Massacre del 3 de març de Vitòria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'esdevenimentMassacre del 3 de març de Vitòria
Vitoria - San Francisco de Asis01.JPG
Monument a les víctimes del 3 de març de 1976, al carrer Bernal Díaz de Luco, davant la parròquia de San Francisco de Asís.
Tipus assassinat massiu
Data 3 març 1976
Coordenades 42° 51′ 21″ N, 2° 40′ 08″ O / 42.8558°N,2.66889°O / 42.8558; -2.66889
Lloc Vitòria
Estat Espanya
Morts 5
Ferits 150
Modifica dades a Wikidata
Manuel Fraga Iribarne, ministre de l'interior el 1976 (fotografia del 2007)
Lluís Llach a l'Olympia de París
Entrada a la parròquia de San Francisco de Asís.
Manifestació a Vitòria el 2009 en commemoració als morts de 1976

La massacre del 3 de març de Vitòria és la massacre que tinguere lloc 3 de març de 1976 en aquesta ciutat alabesa durant la Transició Espanyola: en una jornada de vaga, la policia armada va llançar gasos lacrimògens per desallotjar els treballadors que estaven reunits en assemblea a l'Església de Sant Francesc d'Assís, situada al barri obrer de Zaramaga, i va disparar contra els que sortien de l'església. L'actuació policial acabà amb 5 treballadors morts i 150 ferits de bala. La mateixa policia qualificà els fets de massacre. Aquests fets inspiraren el disc de Lluís Llach Campanades a morts.[1][2][3][4][5][6][7]

Història[modifica | modifica el codi]

Església de La nostra Senyora de Betlem, també a Zaramaga.

Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors iniciaven una vaga en contra del decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Dos mesos després convocaven per tercera vegada una vaga general que fou seguida massivament el dia 3 de març. Aquest mateix dia la policia armada va entrar a l'Església San Francisco de Vitòria, en la qual estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, sense fer cas de la decisió del rector i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Tot just uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i ple de gent creant indignació i sobretot pànic. Els qui van sortir per davant mig asfixiats i amb mocadors en la boca van ser apallissats pels flancs i als del front els van disparar amb metralletes i pistoles.

La policia va resoldre la situació que havien creat a trets, assassinant Pedro María Martínez Oci, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys, Francisco Aznar Clemente, operari de fleques i estudiant, de 17 anys, Romualdo Barroso Chaparro, de Agrator, de 19 anys, José Castillo, de Basa, una societat del Grup Arregui, de 32 anys. Dos mesos després moriria Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, amb 30 anys. Dos obrers assassinats directament en el lloc dels fets, quatre ferits molt greus dels quals tres moririen, més de seixanta ferits greus, la meitat amb ferides de bala, i centenars de ferits lleus.

El dissabte, Manuel Fraga Iribarne llavors Ministre de la Governació juntament amb Rodolfo Martín Villa, Ministre de Relacions Sindicals i el General Campano, director de la Guàrdia Civil, intentaven, visitant als ferits, reduir l'impacte de la seva decisió. Aquell dijous el Secretari General del SPD d'Alemanya cancel·lava l'entrevista amb Fraga que participava en una campanya diplomàtica per a vendre internacionalment una reforma avalada per la monarquia.

Encara prohibits els drets de reunió, manifestació i de vaga, els sindicats, il·legals també, al gener convocaren vagues arreu d'Espanya. Van tenir especial importància en el cinturó industrial madrileny i a Vitòria. La resposta del govern va ser l'habitual repressió policial, que a Vitòria va produir quatre manifestants morts i diversos centenars de ferits el 9 de març durant una càrrega antidisturbis. En comptes de solucionar el conflicte, els altercats es van multiplicar i les vagues generals de protesta es van succeir durant diversos mesos.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Aquests incidents acceleren l'acció de l'oposició democràtica, i la seva unitat d'acció. La Junta Democràtica d'Espanya i la Plataforma de Convergència es fusionen en la Coordinació Democràtica o Platajunta el 26 de març. Aquesta nova junta exercí més pressió política sobre el govern, exigint amnistia, llibertat sindical, democràcia i rebutja les lleis reformistes. Es considera responsables Manuel Fraga Iribarne i home clau en els últims anys del franquisme, i Martín Villa, a pesar que ambdós eren considerats "reformistes" dintre de l'aparell franquista.

