Llinatge dels Banyuls
Els Banyuls foren una coneguda dinastia de cavallers catalans que posseïa diverses senyories al Rosselló, el Conflent el Vallespir i el Capcir, de les quals destacaven Nyer, Montferrer, Porcinyans, Fórnols, Puig, Real i Odelló.[1] Entre el segle xvi i XVII foren els caps del bàndol dels Nyerros enemic dels Cadells.
Història de la família[modifica]
La documentació de llurs orígens es remunta fins als segles xii i xiii com a castlans del Temple, que eren simples cavallers sense terres que s'enrolaren a la conquesta de Mallorca i a l'expedició que culminà a la batalla de les Navas de Tolosa.[1] Al segle xiv eren senyors dels llocs de Banyuls dels Aspres i Sant Joan la Cella.[1]
Precisament al tombant del XIII al XIV la família va començar a prendre relleu amb el senyor de Banyuls l'aventurer Dalmau, qui va anar al nord d'Itàlia per posar-se al servei de diversos personatges i institucions: el rei de Nàpols Robert d'Anjou, la lliga güelfa, el Papat i Venècia, participant de diverses guerres i setges.[2] En tornar als Comtats fou conseller del rei Sanç I de Mallorca, després va participar en les lluites posteriors contra el regent Felip i finalment esdevingué el lloctinent reial al Rosselló del rei Jaume III de Mallorca.[2] El seu fill Dalmau II ja posseïa (?-1378) les senyories de Nyer,[1] Porcinyans i la Roca.[2]
Al segle següent Joan II de Banyuls (?-1434) s'embarcà vers les campanyes dels Trastàmara a Còrsega, Sardenya i Nàpols.[1] EL seu hereu Francesc (?-1480) estigué ocupat en reprimir les revoltes dels seus pagesos i en general participant en les diverses guerres remences al bisbat de Girona.[1] Al segle xvi el patrimoni familiar es veié notablement ampliat amb terres a l'alta Garrotxa gràcies al casament de Joan IV (?-1545) amb la filla dels senyors de Bellpuig.[1]
Fou sobretot en temps del bregós Tomàs de Banyuls i de Llupià (1556-1627) quan la família adquirí més anomenada a causa de les famoses bandositats entre nyerros i cadells que van sacsejar la Catalunya moderna fins al XVII.[1] En aquella època els Banyuls havien comprat nombroses fargues arreu dels Pirineus i prepirineus (per exemple les de Montferrer i Leca al Vallespir, o les de la vall de Camprodon), i a principis del XVII rebien a més la baronia de Sales de Llierca: aquest domini del mercat els reportava un benefici de 2.000 lliures a l'any, però a la vegada els va enfrontar amb altres senyors fargaires.[1] El joc de relacions es complicava amb els vassallatges feudals dels diversos personatges d'aquest enfrontament, per exemple els Banyuls subfeudataris dels vescomtes d'Èvol.[1] Tomàs (senyor de Nyer des del 1576) mobilitzà una bandositat que actuà pel Conflent i la Cerdanya, els membres de la qual s'anomenaren nyerros.[1] Aquesta activitat va acabar requerint la intervenció de les autoritats reials, entre les quals hi havia el veguer del Conflent Joan Cadell, que l'arribaren a assetjar el 1581. Com a càstig per les bandositats va haver de servir a les campanyes del rei a Itàlia.[1] Posteriorment, en canvi, era Banyuls qui el 1588 assetjava el Cadell al seu castell d'Arsèguel.
Dècades després va destacar el seu net Tomàs de Banyuls i d'Orís (? - Barcelona 1659) que era senyor de Nyer i ja era reconegut com a noble: A l'inici de la Guerra dels Segadors el 1640 fou nomenat mestre de camp de les tropes de la Generalitat a la vegueria del Conflent.[1] Les noves autoritats franceses li atorgaren importants càrrecs oficials dels Comtats, però cap al final de la guerra va acabar revoltant-se contra ells (com feren moltes altres persones) a causa de les malvestats i il·legalitats que també llurs exèrcits cometien en terra catalana, tot i que hagué de fugir cap al Principat.[1] Més endavant el seu fill Carles (1647 - Barcelona 1687) era un dels membres de la conspiració de Vilafranca, un intent de revolta antifrancesa el 1674 que va fracassar i l'obligà a fugir a Barcelona.[1]
A causa dels avatars, l'ascendida baronia de Nyer va acabar en mans de llur germà Francesc de Banyuls (? - 1695), el qual a partir de llavors va començar una branca dels Banyuls reiteradament fidel a l'autoritat de França.[1] La dinastia es dedicà professionalment a la carrera militar durant els segles següents. Van participar en la Primera Guerra Mundial, i més tard en la Guerra d'Indoxina per defensar els interessos colonials de la metròpoli i a on va morir l'últim baró de Nyer el 1953.[1]
Referències[modifica]
Obres referenciades:
- Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 95 entrada: "Banyuls". ISBN 84-297-3521-6.
- «Llinatge dels Banyuls». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.