENFE
26 de juliol de 1968 – 6 de juny de 1970
Educació Universitat d'Oviedo
Activitat
Ocupació Advocat
Partit polític FET de las JONS Bandera FE JONS.svg, UCD, AP
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Alfonso Osorio García (Santander, 13 de desembre de 1923 - 27 d'agost de 2018) fou un polític espanyol. Sobre ell hi va haver una ordre de captura internacional, acusat de participar en la massacre del 3 de març de Vitòria de 1976.[2]

Biografia[modifica]

Va estudiar Dret a Oviedo. Va ser el número u a les oposicions a Jurídic Militar de l'Aire, on va ser coronel jurídic. Mentrestant, va aprovar les oposicions a advocat de l'Estat també amb el número u. El 1968 va ser president de RENFE. Més tard, va ser vicepresident de la multinacional BP (British Petroleum) a Espanya. Va ser també professor de Dret fiscal i Hisenda pública en l'ICADE.

Procurador en Corts pel terç familiar, des de 1965 fins a 1971[3] i conseller del Regne de 1969 a 1971, políticament era monàrquic i proper a la figura del llavors príncep d'Espanya, Joan Carles de Borbó. Va ser fundador del grup Tácito, un grup d'intel·lectuals que escrivien, publicaven en els millors diaris i exercien una certa influència política. La seva tendència política va ser la democràcia cristiana.

Després de la mort de Franco, Alfonso Osorio formà part d'Acció Ciutadana Liberal amb José María de Areilza, va ser ministre de la Presidència amb el primer govern del Rei Joan Carles I i posteriorment va ser nomenat vicepresident segon del Govern amb Adolfo Suárez, al com va subministrar bona part dels noms que conformarien el seu primer govern, el que va convocar les eleccions de 1977. Va tenir un actiu paper durant la Transició política espanyola com a conseller i confident d'Adolfo Suárez. Va ser senador per designació reial en les primeres corts democràtiques. A les 1979, per diferències amb Suárez, abandona el Govern i Unió de Centre Democràtic, fundant l'efímer Partit Democràtic Progressista i presentant-se a les eleccions integrat en Coalició Democràtica, encapçalada per Alianza Popular, partit amb el qual fou elegit diputat per Madrid a les eleccions generals espanyoles de 1982 i per Santander a les eleccions generals espanyoles de 1986.[4]

Fou cavaller de l'Orde de Malta, i autor de diversos llibres sobre la transició política. Fou militant de base del Partit Popular. El 31 d'octubre de 2014 va ser ordenada la seva detenció per la jutgessa argentina María Servini per ser membre del consell de ministres responsable de la Massacre del 3 de març de Vitòria de 1976.

Altres dades[modifica]

Osorio es va convertir en 1961 en el primer espanyol a participar en el Desdejuni d'Oració Nacional dels Estats Units. Des de llavors ho ha fet almenys en 10 ocasions.[5]

Obres[modifica]

Referències[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]


Càrrecs públics
Precedit per:
Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo
President de RENFE
RENFE logo.png

1968-1970
Succeït per:
Francisco Lozano Vicente
Precedit per:
Antonio Carro Martínez
Ministre de la Presidència
Escut d'Espanya

19751977
Succeït per:
José Manuel Otero Novas
Precedit per:
Manuel Fraga
Vicepresident segon del Govern d'Espanya
Escut d'Espanya

19761977
Succeït per:
Enrique Fuentes Quintana