Aquest fet mostra la divergència de la nova Església amb el franquisme des de 1965. I és que si bé en els primers anys va fer oïdes sordes a les reclamacions de la postguerra justificant la croada anticomunista, després del Concili Vaticà II es va acostar als treballadors a causa del canvi generacional, com havia succeït en el proletariat, molt més agressiu que els seus ascendents (als quals se'ls considerava el sosteniment passiu fonamental del Règim franquista per allò dels "estómacs agraïts").

Reparació i reconeixement de les víctimes[modifica | modifica el codi]

Després de la investidura a la presidència del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el grup del Partit Nacionalista Basc va formular el 19 de maig de 2004 una pregunta al senat en la qual s'interessava per l'esclariment dels fets de Vitòria.[8] En 2006, la proposta de llei de Memòria Històrica considerarà les víctimes d'aquest succés com a víctimes de la dictadura, malgrat que succeís 5 mesos després de la mort de Francisco Franco.

Text de l'enregistrament policial[modifica | modifica el codi]

«J-1 a Charlie. Prop de l'església de San Francisco és on més grups es veuen. ­Bé, assabentats».
«Charlie a J-1. Pel que sembla en l'església de San Francisco és on més gent hi ha. Què fem? ­Si hi ha gent, a per ells! ­Anem a per ells!».
«­J-1 a Charlie. Charlie, a veure si necessites aquí a J-2. ­Envia'l cap aquí perquè cobreixi el darrere de l'església».
«J-3 a J-1. Som a l'església. Entrem o què fem? Canvi».
«...­Llavors el que t'interessa és que els agafin per darrere. ­Exacte».
«­J-1 a J-2 Faci el que li havia dit (acudir en ajuda de Charlie a Zaramaga). ­Si marxo d'aquí, se m'escaparan de l'església».
«­Charlie a J-1. Escolta, no interessa que se'n vagin d'aquí, perquè se'ns escapen de l'església. ­...Enviïn-nos reforços, si no, no fem res; si no, marxem d'aquí; si no, haurem d'emprar les armes de foc. A veure, ja envio cap allí un Charlie. Llavors el Charlie que està, J-2 i J-3, desallotgin l'església com sigui. Canvi».
«­No podem desallotjar, perquè llavors, llavors. Està repleta de paios! Repleta de paios. Llavors pels afores tenim... Envoltats de personal Haurem d'emprar les armes! Canvi».
«­Gaseu l'església. Canvi».
«­Interessa que vinguin els Charlies, perquè estem envoltats de gent i al sortir de l'església aquí serà un espeternec. Utilitzarem les armes. Segur. A més... eh?».
«­Charlie a J-1. Ha arribat ja l'ordre de desallotjament a l'església?».­
«Si, si la té J-3 i ja han procedit a desallotjar perquè tu no estaves allí».­
«­Molt bé, assabentat. I llàstima que no hi era jo allí. Intento comunicar, però ningú contesta. Han d'estar en l'església barallant-se com lleons».
«­J-3 per a J-1! J-3 per a J-1! Enviïn forces cap aquí. Ja hem disparat més de dos mil trets».
«­Com està per aquí l'assumpte?».
«­Et pots figurar, després de tirar més de mil trets i trencar l'església de San Francisco. Et pots imaginar com està el carrer i com està tot».
«­Moltes gràcies, eh! Bon servei!».
«­Digues-li a Salines, que hem contribuït a la pallissa més gran de la història. ­Aquí hi ha hagut una massacre. Canvi».
«­D'acord, d'acord».
«­Però de debò una massacre».

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Massacre del 3 de març de Vitòria Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 42° 51′ 21″ N, 2° 40′ 08″ O / 42.8558°N,2.66889°O / 42.8558; -2.66889