Llombard oriental

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llenguaLlombard oriental
Tipusdialecte modifica
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües itàliques
llengües romàniques
llengües italooccidentals
llengües romàniques occidentals
gal·loitàlic
llombard modifica
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet llatí modifica
Codis
Glottologeast2276 modifica

El llombard oriental o Oròbic (en llombard: lombard oriental o oròbic, pronunciat en brescià com [lom'baɾt oɾjen'tal] i [y'ɾobɛk], en bergamasc com [lum'baɾt uɾjen'tal] i [o'ɾɔbɛk]) és un grup de dialectes de la llengua lombarda parlats a la part est de Llombardia, principalment a les províncies de Bèrgam (en llombard Bèrghem), Brescia (Bressa) i Màntua (Màntoa), a l'àrea de Crema (nord de la província de Cremona) i a la part occidental de la regió Trentino - Alto Adige.[1][2] És també anomenat Oròbic des del nom de l'antiga regió situada a la part oriental de la Llombardia, l'Oròbia.

Les seues variants principals són el bergamasc i el brescià. El llombard oriental no té estatus oficial a cap lloc de Llombardia.

Característiques principals[modifica]

El llombard oriental té algunes característiques típiques que lo diferencien del llombard occidental.

  • la caiguda de la n final en posició postònica. Exemples:
    • Milan (Milà), occ. Milan ([miˈlan], [miˈlã]), ori. Milà ([miˈla]);
    • pan (pa), occ. pan ([pan], [pã]), ori. pa ([pa]);
    • destin (destí), occ. destin ([desˈtin], [desˈtĩ], [dasˈtin], [dasˈtĩ]), ori. destí ([desˈti], [dasˈti]);
    • acion (acció), occ. azion ([aˈtsjun], [aˈtsjũ], [aˈtsjon], [aˈtsjõ], [aˈsjun], [aˈsjũ], [aˈsjon], [aˈsjõ]), ori. assió ([aˈsju], [aˈsjo]);
  • l'ús molt més fort d'harmonia vocàlica i metafonia, sobretot en posició pre i postònica. Exemples:
    • idea, occ. idea ([iˈde(j)ɑ], [iˈdɛ(j)ɑ]), ori. idea o edea ([iˈdeɑ], [iˈdɛɑ] i [eˈdɛɑ]);
    • Bèrguem (Bèrgam), occ. Bèrgom ([ˈbɛrɡom], [ˈbɛrɡum]), ori. Bèrguem ([ˈbɛrɡɛm]);
    • endré (enrere), occ. indré ([inˈdre]), ori. endré ([enˈdre], [anˈdre]).
    • i doncs la transformació de les i finals en e. Exemples:
      • calendari, occ. calendari ([kalenˈdari], [kalanˈdari]), ori. calendare ([kalenˈdare]);
      • spaci (espai), occ. spazi ([ˈspatsi], [ˈspasi]), ori. spasse o spàssio[3] ([ˈspase] i [ˈspasjo]);
  • pronunciació de "c dolça" i "ç" sempre com /s/, en compte de l'occidental /ʃ/ (o, a vegades, /ts/). Exemples:
    • cena, occ. scena ([ˈʃenɑ], [ˈʃɛnɑ], [ˈtsenɑ]), ori. sena ([ˈsenɑ], [ˈsɛnɑ]);
    • dolç, occ. dolsc o dolz ([dolʃ], [dolts]), ori. dols ([dols]);
    • çòc, sinònim de çoca (soca), occ. sciòc o zòc ([ʃɔk], [ʃok], [tsɔk]), ori. sòc ([sɔk]);
  • els participis dels verbs més o menys com en català. Exemple del verb portar:
    • portad (portat), occ. portaa ([purˈtaː]), ori. portad ([purˈtat], [porˈtat]);
    • portada (portada), occ. portada o portaa ([purˈta(da)]), ori. portada ([purˈtada], [porˈtada]);
    • portads (portats), occ. portaa ([purˈtaː]), ori. portads ([purˈtatʃ], [porˈtatʃ]);
    • portade (portades), occ. portaa ([purˈtaː]), ori. portade ([purˈtade], [porˈtade], [purˈtadi])
  • el canvi del final llatí -us en -o, sempre. Exemples:
    • cas (cas), occ. cas o caso ([kas] i [ˈkazu]), ori. caso ([ˈkazo], [ˈkazu])

El dialecte alt mantuà:

  • pronuncia totes les e finals del plural femení com i (li rœse [li ˈrɔzi] o [i ˈrɔzi] — en brescià [le ˈrøze] —, les roses; li stelle [li ˈstɛli] — en brescià [le ˈstɛle] —, les estrelles);
  • pronuncia totes les e àtones postòniques i les dels monosíl·labs, com a (sempre [ˈsɛmpar]; entorn [inˈturan]);
  • inverteix les lletres dels pronoms i de les preposicions (de -> ed, te -> et, se -> es, me -> em).

El dialecte brescià:

Article principal: Dialecte brescià
  • té l'article femení plural "li" pronunciat [le]. Totes les altres províncies redueixen tot a [i] (fora que algunes on és [li]).
  • no neutralitza la o àtona. Exemple: lombard [lomˈbart] en compte de [lumˈbart].
  • té les ò derivades d'una o breu com /o/ en compte de /ɔ/. Exemples: pòrta [ˈportɑ] i no [ˈpɔrtɑ], stòria [ˈstorjɑ] i no [ˈstɔrjɑ].
  • té paraules i algunes pronunciacions d'origen vèneta. Exemples: gnaro [ˈɲaro] ('noi' o 'nen') juntament a schet [stʃɛt]; colhon pronunciat colhoni [koˈjoni] en compte del més llombard [kuˈju], com en bergamasc.
  • llombarditza moltíssims mots italians. Exemples: dessedar [deseˈda] (despertar) es converteix en svelhar [zveˈʎa] (des svegliare), sortida [surˈtidɑ] es converteix en uscita [yˈʃitɑ];
  • utilitza moltíssimes paraules italianes en compte de les llombardes. Exemples: lux [lys] o lum [lym] (llum) es converteixen en loce [ˈlutʃe] (de luce), naranç [naˈrans] o [naˈrants] (taronja) es converteix en aràncio [aˈrantʃo].
  • en les valls té, amb al bergamasc, la particularitat de transformar /s/ en /h/. En alguns pobles del brescià, però, també es canvia /z/ amb /ð/. Exemples: scusa (excusa) es pronuncia [ˈskyza] a Milà i [ˈhkyzɑ] o [ˈhkyðɑ] en les valls; cassa (caixa) és [ˈkasa] a Milà, però [ˈkahɑ] en les valls.
  • canvi de /y/ en /ø/ en monosíl·labs i derivats. Exemple: cunt (pronúncia milanesa [kynt], compte) [kønt], cuntar [kønˈta] (milanès [kynˈta]).

Referències[modifica]

  1. Bernardino Biondelli, "Saggio sui dialetti Gallo-italici" (rist. anast. Milano, 1853).
  2. Sprach-und Sachatlas Italiens und der Südschweiz, Zofingen 1928-1940
  3. dialecte brescià